domingo, 11 de marzo de 2018

5è Capítol: L'origen dels orígens




- Tu has posat l'ou, Manuel, amb la nostra ajuda.

Així començà a parlar l'Aede, també anomenat el Vell o el Poeta, amb la veu greu que sempre li havia posat quan necessitava les seves intervencions. Una veu que sortia com encaixonada d'aquella gola de fusta, d'una boca que s'obria i es tancava d'una manera mecànica, a través de les articulacions que el seu constructor li havia posat.

- Tot això ve de molt lluny, de quan les coses no eren com avui són, i de quan els móns que coneixem encara estaven tots per fer. Escolta, Manuel, escolta el relat dels orígens i de com hem arribat fins aquí.

Fa molts i molts anys, tants que mesurar-ho amb anys seria com voler comptar les gotes del mar, al món no hi havia res, llevat del desordre originari on els déus, ximples però poderosos, creaven estrelles, móns i constel·lacions.

Els primers móns foren freds i inhòspits, fruit de les ments primitives d'aquells déus primordials avorrits i i previsibles, en els que la vida era molt difícil que nasqués.

Aviat va aparèixer una segona generació de déus juganers i fantasiosos, els quals crearen móns bonics i plens de comoditats, ja que es posaven al lloc de les criatures que havien creat, amb ànims de gaudir dels seus invents i meravelles.

Un tercer grup de déus, que compartien alhora les característiques aberrants dels primers i les juganeres dels segons, van crear móns contradictoris i complicats, els quals es dividien sempre en dos, separant la nit del dia, el negre del blanc, el fred de la calor, la llum de la foscor…

Aquests déus van envoltar les criatures creades de tota mena d'éssers, alguns amables i uns altres perillosos i antipàtics. Un d’aquests éssers era la Mort, que es presentava irremeiablement a les criatures vives per emportar-se-les i deixar-les sense vida, tirant-les com qui diu a les escombraries.

Era impossible escapar de la Mort, així ho havien decidit aquells déus cruels que ho feien tot contradictori i partit pel mig. I així com la pàl·lida lluna succeeix a la brillantor del Sol, la foscor de la Mort succeïa a la brillantor de la vida.

Les coses, però, no sempre surten com un ho desitja, i els mateixos déus tenen sorpreses i contratemps. Un dia, en els mateixos inicis de la creació, uns déus més juganers del compte, van posar un ou.  Era una aposta arriscada, ja que quan es posa un ou, mai se sap què en sortirà. I és així com d'aquell ou primigeni va aparèixer una raça especial de criatures, cridanera com poques, que es diferenciava de les fins llavors existents per l’extraordinari ús que feien de la ment.

Les formes d'aquells éssers les modelava la seva imaginació, de manera que cadascuna tenia una cara diferent, ja que mai s'estaven quietes i els agradava canviar de gustos i d'aspecte. Aquestes criatures érem nosaltres, Manuel, els nostres avantpassats, els titelles. Gràcies a la nostra imaginació vam crear els paisatges que ens eren més gustosos, amb profusió d'altres éssers de companyia. I, per arrodonir-ho, vam inventar la manera de vèncer la mort, desafiant d’aquesta manera als creadors, que es van veure amb un pam de nas davant la gosadia d’aquests rebels sortits de l'ou, i que gosaren ser lliures i proclamar-ho, rient-se dels mateixos déus, atrapats com estaven a les seves forces imponents.
I és així com els déus, enfadats com mai se’ls havia vist, van castigar a aquella raça d'éssers lliures i desobedients.

Aferrant-nos amb les seves mans poderoses, ens posaren guants, tiges i fils, de manera que a partir d’aquell moment, només ens podríem bellugar manipulats per altres.

Però els déus són massa mandrosos per entretenir-se a bellugar criatures amb fils. Es van inventar per això una raça d’esclaus que van anomenar titellaires, encarregats de moure els antics rebels amb els seus guants, tiges i fils.

És així com els titelles vam ser condemnats a viure tancats en unes caixes quadrades que es digueren castellets, a mercè del caprici i la voluntat dels seus manipuladors, que eren els membres d'aquella raça d’esclaus anomenats titellaires encarregats de moure els nostres guants, tiges i fils.

De seguida, però, es va veure que aquella raça d’esclaus, com la dels ratolins, era insaciable i es reproduïa amb molta ànsia. Tant i tant es van multiplicar que al cap de poc temps es van oblidar de nosaltres, els titelles pels quals havien estat creats. Van agafar el nom d’humans i el seu conjunt constituí la  Humanitat, la qual poblà els móns omplint-los de ciutats que eren els formiguers on vivien. I robant-nos els móns de fantasia que havíem inventat amb la nostra imaginació, van crear les cultures i les civilitzacions, esquemàtiques i simplificades, així com veritats úniques, de manera que sempre estaven en guerra, ja que tots tenien la raó i la defensaven fins la mort.

S'oblidaren així de nosaltres, els titelles, convençuts que eren lliures i que podien ser com els déus. Però no aconseguiren vèncer la Mort, motiu pel qual morien com mosques, ja que tots els qui neixen, per nassos, tard o d’hora han de morir. Però en el seu deliri de grandesa, se n’obliden i no hi pensen, convençuts que la vida mai s’acaba.

Els titelles, en un començament, vam intentar explicar els nostres trucs i secrets, però no ens van fer cap cas. Ens tancaren ben tancats als seus castellets i ens feien repetir sempre les mateixes funcions, idèntiques i avorrides. Ni els mateixos titelles es recordaven de les velles històries, de quan érem lliures i gaudíem del poder de la imaginació.

No hay comentarios:

Publicar un comentario