martes, 3 de abril de 2018

2a Part: L'Extravagància. 1er Capítol: La pipa




Atenció. Cal aquí introduir un nou element, essencial per entendre la magnitud dels fets que succeïren a l'episodi de l'ou. Ens referim a l'element o factor 'pipa', aquest instrument d'encanteri que serveix per cremar tabac i que era utilitzat amb freqüència pel titellaire Manuel. Una consideració que ve a compte perquè sense que ell en sospités res, la pipa ha tingut un protagonisme inesperat en la successió dels fets d'aquesta història descomunal.

Tornem a l'escenari dels fets per preguntar-nos com va reaccionar en Manuel un cop es quedà sol a la Cambreta, profundament afectat per aquella boira de llum fosca que havia sortit de l'ou.

Doncs la veritat és que va seguir obrint el taller i treballant com si res hagués passat. Per sort, no totes les marionetes havien desaparegut, cosa que va permetre un cert aire de continuïtat. Això sí, va buidar les quatre coses que quedaven a la Cambreta i la va tancar en clau. També deixà d'agafar alumnes, i els quatre que tenia els va anar despatxant amb amables però innegociables excuses. Als pocs dies semblava que res hagués passat i recordava l'ou com un malson d'agost. Però la Cambreta no la trepitjava ni en pintura.

Un dia, després d'un llarg passeig per la platja, va acabar assegut com de costum a la seva roca, on solia descansar amb els peus a l'aigua. En treure la pipa, s'adonà que no tenia tabac. Hauré de fumar sense fumar, es va dir. Amb la Joaquima penjada als llavis, deixà que la remor de l'ou, que sentia a la cassoleta de la pipa, es barregés amb la del mar.

El buit que s'havia apoderat del seu esperit es tornà en aquella hora tardana més buit que mai. I el fet de tenir la pipa buida de tabac augmentà aquella sensació angoixant, de sentir-se tan poca cosa en la immensitat del món, de l'univers sencer.

I de sobte, van ocórrer dues coses.

La primera va ser saber amb una total claredat que l'angoixa, espessa com mai, era el mateix vapor de llum fosca de l'ou que l'havia emmetzinat.

La segona va ser adonar-se que aquells fums, que tenien el color de l'angoixa, sortien d'una cassoleta que no era la de la Joaquima, sinó d'una altra pipa que tenia a dins, més o menys a l'altura de la panxa i encara més avall, com si el seu propi cos s'hagués convertit en una pipa que treia fum a tot drap, el fum de la seva angoixa que era també el vapor de llum fosca de l'ou dels titelles. Ell mateix s'havia convertit en l'ou que era la pipa que duia a dins! Cremava un combustible el fum del qual era l'angoixa que el posseïa!

I llavors, l'angoixa es convertí en eufòria, la mateixa eufòria que havia sentit en contemplar la representació d'en Kalim i d'en Kilam!

Va ser una mena de cop de puny, una revelació que el deixà estupefacte durant una llarga estona, assegut a la roca vora el mar, mentre veia com els banyistes plegaven veles i anaven abandonant a poc a poc la platja.

No hay comentarios:

Publicar un comentario