martes, 6 de marzo de 2018

I Part: l'Ou. 1er Capítol: Manuel




El taller era casa seva, les marionetes la seva família. Es deia Manuel i va ser famós titellaire fins que morí Eva, la seva dona. S'allunyà llavors del món, i inicià la seva carrera d'artista solitari. 

Des de llavors, sortiren de les seves mans, any rere any, espectacles refinats i desconcertants. Més que explicar històries, explicaven personatges. I així, a poc a poc, el seu taller es convertí en museu i teatre. 

Desconcertà la sèrie dels Pericos, aquest heroi dels putxinel·lis catalans, avui pràcticament desaparegut, que ell havia traslladat a la marioneta de fil. El fascinava que hagués estat una figura desdibuixada per les múltiples cares tallades pels mestres.  Admirava aquella llibertat de la tradició catalana, que permetia a cada titellaire inventar els seus propis herois, la majoria amb el nom de Perico, que no sempre eren herois, sinó simples protagonistes de les seves històries[1].

Hi havia el Perico Mel i Pot, el Perico del Nas Vermell, el Perico de la Barbeta de Cabró, el Perico del Mig Vas Buit i el Perico del Mig Vas Ple, el Perico Partit pel Mig, el Perico Somiatruites, el Tranquil Perico, que procedia d'una vella nissaga de personatges que portaven el nom de Tranquil, o el Perico del Coet al Cul, clàssic personatge del tipus Cul d'en Jaumet, el Perico Perico, redundància que infonia un fort caràcter al personatge, el Perico Tarzán, que vivia a la selva amb la mona Xita, el Perico de Can Raspall, un mas de les muntanyes del Montseny de reconeguda antiguitat, o el Perico del Pati de l'Hospital, metge destraler i enterramorts[2]

Altres personatges eren en Perot Delcamp i en Gat i Llepa, bandolers del Garraf on exercien arrelats al terreny, el Capità Caçalla, un pirata de la Illa de les Tortugues, la Celestina de l'Empordà i en Deunosajut, dos personatges de Palafrugell. Tenia una especial debilitat per la Bruixa de la Font de l'Eterna Joventut, de cara goyesca i dos forats als ulls, o per en Roc i Guinardó, un fantasma de Barcelona que habitava al barri que porta el seu nom. 

Naixien sense història, ja que cadascú la portava a la seva cara i al seu nom, segons deia. I hauríem d'afegir els seus vestits, per la cura que hi posava. A mesura que naixien, penjava les marionetes als cargols, cordes i politges de la Cambreta, el sancta sanctòrum del titellaire, allà on Manuel amagava els seus tresors. No tothom hi podia entrar. Només els amics i deixebles més íntims. Malgrat els intents d'alguns museus de la ciutat, que li demanaven peces per a les seves col·leccions, les marionetes mai sortien de la Cambreta. 

Dels personatges de la tradició, mantenia a ratlla a la Mort, no perquè l'espantés, sinó perquè la coneixia massa, deia ell, i per això marcava distàncies amb la Pàl·lida Senyora, a diferència de la majoria dels titellaires, que la usen com a Dama d'exhibició. Això no volia dir que no en tingués cap, ja que és pràcticament impossible que un titellaire, especialment a Barcelona, no tingués a la seva companyia la figura de l'Esquelet. La seva Senyora anava molt ben vestida i era com déu mana, inquietant i terrorífica. Semblava que la verdadera hagués posat davant seu per a ser copiada. Penjava en un racó de la Cambreta, vestida amb elegants velluts negres i daurats. La tractava amb el respecte que mereixia, com una vella amiga a la que se li posa pis i se li paga una pensió, amb l'esperança de que no t'empipi i et deixi en pau.

Hi havia un lloc especial a la Cambreta on habitaven dos titelles de guant que havia comprat als Encants de la ciutat. Residien en una urna de vidre, de les que utilitzen els capellans per a guardar imatges i relíquies. Els havia posat per nom Kalim i Kilam, convençut que eren els seus noms reals. Però la veritat és que no sabia res d'ells, ni a qui havien pertangut. Cridaven l'atenció els ulls, de mirada viva i inquietant. Entenia que un d'ells era del sexe masculí i l'altre del femení, però tant ho podia ser l'un com l'altre. 

Kalim i Kilam, Kilam i Kalim... Els seus vestits eren vells i gastats, amb intrigants taques a les seves ànimes, potser de suor o de sang, pensava, com si les haguessin cosit als braços del manipulador.
                                              


[1] En la tradició catalana dels titelles populars, l’heroi protagonista no era el Don Cristóbal Polichinela com a la resta d’Espanya, sinó que tingué noms diversos segons decidia cada mestre titellaire. Es coneixen els noms de Titella (emprat com denominació genèrica del teatre de titelles), Perico, Tranquil, Tit, sent el més usat i el que ens ha arribat viu fins avui, Perico. Don Cristóbal va derivar en el personatge secundari de Tòfol, ric i ruc, rival en amors d’en Perico.

[2] Aquesta multiplicació de Pericos creats per en Manuel s’allunya completament de la tradició, una particularitat titellaire del nostre personatge, fruit d’una pulsió inexplicable que tanmateix ha resultat ser determinant en el desenvolupament posterior d’aquesta historia. Potser s'expliqui pel trasllat del personatge de Perico, sempre tractat com titella de guant, al món de la marioneta de fil, més inclinat a la idea del desdoblament.

No hay comentarios:

Publicar un comentario