domingo, 25 de marzo de 2018

12è Capítol: El Secret del Gran Viu




Estava molt excitat en Manuel en companyia dels seus titelles i marionetes, convertits en el públic d'aquell teatre inversemblant que tenia lloc a la Cambreta, on els dos titelles Kalim i Kilam acabaven de serrar el cap del pobre titellaire i s'havien esmunyit al seu interior.

- Però això és un disbarat!

Així s'expressà en Manuel, tot i que havia de reconèixer que s'ho estava passant pipa, davant l'acció enfollida d'aquella parella de titelles que havia comprat als Encants.

L'Aede, que no perdia d’ull el vell titellaire, digué:

- Aquests dos pioners de l'esperit, ja que així és com els hem de considerar, van aconseguir allò pel qual havien estat enviats a la Terra. Una empresa quasi bé impossible, i gràcies a la seva gran imaginació, van poder superar tots els perills.

- Però quin era aquest objectiu? Què buscaven a l'interior del titellaire?

- Deixem que ens ho acabin d'explicar en Kalim i en Kilam...

Van veure llavors l'escena transformar-se per complet. Allà on abans hi havia el castellet que s'anava convertint en els diferents paisatges de la història, ara de sobte veien una gran roba de cotó roig que s'il·luminava pel darrere i en la que s'insinuaven formes i figures que no podien ser més que l'interior del cos o de l'ànima del pobre Sam. Així ho va deduir en Manuel en veure les siluetes dels dos titelles, Kalim i Kilam, que es passejaven per entre les ombres d'aquell espai fantasmagòric, uns interiors dels que no en sabien res i que els parlaven de profunditats remotes d'aquell humà caigut en desgràcia i ressuscitat com a titellaire.

Les dues ombres pujaren en una mena de barca de Caront, ja que el remer recordava la coneguda silueta del conductor mitològic dels morts, tot i que el significat d'aquella barca els hi era aliè. Sonava una música apagada feta de retalls de somnis i de records, que es confonien i es barrejaven en una sopa sonora de cançons i melodies delmades pel temps. Van creuar per espais complicats i perillosos, dels que eixien arreu figures de monstres, de dimonis amb les seves forques, d'arquitectures truculentes i espantoses, però on hi residien també les figures dels déus antics, els que sempre han acompanyat els humans al llarg de la seva existència. S'endinsaven per unes entranyes arquetípiques de gran profunditat que connectaven amb els focs interiors de la terra, allà on Volcà hi forja armes, ferros i bronzes, i on Plutó guarda les seves joies. Unes forges que bullien d'una vitalitat eterna i insondable. Van veure com en Kalim i Kilam s'hi anaven endinsant, mentre pel costat emergien figures de déus amb caps de bèsties, temples remots de l'antiguitat i altres presències indefinibles que parlaven d'uns orígens encara més arcaics i primigenis.

Arribaren a un fons insondable d'obscuritats mil·lenàries. I de sobte, es va sentir un crit ferotge, inhumà, un crit que emergí d'un doll d'energia que estripà la roba i tota la visió de les ombres fantasmagòriques on fins llavors s'havien mogut en Kalim i Kilam. I la figura d'un Sam pletòric de força i de vida, els dos braços alçats amb els dos titelles a les mans, va eixir de les robes esquinçades cridant amb aquella nova veu que li havia nascut, la qual era sens dubte la que els dos titelles havien trobat al seu interior recòndit, el secret del Gran Viu, com havien dit en buscar-lo. Van veure la figura del titellaire transfigurada, posseïda per una llum interior, exultant en el seu clam de triomf.

I després de contemplar la figura vitalitzada del titellaire ressuscitat, tota l'escena desaparegué de cop i els dos titelles Kalim i Kilam van tornar a la seva mida normal, dins la Cambreta, mentre els demés titelles, l'Aede i el mateix Manuel esclataven en folls aplaudiments, enardits pel crit frenètic amb el que s'havia acabat la funció.

No hay comentarios:

Publicar un comentario