lunes, 12 de marzo de 2018

6è Capítol: La Gran Fugida

(versión en castellano)



Escoltava estupefacte Manuel les paraules de l'Aede. Però què s'empatollava aquell tros de fusta, que parlava amb la seva pròpia veu a través de la boca articulada, mentre el mirava fixament amb els seus ulls de vidre?

Utilitzava la veu que ell li havia donat, profunda i distant, i tenia la sensació d'estar escoltant-se a sí mateix. S'ho estaria inventant tot ell solet fent parlar a la marioneta? Però la veritat és que era el titella el que parlava, amb una veu que tot i sent la seva, semblava procedir de molt lluny, d'unes profunditats abismals  que anaven més enllà de la fusta i de la Cambreta.

La raó li deia que el millor era arrencar a córrer abans de ser cruspit per aquella lògica que deia que els titelles parlen, salten i es mouen com micos. Però va restar a la cambreta clavat a la cadira. Perquè fugir? Aquell era el seu món, i els titelles les seves criatures. Què havia de témer? Tornar-se boig? Feia temps que sospitava que una mica tocat del bolet ja ho estava. Per altra part, quin sentit tenia negar la realitat? No estava somiant i l'Aede seguia davant seu, esperant que el convidés a parlar, després d'haver callat en veure la cara d'en Manuel.

- I què va passar després?

No podia somriure la marioneta perquè l'articulació de la boca no ho permetia, però li va semblar que sí que ho feia en oir la seva pregunta.

- La situació es tornà tan insofrible, que aquells titelles atrapats als vils castellets dels humans van decidir escapar. Fugiren a les estrelles de les que havíem vingut, i encara més lluny, instal·lant-nos d'amagat en planetes d'altres galàxies, on ni els déus ni els humans podrien restringir la nostra llibertat. Va ser la Gran Fugida, quan vam abandonar els móns creats pels déus contradictoris i pels humans que es creien més savis que els mateixos déus. A l'altra banda de l'Univers, lliures dels nostres cossos de fusta, vam aconseguir treure'ns els fils, guants i tiges.

Allà hem viscut durant milions d'anys, feliços, després d'haver oblidat els humans i les tristes històries de les seves guerres fratricides. Però els milions d'anys no han servit per esborrar una veritat incontestable per a nosaltres, saber que la nostra sort està lligada tant als déus que ens havien creat com als humans fets per a servir-nos. La nostra llibertat era un miratge i tard o d'hora hauríem de retornar.

Va ser molt difícil decidir-se, però a la fi s'imposà aquella necessitat profunda. I gràcies als poders de la nostra imaginació, vam instal·lar-nos de nou en aquest sistema solar on regne el Sol que tots coneixem.

Havíem tornat, sí, però no podíem entrar a la Terra. El vell planeta ens tancava les portes. Aquí, els titelles només hi podíem ser si s'acomplien les velles condicions.

És així com alguns dels que havíem tornat després de creuar els espais i les galàxies, vam decidir ficar-nos als cossos d'allò que havia quedat dels antics titelles d'antany: aquests éssers de fusta, roba i cartró amb els que els actuals titellaires feu les vostres funcions. Per molt que ens ofengués, no teníem altre remei. Però teníem un pla...

No hay comentarios:

Publicar un comentario