viernes, 27 de abril de 2018

10è Capítol (2a part): El Poble Espanyol




Plaça Major del Poble Espanyol. Foto de AndrésVilla, Google Earth


Havia quedat amb el senyor Quinqué a un dels bars de la Plaça Major del Poble Espanyol, un lloc que feia més de quaranta anys que no visitava. No entenia massa l'entusiasme que el seu guia mostrava per aquest antic parc temàtic de l'arquitectura i de l'artesania popular, arraconat per la història però pel que semblava, encara visitat pels turistes. Què se li havia perdut en aquell reducte tronat de la vella Barcelona? I tanmateix, sabia que amb el senyor Quinqué, les sorpreses estaven assegurades.

Creuar les imponents torres d'Àvila per on s'entra al Poble Espanyol va ser travessar una cortina feta d'anys i de records. Respirà una atmosfera antiga que contrastava amb el vestuari de la gent, ple de pantalons curts i samarretes de colors, força nombrosa a aquella hora del matí. Ja tindria temps de veure els detalls desagradables de les innovacions d'estètica plastificada que sens dubte s'havien implantat.

El descobrí en un bar sota un porxo a un racó de la plaça. Duia el seu inconfusible barret de palla i el conjunt fresc d'estiu que solia vestir.

- Bon dia, senyor Manuel! Miri quin dia més maco ens ha tocat avui, ideal per visitar aquest lloc entranyable sense patir massa per la calor, fixi's en aquests núvols tan alegres que ens taparan una mica el sol, una presència que ni pintada! Però segui, segui, que aquí s'hi està la mar de bé!

- És esplèndid veure'l tan content, senyor Quinqué, però mentre venia cap aquí, no deixava de preguntar-me per quins set sous m'ha fet venir al Poble Espanyol. Sap que feia més de quaranta anys que no el trepitjava?

- No li sembla un motiu més que suficient? Quaranta anys d'abstinència!, permeti'm que ho expressi així, perquè no se m'ocorre una altra manera de dir-ho. Com és possible que no se senti atret per aquesta meravella de la Barcelona dels anys vint?

Es quedà mut el titellaire davant d'aquella sortida sens dubte una mica exagerada del guia, però que coincidia bastant amb allò que sentia.

- No, no digui res, Manuel, esperi abans de parlar que la raó entri per la porta gran de l'evidència. Pensi que els prejudicis arrelats són molt difícils de treure, i quan menys s'hi insisteixi, millor, ja que les paraules mai són innocents. Quan un critica o opina en contra o a favor, sigui pel que sigui, són les mateixes paraules les que es resisteixen després a no voler canviar de signe i parer, ja que no tothom coneix aquesta disciplina tan important per a nosaltres, els qui treballem amb el senyor Mercuri, de jugar amb les paraules i girar-les del revés com un mitjó que se li dóna tantes voltes com a un li ve de gust. Perquè no hi ha res més trist que veure com les persones són esclaves de les seves paraules, que segurament elles mai han dit sinó que les hi han arribat dites, entabanades per tal o qual missatge d'aquests que corren pels aires com si fossin vents i corrents que et constipen i et creen una torticoli de les que mai acaben de marxar...

Donà Manuel un cop d'ull a la plaça i va veure que no havia canviat gens, llevat dels petits cartellets posats per tot arreu amb números per a les guies auriculars. També veia turistes, estrangers i nacionals, amb els corresponents aparells d'aquests que et parlen a l'oïda i t'expliquen allò que veus, una moda als museus del món d'avui en dia.

- Deixi'm explicar-li perquè considero el Poble Espanyol un dels punts cabdals i capdavanters de Barcelona, cosa que demostra l'extraordinària visió estratègica que els seus grans homes han tingut des de les èpoques més antigues.

Va treure de la butxaca dos puros i va pensar en Manuel si no serien aquests artefactes de fer fum i cremar tabac la caldera que feia parlar al guia. En el seu cas, encendre el cigar i sentir com la pipa interior entrava en combustió, va ser tot u.

- Sí, senyor Manuel, ens trobem davant el cas insòlit d'un encàrrec que, en comptes de ser despatxat a la bona de déu i en un tres i no res, va ser tractat amb una finor i una exigència artística de les de més alta volada. Fixi's que els responsables, dos magnífics arquitectes i dos artistes de relleu, amb un cotxe pagat per l'Ajuntament, un Hispano-Suiza d'aquests tan imponents i elegants, es van llançar a recórrer tot el país visitant unes 1.600 poblacions! S'ho imagina, Manuel? 1.600! Buscaven els edificis més curiosos i interessants de cada lloc, no els més coneguts, fixi's en aquest detall, mentre arreplegaven centenars de fotografies i de dibuixos fets durant el viatge. Admirable al cent per cent!

Els seus ulls, amb algunes llàgrimes fruit de l'emoció, semblaven seguir les 1.600 poblacions que havien recorregut els autors del Poble Espanyol.

- Tenien una idea clara: crear un verdader poble, un poble ideal, on els diferents edificis poguessin conviure i ajustar-se entre si a través d'un pla urbanístic atractiu i coherent. Respecte als continguts, es tractava de mostrar la riquesa i la diversitat no sols arquitectònica sinó artesanal del país. Unitat i diferència. No li sembla sensacional? L'havien de derruir sis mesos després d'acabar l'Exposició, però va ser tan gran el seu èxit, que l'Ajuntament va decidir salvar-lo com un caprici que la ciutat es regalava a si mateixa.

Treien fum els dos, el qual s'enfilava per l'atmosfera de la Plaça Major com signes d'admiració que l'agradable brisa de la tarda desfeia i s'enduia, com si l'aire fos una pipa de reciclatge que es fumava aquells fums carregats del plaer admiratiu dels seus fumadors.

- Fixi's com es van anticipar aquells quatre artistes en crear un primer parc temàtic avant la lettre, capaç d'ajuntar arquitectura, societat i arts populars des del respecte i una fidelitat avui en dia insòlita, tot fet a escala humana i des d'una mirada plena de bon gust i de ponderació. Un conjunt escenogràfic, com no podia deixar de ser, que ens ha arribat fins avui, sobrevivint dècades truculentes de la Història. Un miracle colossal!

- Crec que aquests continguts avui ja no són els mateixos...

- Té tota la raó, una llàstima que s'hagi perdut aquest element bàsic que donava caràcter al Poble, l'artesania, amb a penes dos o tres tallers de veritat avui en peu. Però els temps canvien, Manuel, a més pensi vostè la desafecció que sempre han professat els barcelonins al lloc pel seu nom: dir-se Espanyol li ha portat mala premsa i una certa animadversió, un sense sentit, si vol, quan la meitat de la gent és de fora i se sent espanyola. Però ja sap que no hi ha bé que per mal no vingui, i aquesta retirada dels barcelonins, avui menys acusada, tot s'ha de dir, ha permès que el Poble Espanyol hagi passat els anys amb discreció, cosa que sens dubte l'ha mantingut en peu i l'ha salvat, en evitar que idees genials de ments preclares l'hagin pogut espatllar, girant-lo del revés com un mitjó.

- I ara què hi ha?

- Restaurants i botigues de souvenirs, ja sap, el complement de la nostra indústria principal, amb la fàbrica de vidre que es manté intacte amb els vidriers bufant ampolles sense parar. I de nit, flamenc i discoteques. Res de l'altre món, pensarà, i té raó. Ara bé, entra aquí en joc una consideració que, si m'ho permet, crec necessari exposar.

Va afirmar amb el cap en Manuel, sorprès pel to del senyor Quinqué, que se li havia acostat parlant baixet perquè ningú els escoltés i mirant de reüll.

- Vegi com avui en dia el turista, procedent de classes més aviat baixes i mitjanes, si ho mirem des d'una perspectiva generosa i distanciada, s'ha convertit en una figura jo diria que entranyable de caire humil i popular, indispensable per omplir i donar corda als serveis propis de la ciutat que els acull, em refereixo als més senzills i barats. Crec, Manuel, i ho dic sense aixecar la veu, que aquesta és la raó principal de la mania que es té aquí als turistes: la classe mitjana de la ciutat, empobrida per la crisi, es veu reflectida en aquestes pobres criatures de baix cost i d'un gust dubtós, i qui suporta veure's reflectit en la seva veritat?

- Què vol dir, Quinqué?

- No ho dubti, Manuel. I aquest és també el motiu de que el Poble Espanyol agradi als turistes: aquí s'imaginen que són vistos com a turistes de veritat, d'aquells rics d'abans,  a diferència de quan són pel centre de la ciutat, on saben molt bé que són vistos com una classe popular més, tan ensopida i deprimida com les locals, i a la que tothom vol escurar.

Es van quedar en silenci, sospesant les greus afirmacions llançades pel senyor Quinqué.

- Jo, Manuel, sóc doblement amable amb els turistes, per contrarestar els possibles maltractes rebuts pels seus enemics populars, que els odien perquè s'hi veuen retratats i no els agrada la imatge. Però no s'ha de culpar a ningú, ja que així és l'ordre de les coses, que s'equilibren per on menys un s'espera, sent el Poble Espanyol un d'aquests depuradors  socials que fan que els estrangers se sentin turistes sense haver de dissimular, i permet també als locals actuar amb el mateix paper, creant un estat d'ànim de reconciliació i d'una certa germanor universal, malgrat les oposicions cròniques que posen color i gust al tast i a la convivència.

S'havien aixecat i caminaven en direcció a les escales que reprodueixen les de Santiago de Compostela, molt retratades pels visitants. Passaren abans pels porxos renaixentistes  del magnífic Ajuntament, un edifici preciós còpia del de Valderrobres, capital de la comarca del Matarraña, a Terol, amb un saló noble reproducció del Palau de la Generalitat Valenciana, sumptuós i molt sol·licitat per a festes, balls i casoris. Tot això li ho anava explicant amb entusiasme el senyor Quinqué, que complia implacable amb els seus deures de guia.

- No tot són flors i violes, Manuel. Els responsables actuals del Poble Espanyol es venen l'ànima al diable per quatre duros, i a les nits moltes vegades és impossible venir a passejar-hi i a fumar-se un puro, en llogar algunes instal·lacions o el Poble sencer a grups que bàsicament venen a emborratxar-se, hordes salvatges de les que és millor mantenir-se a distància. Un sense sentit que no s'acaba de comprendre...

Pujaren per les escales de la capital gallega, admirant Manuel els detalls tan ben reproduïts per aquells artistes de l'any 29, que s'ajustaren a la realitat dels edificis escollits amb un detall tan escrupolós que resultava entranyable i fins i tot naïf als ulls barroers de l'actualitat.

- Miri, miri, Manuel, aquella torre. Sap què és?

- No ho recordo, Quinqué. Sembla algun d'aquests minarets convertits en campanars que trobes per Andalusia...

- L'ha encertat a mitges. No som a Andalusia sinó a l'Aragó, província de Saragossa, davant la torre mudèjar del municipi d'Utebo, dita la Torre dels Miralls, en estar coberta per més de 8.000 rajoles o azulejos com diuen en castellà. Una de les més maques i única en el seu gènere, obra del segle XVI. Quan van haver de reconstruir-la després de la Guerra Civil, no tingueren més remei que venir a Barcelona a mirar la que tenim aquí, al Poble Espanyol, per recuperar alguns detalls de la seva factura que s'havien perdut. Extraordinari, Manuel!

Desbordava excitació i entusiasme el senyor Quinqué exercint les seves funcions de guia, demostrant que era un professional que vivia el seu ofici com si fos la primera vegada que visitava aquell lloc, quan era obvi que hi havia vingut milers de vegades.

Va considerar Manuel que necessitava separar-se una estona del seu guia, incapaç de seguir amb prou convicció el seu entusiasme, cosa que succeí d'una manera natural, quan el mateix Quinqué li indicà que necessitava acudir un moment a la seva oficina, que es veu es trobava en algun lloc del mateix Poble Espanyol.

- El senyor Mercuri estima molt aquest lloc i és dels pocs que s'hi ha aconseguit instal·lar. Un absolut privilegi, com pot comprendre! Miri, el meu despatx és aquí.

Li donà un paper amb unes indicacions i va desaparèixer entre un grup de turistes.

Seguia fumant el puro Manuel, amb la pipa interior traient fum a tot drap, com si l'entusiasme de Quinqué fos combustible que anava directament a l'ou convertit en pipa, carregant l'invisible però potent cassoleta.

Es ficà pel carrer Arcos, una reproducció del típic carreró andalús de murs blancs i balcons plens de flors, on s'anunciaven botigues de vidres i joies així com un tablao de flamenc, i arribà a la placeta que dóna al taller de bufar vidre, un lloc que de sobte va recordar de la infància, de quan solia venir amb el seu pare a veure com es feia el vidre.

S'hi atansà i comprovà sorprès que era exactament igual a com el recordava, o almenys així li va semblar, un veritable taller amb forns encesos on operaris de bates brutes exercien el seu ofici davant la mirada dels visitants, turistes i locals, admirats de que encara es conservessin llocs com aquell, una mica deixat de la mà de déu, però orgullós de seguir funcionant com si els anys no comptessin per a ell. Agafat a la barana que separava el públic de l'espai de treball, situat com un nen més que no es perdia cap dels moviments dels vidriers, inquiet i bellugadís, va veure al Perico del Coet al Cul.

Es van saludar amb un gest imperceptible. De sobte el Perico se li acostà i amb la seva veu cridanera i estrident, va dir:

- Segueix-me!

No hay comentarios:

Publicar un comentario