jueves, 8 de marzo de 2018

2on Capítol: El Temps









Els anys passaren i en Manuel es trobà instal·lat a la seixantena. L'estranyava la lentitud del temps, que passava en comptagotes, com si el taller fos un espai protegit de les presses. Quan li parlaven sobre com passen de ràpid els dies, contestava que a ell, el temps, li passava a poc a poc. Potser perquè construir una marioneta costava una eternitat, curta pel món de fora però llarga per a ell, en veure's obligat a estirar els minuts i les hores per a cada titella.

Aquesta sensació del temps que passava a poc a poc es va fer tan intensa, que va decidir esbrinar la veritat. Realment era així? Feia ell trampa al temps o era el temps qui li feia trampa?

Decidit a aclarir el misteri, es tancà a la Cambreta una setmana sencera, amb un règim de pa i aigua. S'obligà a tenir consciència del pas del temps, cosa que no li era estranya. Se sentia donant voltes sobre si mateix, envoltat de totes les criatures que havia creat, com si per percebre el temps ell s'hagués de convertir en temps, rotant de la mateixa manera que ho fan els astres, les partícules i tot allò que gaudeix de temps propi.

Una setmana que s'acabà. Quan obrí els ulls, després de romandre els últims dies en un estat mig de somni despert i de sopor, se'ls va haver de fregar un parell de vegades abans de percebre d'allò que tenia al davant.

Un ou.

No hay comentarios:

Publicar un comentario