martes, 13 de marzo de 2018

7è Capítol: Sam



Va fer una pausa el Vell, en veure la cara esbalaïda d'en Manuel, que no s'havia perdut una paraula, absort en aquell relat que li parlava de móns llunyans, secrets i desconeguts.

Encengué la pipa, que s'havia apagat després de fumar la seva cassoleta totes les paraules que havia sentit, ja que per a ell aquell instrument de cremar tabac i fer fum era una mena de segon cervell que consumia tot allò que passava pel seu enteniment. Aquella història sense cap ni peus l'havia agafat pel nas, atrapat per unes significacions que no entenia però que li removien les entranyes més íntimes de la seva persona.

- I l'ou?

Es va fer un silenci.

En aquell moment s'acostaren en Kalim i Kilam, els dos titelles que saltaven com dos micos agafant-se amb les mans. Reien pels descosits, excitats per no se sabia què, i s'acostaren a les mans d'en Manuel, com si volguessin que se'ls posés. El Poeta els feu un gest amb la mà, i els dos petits titelles de rostres torçats s'escaparen pujant per cordes i politges.

- Coneixes aquests dos diables?

- En Kalim i Kilam. És una llarga història la seva. Ells van ser els primers en entrar de nou al planeta. Vols que t'ho expliqui?

No va contestar però sabia en Manuel que es moria de ganes de conèixer la seva història. Sempre l'havien intrigat aquells dos titelles, dels que era impossible endevinar la procedència, fascinat pels seus trets vigorosos que si alguna cosa recordaven eren les poderoses tradicions russes i centreeuropees, de rostres marcats per la follia i la tragèdia. Va carregar la pipa i el Vell començà a parlar.

Hi havia una vegada un humà que es deia Sam. Havia nascut al si d’una família qualsevol i es guanyava la vida com una persona normal. Vivia en una ciutat moderna, com tantes hi ha al món, i les coses semblaven anar molt bé. Treballava en una feina que no li agradava, com tot el món: tenia un cotxe, vivia en un pis i mirava la televisió. Alguna cosa, però, no rutllava. Aquella normalitat el deprimia. Sentia una buidor que cada dia es feia més grossa. Li omplia l'esperit i li treia l'ànsia de viure.

A Sam li va caure un dia el món a sobre. Res l'interessava i la vida havia perdut el seu significat. A poc a poc va deixar d’anar a la feina, començà a beure i s’oblidà d’anar al supermercat. Es passava els dies mirant la televisió i bevent cervesa, fins que li van tallar la llum i el van treure del pis, perquè feia temps que no pagava les factures.

De seguida es va trobar al carrer, sense ganes de viure i sense saber on anar. Es posà a caminar pels carrers de la ciutat i després per les carreteres i pels camps que l’envoltaven. Va entrar per zones abandonades i perilloses, ja que no tenia consciència de res i pensava que morir seria el millor. Exhaust i amb ganes d’acabar d’una vegada, es ficà on segur no en podria sortir: una tomba, el lloc on els humans enterren els seus morts. Pensava que allà la Mort l’hauria de trobar per força. Tot feia creure que tenia raó. Ara bé, no sempre les coses ocorren com un s’espera....

Tirat en aquell cul de tomba com un mort encara viu que aspira a ser-ho, va sentir unes passes que s'acostaven. La por no l'afectava, ara que havia decidit acabar d'una vegada. Ja podia venir la mateixa mort en persona, que ell es quedaria allí esperant-la. Les passes cada vegada eren més a prop i a la fi la va veure. Una figura repulsiva que arrossegava una capa de color de cendra que tapava un esquelet. Era la Mort, clar, que venia a buscar-lo! Sentí que el cridava, Sam, li deia, ha arribat l'hora! Prou que ho sabia ell, que havia arribat l'hora. La teatralitat de la situació el va fer riure, cosa que no agradà gens a la Senyora. Però en comprendre que la cosa anava de debò, va treure les seves últimes forces per dir:

- Estic preparat, au, som-hi!

La Mort se li acostà més. Sentia el seu alè, una fetor de resclosit, procedent de profunditats cavernoses mancades de ventilació, quan de sobte sentí un 'cloc'. Un bastó li havia donat amb tota la seva força a la closca del cap rodó de la Senyora, la qual s'aturà en sec. Un segon cop de bastó l'encertà de ple i quasi li va semblar a Sam sentir un soroll d'esquerda, cosa impensable, ja que de per si la Mort és immortal i deu ser immune als accidents.

I llavors el va veure. Un rostre distorsionat, ridícul i tort, el d'un vell de cara de fusta que tanmateix semblava moure's amb una agilitat espantosa, el qual duia un garrot entre els seus braços amb el que donava estopa a la pobre senyora de la capa cendrosa i el cos d'esquelet.

- Fora, fora d'aquí, vella fastigosa, fuig!

Amb crits esgarrifosos i a cops de bastó, l'aparició va aconseguir que la Mort, bufant com una serp, se n'anés. En Sam es va quedar aterrat. Això ho estic somiant!, es digué. Però el cop que va rebre al cap no va ser cap il·lusió. Aquell espantall l'estava tustant! Poques forces li quedaven al desnonat humà com per resistir aquell atac. Va perdre el sentit en un instant.

No hi havia temps per perdre. Sabia l'esperpèntica aparició que la Mort no trigaria a tornar, i que aquell humà estava més a l'altre barri que en aquest. Va treure de les seves butxaques dues andròmines, una mena de guants llargs que tenien un cap al seu extrem, i els va col·locar a les mans de Sam. Amb una agulla esgarrifosament grossa i un fil d'aquests de sabater, va cosir els guants a la carn del pobre moribund, el qual no se'n sentia de res, estabornit com estava pel xarop de bastó rebut.

Un cop acabada la truculenta operació, va aixecar els guants que els hi havia posat. Dos titelles sangonosos emergien dels extrems dels braços del pobre Sam. L'aparició va emetre un crit que ressonà per la tomba com procedent d'un altre món. I a l'acte, els dos titelles es van despertar. El vell del bastó els va sacsejar encara una estona, i no després de sotmetre'ls a un bany de crits i de renecs horripilants, va desaparèixer cruspit per la foscor de la tomba.

No hay comentarios:

Publicar un comentario