viernes, 9 de marzo de 2018

3er Capítol: L'Ou.





Un ou! Què feia allà al terra de la cambreta? Qui l'havia posat? I no era un ou de gallina, d'ànec o de cocodril, no, era un ou amb una llargada d'uns cinc o sis pams!

"Jo no m'he mogut d'aquí, porto al meu taller tancat una colla de dies, en companyia únicament dels meus titelles i de la pipa, donant voltes i veient com el temps passa. Ningú ha entrat a la cambreta, ni jo he sortit d'aquí, però algú ha posat un ou".

Va pensar que tants dies sense menjar, fumant de tant en tant i només amb el càntir d'aigua i un tros de pa, li havien jugat una mala passada.

De sobte l'assaltà una gana enorme, una gana com feia temps que no tenia. A l'acte es posà l'americana, s'armà d'un paquet de tabac i sortí volant del taller. Feia un dia preciós i l'eufòria que li havia donat la gana el precipità al petit restaurant de la cantonada.

Va demanar tres plats, s'acompanyà de tres gots de vi, despatxà una ració generosa d'entrecot amb patates fregides, i ho rematà tot amb un parell de copetes d'aiguardent. En acabar, encengué la pipa i es relaxà.

Bé, segur que ho he somiat.

Donà una volta per la platja. Quan no veia les coses clares, ho resolia amb la Joaquima, la seva pipa predilecta, o passejava per la platja. O les dues coses juntes.

Al cap de dues hores tornava a ser davant la porta del taller. Entrà, travessà la sala gran on un bosc de marionetes penjava amb les seves fundes, i s'aturà davant la Cambreta. Respirà fons, obrí i entrà. L'ou seguia allí.

Aquest carall d'ou, d'on ha sortit? Algú el deu haver posat. Però jo no he sigut, això és segur.

Les marionetes el miraven de reüll, com sempre feien, per altra part, a mercè de l'atzar de com penjaven del sostre.

L'ou... S'hi acostà. No era un ou qualsevol. Media ben bé un metre de llarg i de diàmetre tenia també la seva alçada. Posà l'orella i sentí una mena de mormoleig a l'interior. Absurd! S'apartà i se'l mirà amb distància. Era blanc però amb una certa pigmentació terrosa.

Apropà la mà i el tocà. Va passar-hi els dits i notà la seva textura llisa d'una rugositat mil·limètrica.
S'assegué de nou i encengué la pipa.

"Aquest ou l'ha posat algú".

Va mirar de reüll els seus Pericos. Aquests personatges, malgrat els fils que els havia posat, eren els que més s'acostaven al Putxinel·li napolità, que neix d'un ou posat per ell mateix, segons diu la tradició. De jove havia representat infinitat de vegades aquell número clàssic, un dels més divertits dels seus putxinel·lis, però els Pericos no deien res, com és lògic.

Què feia allí aquell ou? Sabia que no hi havia resposta i que no li quedava més remei que aguantar-se i esperar. Si hi havia alguna explicació, acabaria arribant per si mateixa.

Podria romandre tancat al taller tants dies com volgués. Era agost i ningú el vindria a importunar.

Una setmana s'escolà. Res havia canviat, però l'ou havia crescut, al menys ben bé dos pams. S'aixecà trasbalsat, buscà el metre i va mesurar l'ou. Va fer marques al terra per poder-les comparar, no fos que el deliri se l'emportés.

Tornà a sortir, passejà per la platja cada dia durant la setmana següent.

L'ou havia arribat  al metre i mig! Pensà que si seguia creixent, no podria treure'l de la Cambreta. Els peus d'algunes marionetes ja el tocaven. La remor que sortia de l'interior també creixia.

"Caram! M'estic tornant boig?"

A les tres setmanes, es decidí. Abans de res, ell era un animal de taller. Va agafar un martell i una escarpa. S'acostà amb les eines a la mà. Les aixecà i va apuntar al centre per donar-li el cop definitiu.
Aixecà el martell i... no podia. Volia però la mà no l'obeïa. Alguna cosa no rutllava.

No hi havia manera, per molt que ho intentés, no aconseguia alçar el braç i empènyer la mà per donar el fatídic cop de martell.

Encengué la pipa. Potser la Joaquima li explicaria la raó d'aquell embús de la seva voluntat. No li respongué res, però li donà la distància que buscava.

Allí estava, enmig de la Cambreta envoltat de totes aquelles personetes que l'estaven mirant. De sobte, es va veure des de fora, com si s'hagués posat als ulls de vidre de l'Aede, una de les seves marionetes més velles, un personatge que representava a un poeta ancià amb el que solia dialogar en silenci. Havia participat en molts dels seus espectacles, amb una funció de narrador èpic i distant. Des dels ulls de la marioneta, es contemplà amb la pipa als llavis, paralitzat per alguna estranya raó, i el fet de veure's a si mateix davant d'un ou aparegut del no-res des de la mirada irònica de l’Aede, li va semblar tan absurd i còmic alhora, que esclatà a riure. Una riallera folla el va posseir com un atac d'aquests histèrics que a vegades afecten a les persones, que es posen a riure sense to ni so i sense saber perquè, i aixecant el braç amb tota la força, estavellà el martell contra l'ou, que s'esberlà en mil trossets amb un soroll endimoniat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario