martes, 20 de marzo de 2018

9è Capítol: El titellaire a la força




Sam seguia estabornit estès dins la tomba, mentre els dos titelles que tenia a les mans començaren a agafar vida. S'ha de dir que tenien un aspecte molt rústic, amb vestits estripats i bruts, i malgrat es notava que l'un era masculí i l’altre femení, en realitat aquests papers eren intercanviables. Es movien a poc a poc, arrapats al cos de Sam, que romania inconscient, mentre ells s'anaven espavilant. Li giren la cara, busquen despertar-lo. I llavors els dos es troben, s’ensumen, es miren, es toquen, i de sobte un comença a parlar.

- Kalim?

- Kilam?

- Kalim?

- .........

KALIM – On som ?

KILAM – Jo diria que això fa pudor de tomba…

KALIM – Una tomba? Ai, ai, ai... Què vol dir això? Que estem morts?....

KILAM – No siguis ruc, aquí el que sembla més mort que viu és aquest....

KALIM – Està dormint?

KILAM – Està estabornit.

KALIM – Dons si que anem bé !...

KILAM – Sí, i si no ens espavilem, aquest ens enterra vius.... Eh, tu, desperta!...

KALIM – Desperta, desperta....

(però Sam no es desperta)

KILAM – Res a fer. D’on deu haver sortit?

KALIM – Mira que haver de néixer en una tomba !...

KILAM – Pitjor seria si estigués mort!

KALIM – Néixer a les mans d’un mort...! Quin horror, Kilam !

KILAM – Però sembla que encara respira, hem de fer que surti d’aquí. Li bufaré a les orelles!...

(ho fa)

KALIM – Jo li ficaré el dit al nas....

(Sam reacciona lleugerament)

KILAM – No hi ha manera. Obra-li la boca.

KALIM – Sí, li estirem la llengua!

KILAM – Ui, quina bona idea!

KALIM – I si li fem pessigolles?

KILAM – Dubto que serveixi per a res…

(ho proven)

KALIM – Està més mort que viu… Però respira…

KILAM – El que és pitjor, no té ganes de viure.

KALIM – Què podem fer, Kilam?....

KILAM – Si tingués un garrot, li donaria uns quantes garrotades, a veure si reacciona.

KALIM – Sí, sí un garrot, un garrot.... On hi ha un garrot?...

KILAM – No en tenim cap, o sigui que ens haurem d’inventar alguna cosa. Ja ho tinc!

KALIM – Què has pensat?

KILAM – Li direm que és un covard, un ploramiques i un desgraciat. No hi ha res que molesti més als nostres servidors que dir-los la veritat. Ja veuràs com reacciona...

KALIM – I com ho saps tu això?

KILAM – Kalim, a vegades sembles tonto. Hi ha coses que se saben de memòria, perquè sí, au, fes-me cas.... Covard!

KALIM – Gallina!

KILAM – Ploramiques….

(l'increpen a l’orella, i Sam respon a poc a poc, obre els ulls i es comença a bellugar)

KILAM – No et fa vergonya quedar-te aquí, sense forces, és que t’has rendit?

KALIM – Covard, gallina, capità de la sardina!

KILAM – Aixeca’t i treu-nos d’aquesta foscor! Pocavergonya!

KALIM – Imbècil, ruc, caganer, pocacosa, capsigrany, estaquirot, ....

(Sam s'enfada, intenta pegar als titelles, però no pot, ja que aquests s'han apropiat de les seves mans....)

KILAM -  Ha ha, ha,... ens vol pegar!.... Ha, ha, ha... Gallina, sortim a fora i veuràs el que és bò...

(Sam surt de la tomba)

SAM – Voleu callar d’una vegada?

KALIM – Ha, ha, ha... Està boig, ens dóna ordres....

KILAM – No sap el que es pesca….

SAM – Però qui sou vosaltres? Fora d’aquí, fora de les meves mans….

(intenta treure els titelles en va)

KILAM – Ha, ha, ha,… ens vol fer fora… Com si manés sobre nosaltres !...

KALIM – Ha, ha, ha…. Es un ruc !... Ets un ruc!

KILAM – Nosaltres som els que manem! Té !

(li fum bofetada. Kalim el segueix)

KALIM – Té, i té....

SAM – Però què és això  .... perquè em pegueu ?...

KILAM – Perquè comprenguis que ets tu qui ens ha d’obeir. Té i té !

(el peguen, fins que el fan seure a terra.)

KILAM – Ho entens ? Nosaltres som els qui manem ! I ara, apa ! A caminar !.....

SAM – No comprenc res….

KILAM – Què vols comprendre? No tens res a comprendre. Has de fer el que volem.

KALIM - A treballar, gandul!

(sona una música que no se sap d'on ve i els dos titelles es posen a cantar)

CANÇÓ – Som els dos titelles buturuts,
    som els reis del tururut,
    Kalim i Kilam, els dos nascuts,
    a les mans d’un ceballut.

    Amunt el nas !,
    abaix el peu !,
    marquem el pas !,
    cames correu !

    Venim del nord,
    venim del sud,
    venim de l’est,
    venim de l’oest,
    però això no importa res:
    nosaltres sempre som
    el centre de l’univers !

   Amunt el nas !,
    abaix el peu !,
    marquem el pas !,
    cames correu !

    És de fusta la nostra carn,
    arrel de somni i llibertat,
    és de vida la nostra sang,
    alè pregon d’un vell passat.

    Amunt el nas !,
    abaix el peu !,
    marquem el pas !,
    cames correu !

    Som els dos titelles buturuts,
    som els reis del tururut,
    Kalim i Kilam, els dos nascuts,
    a les mans d’un ceballut.

    Tururut, tururut,
    qui gemega ja ha rebut!

(Sam s'atura, esgotat)

SAM – Prou, prou… no puc més !....

KALIM – Ja estàs cansat ?

SAM – Tinc set i gana… No puc més…

KILAM – Necessita aliment. Li donarem de menjar.

KALIM – Nosaltres ?... Ecs, quin fàstic….

KILAM – Qui sinó ? L’hem de cuidar...

KALIM – Quina desgràcia... convertits en les mainaderes del nostre titellaire...

(li donen de menjar. Després de beure. Cau adormit Sam.)

KALIM – I ara, què fem?

KILAM – Deixa’l dormir. Necessita descansar.

KALIM – M’avorreixo!

KILAM – No trigarem gaire a divertir-nos.

KALIM . Me’n moro de ganes. Quan estarà llest?

KILAM – Amb cinc minuts en tindrà prou. (posen un despertador, que sona de seguida)

KALIM – Ja han passat ! Eh, tu, desperta !....

KILAM – Desperta, i ara, a treballar !.....


(sona una música mentre construeixen el seu espai, el teatret on viuen les seves aventures)

No hay comentarios:

Publicar un comentario