miércoles, 28 de marzo de 2018

13è Capítol: La Cambreta





El Poeta va fer un  gest imperceptible amb el cap i tots els titelles que s'havien acostat a la Cambreta es van esfumar pel taller. Només els dos petits herois de la història romangueren a un racó, damunt de l'urna on havien viscut els últims anys, immòbils amb els seus rostres de rictus desencaixats.

Va pensar Manuel que hauria de trobar-se en estat de xoc, després dels despropòsits viscuts i la incapacitat de comprendre res. I tanmateix, no ho estava, fins i tot al contrari, se sentia eufòric i una curiosa clarividència el posseïa, com si el fet de que uns ninots de fusta es posessin a parlar, a pensar i a transformar l'espai amb imatges que sortien del no-res, fos una realitat tan lògica com l'ou i tot la pesca que se'n derivava.

I va saber Manuel que allà a la Cambreta s'havien precipitat uns misteris difícils d'explicar però que tenien una raó clara, una d'aquestes raons que s'entenen sense entendre, que és una de les maneres que tenim els humans d'entendre les coses, amb la major de les tranquil·litats i sense entendre ni un borrall.

Sobre la qüestió de qui havia posat l'ou, no tenia dubtes al respecte: l'havia posat ell i l'havien posat els titelles, en un d'aquests creuaments que ocorren a vegades, poques, això sí, en els que determinades densitats acaben per quallar i precipitar-se mútuament, com certs gasos que en trobar-se creen substàncies noves, només que aquí la substància creada tenia la forma d'un ou. Va pensar Manuel que era normal aquesta irrupció de l'ou, quan feia tant de temps que es movia per entre les inacostumades ficcions dels titelles, en ser aquests els escenaris naturals on neixen i viuen aquests éssers diabòlics, amb uns orígens que només tenien explicació si es situen en els seus paisatges, carregats de misteris i de sorpreses.

Des de sempre sospitava Manuel que aquella aventura amb els titelles començada feia tants anys, tenia punts i aparts, moments claus de canvi que donaven sentit a la successió dels esdeveniments, a les dècades ininterrompudes de feina al taller on realitat i ficció es confonien, i del que la Cambreta era el seu pinyol màgic. Potser la Cambreta havia posat l'ou, en ser aquella habitació una mena d'ànima seva, poblada per tots els personatges que havien nascut de la seva imaginació.

Una altra certesa va ser saber que a partir d'aquell moment, s'hauria d'espavilar sol. Potser aquella era la significació profunda de l'ou. Sentia que tot això dels titelles havia quedat enrere i que l'ou era un imperatiu i un punt i apart, una mena de mandat que venia de la seva pròpia persona: un imperatiu que tenia a veure amb aquesta capacitat d'imaginar i de crear que li havien ensenyat els titelles, arribats de móns llunyans segons deien. L'ou havia deixat un forat que connectava la Terra amb aquests móns, un forat prim com una agulla, que de fet havia desaparegut en trencar-se la closca, però que romania invisible i actiu, com ell sabia molt bé amb una seguretat absoluta.

Va mirar enlaire i va veure més enllà del sostre de la Cambreta. La seva vista s'enfilà en unes verticals que eren unes línies que es movien incertes, esperant la mà que les situés en una direcció o en una altra. Allà on posava l'ull, naixien línies d'aquesta mena, rectes però amb ganes de corbar-se vers on volgués.

Marejat i espantat per aquella visió, s'adonà que l'Aede el contemplava impertèrrit, amb els seus ulls de vidre d'una profunditat insondable.

- S'ha acabat el bròquil, Manuel. Segur que ho has entès tot molt bé. Sàpigues que encara que desapareguem, ens tindràs al teu costat. No ens podem escapar. Els teus punts de fuga són els nostres llocs de trobada. El que importa és la mirada. Nosaltres vivim en la teva i només en la teva ens trobarem. Ara som lliures, però depenem de la teva capacitat d'aixecar bastides. Per això hem ajudat a posar l'ou.

- I Sam?

- Va ser un intent fallit. Impossible aguantar aquella energia que en Kalim i Kilam li van despertar. Hem de ser més cauts, no ens podem saltar les lleis terràqüies de la generació tan a la torera, Manuel.

- Però quin era el Secret del Gran Viu?

- Sàpigues, Manuel, que tots els humans, malgrat la degeneració de la que sou objecte, guardeu a les profunditats dels vostres éssers el record d'aquells primers titelles pels quals havíeu estat creats, dotats d'unes energies insondables, capaços de convertir en realitat la imaginació i de vèncer la Mort. En Kalim i Kilam van trobar el record d'aquells primers titelles. Però en Sam no era la persona adequada. Tanta força el va matar.

Encengué la pipa i l'Aede, seguit d'en Kalim i d'en Kilam, va sortir de la Cambreta, buit ara de marionetes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario