lunes, 30 de abril de 2018

11è Capítol (2a part): La funció





Giraren a l'esquerre i entraren pel carrer del Palau de Peñaflor, d'Écija, amb aquell balcó tan llarg i bonic que segueix la corba de l'edifici a la part andalusa del Poble Espanyol. Va veure el Perico desaparèixer per un portal del Palau i s'hi atansà. La porta era oberta i, en entrar, es tancà sola.
Seguí per un passadís llarg i poc senyorial fins arribar a una porta que deia: 'Sala de Teatre'. Pitjà i s'aturà al llindar, atònit: davant seu hi havia una platea d'un petit teatre barroc amb un escenari al fons, amb els seients ocupats per tots els seus titelles i altres personatges familiars que no recordava en aquell moment, els quals cridaven i es movien plens d'agitació amb un xivarri de mil dimonis. Va dubtar si girar cua i arrencar a córrer, però pensà que finalment la majoria per no dir la totalitat d'aquelles personetes eren criatures seves i que no hi havia res a témer. S'havia d'acostumar a aquella mena de situacions, absurdes però reals, que començaven a formar part del dia a dia.

En veure'l, s'aturà el xivarri i alguns van aplaudir. En Kalim i Kilam, penjats dalt d'una barra de llums de la sala, es posaren a cridar com els dos titelles impertinents que eren, cosa que engegà de nou la cridòria. A la primera fila seia l'Aede amb una pipa a la boca. Era una pipa d'atrezzo, ja que els titelles no poden fumar en no tenir pulmons ni tràquea, però el vell poeta havia aconseguit treure-li fum no se sabia com. Segué al seu costat Manuel.

- Es pot saber què feu aquí?

Rigué el poeta amb el seu característic cloc cloc cloc de la fusta en xocar entre si.

- Has arribat just a temps. Estem a punt d'aixecar el teló.

- Ah si? I quin teatre és aquest?

- Tu ens ho has ensenyat tot, Manuel. Aquest és el Teatre dels Móns, la porta de la nostra imaginació que s'obre a la ciutat, al món!... Nosaltres parlem per la teva boca, Manuel, no ho oblidis això!

Havia aixecat la veu l'Aede i es va fer un silenci sobtat, ja que tots els titelles volien escoltar les paraules del més vell i savi de la colla. Pujà a poc a poc l'escaleta que donava a l'escenari. Un cop a dalt, aixecà els braços i digué amb la veu pomposa que tan bé coneixia Manuel:

- Mireu com els móns foren creats després del gran espetec que generà tot el que existeix!

I llavors, mentre l'Aede es posava a un costat, es va sentir una remor extraordinària que venia del mateix escenari, el qual s'omplí d'espirals i d'uns cercles que giraven en l'aire i que adquirien formes estranyes però recognoscibles per alguns dels seus trets d'animals o de figures humanes. S'adonà que la remor era una mena de música espectacular d'aquestes que fan xocar masses orquestrals entre si, amb un escàndol de mil dimonis, com si fossin onades que es trenquen i es confonen en un aiguabarreig sonor esfereïdor, sense cap coherència ni harmonia, però dotat d'una força interior que ve de la pròpia forma que li dóna l'energia que l'empeny, les quals formes es barrejaven i jugaven a engolir-se mútuament, generant cascades de guspires sonores que tenien la seva translació a l'escenari amb milers d'espetecs lluminosos. Tots a la platea d'aquell Teatre dels Móns, com l'havia batejat l'Aede, van quedar en silenci, clavats als seients com si fossin estàtues de pedra, tal era la impressió que produïa la música i les imatges desfermades a l'escenari.

La veu de l'Aede s'imposà de nou a la sala:

- Mireu, mireu com els déus van crear móns, sols i galàxies cadascun amb les seves particularitats, aberrants les unes, tranquil·les i amables les altres, sense que res ni ningú pogués canviar l'ordre de les coses, les quals però estaven sempre en moviment i sotmeses a canvi constant!

Van veure llavors com el gruix d'aquelles formes que giraven i esclataven en milions d'espetecs, s'anava retirant al fons de l'escenari mentre eixien noves formacions lumíniques que recordaven els dibuixos de les galàxies del cel, les quals apareixien i desapareixien en onades infinites una darrera l'altra, mentre la música evolucionava vers un desplegament insòlit de formes sonores cadascuna amb la seva lògica i el seu ritme, potser representant la singularitat de cada galàxia, les quals es succeïen, superposaven i transformaven en un borbolleig constant que semblava no tenir fi.

Durà una llarga estona aquella seqüència hipnòtica de móns que apareixien un darrere l'altre mentre sonaven les orquestres invisibles, fins que la veu de l'Aede tornà a sentir-se:

- Així els móns s'expandiren a través de l'Univers. Però els déus, impacients i capritxosos, van generar uns éssers que sense gaudir de la vida com nosaltres la coneixem, eren llestos, imaginatius i anhelosos de llibertat. Aquests éssers vam ser nosaltres, els titelles, sense les figures que avui tenim, però amb les formes que la nostra imaginació ens donava, empesos per aquest desig d'anar sempre més enllà, lliures dels déus i de les seves imposicions!

Hi va haver un esclat eufòric a l'escenari, de sobte ocupat per milers de formes que es movien de mil maneres diferents, amb sons articulats els uns, no tant els altres, que despertà d'immediat la cridòria de la platea, entusiasmada de veure aquell desplegament bigarrat dels seus ancestres representats en aquell teatre insòlit del Poble Espanyol.

En Manuel no va poder menys que cridar i aplaudir també, entusiasmat per allò que veia, sense importar-li un rave qui redimonis es trobava darrere de la representació. Estava fascinat per les imatges, però sobretot per la música, que eixia com si hi hagués a l'escenari tres o quatre orquestres de les simfòniques de veritat, els músics de les quals, però, no es veien enlloc. Però quina importància tenien aquests detalls?, pensà mentre xuclava amb fruïció el cigar que li havia donat el senyor Quinqué.

Enardit com mai ho havia estat, en Manuel donà un cop d'ull al teatre, adonant-se de la noblesa dels seus ornaments, amb llotges precioses plenes de daurats i cortinatges de vellut vermell, de mides petites, això sí, pensades potser per a les estatures de les marionetes que les ocupaven. El sostre tenia pintures precioses que representaven escenes mitològiques però amb personatges de la tradició dels titelles, amb molts arlequins, pierrots i putxinel·lis, mentre del centre penjava una làmpada immensa de llàgrimes de vidre com les que hi ha en alguns salons de cases nobles. Els mateixos seients eren de fusta tallada enfosquida pel temps i estaven folrats de vellut vermell. Mai hagués sospitat que al Poble Espanyol hi havia un espai com aquell! I ningú prohibia a ningú de fumar!

L'Aede alçà de nou la veu amb potent severitat.

- Nosaltres érem i som la imaginació desperta dels déus, ansiosos de gaudir de tots els móns que anaven creant, els quals canviaven i es transformaven a una velocitat enorme, en direccions a vegades que nosaltres induíem, sense poder mai determinar-les amb exactitud, de tan fortes que eren les inèrcies creades per les forces primordials que regeixen els móns.

Veien com aquelles formes dels primitius titelles, amb figuracions que canviaven quan volien, emetien uns sons que no eren ben bé veus però que s'hi assemblaven, de manera que a la sonoritat dels instruments orquestrals s'hi sumà la d'aquestes veus, amb unes modulacions estranyes que podien anar des dels tons més greus als aguts més estridents, els quals recordaven a vegades els crits vius i llampants de la llengüeta, aquest peculiar instrument que usen els titellaires per posar veu als herois del teatre popular de titelles. El conjunt, però, tenia una dimensió cosmològica esfereïdora, com si el mateix Univers en persona fes sonar la seva pròpia orquestra composada de músics i instruments oriünds de totes les galàxies i sols, perquè ressonés a l'escenari d'aquell Teatre dels Móns. Li era impossible a Manuel definir aquella música, una remor gegantesca i subtil alhora, imatge dels corrents subterranis de tot allò que existeix i que no para de moure's sota la batuta de la imaginació del temps.

- Però, atenció! El rumb imprevist dels esdeveniments còsmics agafa sovint camins que poden deixar parat fins al mateix Temps!  Amics, els déus s'enfurismaren com mai s'havien enfurismat quan van veure aquelles criatures primordials eixides de llur pròpia imaginació gaudir de la seva llibertat i riure-se'n de qui els havien creat, els mateixos déus, els quals no pogueren suportar ser motiu de mofa i d'escarni!

I llavors, van veure com l'escenari es transformava per complet mentre apareixia una figura monstruosa i gegantesca, sense trets definits i proveïda de dos caps, uns braços descomunals, mans que semblaven arrels d'arbre i cames que un diria columnes de la terra alçades enmig de potents terratrèmols. En una de les mans portava una agulla immensa com les que usen els sabaters però de la grandària del gegant que la tenia, amb un fil lligat a la punta. A l'altra mà, estrenyia el coll d'una d'aquelles figures pescada al vol dels primers titelles.

La platea emmudí en sec, davant la terrorífica imatge. El silenci es podia tallar amb un ganivet. I llavors, la mà del déu monstruós va alçar l'agulla i la clavà al titella, fent passar el fil pel seu cos, mentre se sentia un crit esgarrifós, un crit que va ressonar per tot l'Univers i que donà voltes i més voltes per la sala de teatre com un huracà enfollit que ajuntava tots els vents i les flautes de totes les orquestres del món sencer!

Mil crits de dolor i d'espant van brollar de la platea, amb el corresponent concert de castanyoles de les boques de fusta xocant entre si, mentre el déu enfurismat clavava una i altra vegada l'agulla lligant el titella amb els fils que a partir d'aquell moment limitarien els moviments de les petites criatures que havien nascut per ser lliures.

Retornà la veu potent de l'Aede i calmà la paüra que s'havia estès entre els espectadors.

- Així s'acabà la nostra època gloriosa, quan vivíem en llibertat pels móns que s'estaven creant, mentre indicàvem als déus els camins per on havien d'anar. Però atenció! Quan els déus ens van posar guants, tiges i fils i ens van fer esclaus d'aquesta raça de criatures encarregades de moure'ns i de manipular-nos, la qual acabà formant la Humanitat, d'alguna manera van lligar els nostres destins. Per això som aquí! La nostra llibertat serà la dels humans o no serà! Aquesta és el terrible fat de la nostra condició!

Els crits s'anaren aplanant davant la gravetat de les paraules de l'Aede, que mirava més enllà del teatre, com si el seu pensament es trobés encara en els espais primordials cosmològics que havia invocat amb la paraula.

De sobte, a l'escenari va aparèixer l'ou, la Cambreta i el mateix Manuel assegut a la seva cadira. Però no era ell sinó una marioneta, la que s'havia fet una vegada per representar-se a si mateix, i que ara apareixia també alliberada dels fils en aquest Teatre dels Móns. S'adonà Manuel que la seva rèplica de fusta tenia la mateixa autonomia que tenien els altres titelles, i l'angoixà veure què seria capaç de fer i dir aquell doble seu en l'escenari.

L'Aede s'acostà al Manuel marioneta i assenyalant l'ou, va dir:

- Manuel, tu has posat l'ou, tu ens has convocat. Ara, has d'iniciar la nova etapa.

La marioneta de Manuel va aixecar-se i amb el martell a la mà, trencà l'ou tal com ho havia fet ell dies enrere a la Cambreta. El soroll espantós de l'ou en trencar-se va generar aquest cop un corrent sonor que bufà com un vendaval per tot l'escenari i per la platea, mentre veia els vapors que llavors l'havien emmetzinat convertir-se en aquella llum primordial de tons foscos i brillants de la que havien eixit les milers de formes dels titelles primitius, les quals tornaren a aparèixer amb els seus sons infinits, donant voltes com ànimes enfollides. A poc a poc, la remor de fons s'anà calmant fins desaparèixer del tot.

L'escenari es buidà i va veure com la paret del fons s'obria a una de les placetes del Poble Espanyol, concretament la de la Font, plena de visitants amb un grup de japonesos molt callats escoltant les explicacions d'un altre japonès que parlava amb un micròfon en veu baixa, en dur tots auriculars que els connectaven un per a un a les paraules del guia.

- Admirable al cent per cent!

Era la veu d'en Quinqué la que sonava al seu darrere. Girà el cap i el va veure assegut a l'ultima fila.

- Vostè també era aquí?

- No m'hagués perdut la funció per res del món, senyor Manuel! Pensi que en tenir despatx al Poble Espanyol, disposo d'una clau per entrar més o menys a tot arreu, i com és lògic, també en aquest teatret de titelles, tot i que, la veritat, mai l'havia vist. Admirable al cent per cent!

Els titelles s'havien quedat quiets i callats com morts als seients. L'Aede, que baixava de l'escenari, se li acostà.

- Manuel, aquest és el nostre teatre. Farem funció sempre que vulguis.

Desaparegué per una porta petita de la platea.

- Crec que podem sortir per aquí mateix, Manuel -va dir-li el senyor Quinqué, mentre s'acostava pel centre de la platea a l'escenari.- La Plaça de la Font és un lloc preciós, amb un dels millors restaurants, ideal per prendre alguna cosa i fumar-se un puro.

Pujaren a l'escenari i de seguida es trobaren a la Plaça de la Font. La porta per on havien sortit del fons del teatre no es veia per enlloc.

No hay comentarios:

Publicar un comentario