lunes, 9 de abril de 2018

3er Capítol (2a part): A Miramar





Al dia següent, després de les hores passades al taller, tornà per la tarda a la platja i segué a la roca. D'immediat, va notar que se li encenia la pipa, no la dels llavis sinó la que sabia que era l'ou que ara duia a dins. I el mateix procés de multiplicació interior es va disparar, donant-li aquella visió exterior del 'tercer' que s'ho mira des de dalt. A l'acte es posà a caminar per la sorra mullada, en esdevenir aquella curiosa dinàmica interior un motor que l'impulsava al moviment.

Va recórrer la platja i es ficà pel barri mariner de la Barceloneta, que va creuar com un d'aquests sonàmbuls que caminen pels terrats amb els ulls clucs, però la cosa és que ell els tenia ben oberts, els ulls. I mentre mirava de no perdre peu i seguir les normes habituals dels vianants que no volen ser atropellats pels cotxes, aquell altre que s'ho mirava des de dalt s'enfilà per balcons i terrats, com un cangur aeri que se'n fum de la gravetat i de la lògica, saltava com un conill trapella més pendent de les altures que dels baixos, dels quals ja se n'encarregava la part seva de les soles de sabata tocant a terra, sense deixar la protecció de les voreres.

D'aquesta manera inexplicable va arribar a Miramar, després de saltar tota la franja del Port, les Rambles i el Paral·lel, on la seva dissociació de persones semblà calmar-se, mentre seia, en plural, a un dels bancs dels jardins que miren el mar. El dia queia sobre la ciutat i aviat s'anà imposant el blau cada vegada més fosc del vespre. La nit sortia lentament del mar, una presència de capes fosques. L'acompanyava el silenci i la fresca de l'hora, més un xiuxiueig discret d'ocells i turistes.

Llavors, un llum va irrompre sobre el perfil llunyà de la Barceloneta. Va pensar que potser es tractava d'una d'aquestes celebracions que es fan a Barcelona amb tanta freqüència, per atraure l'atenció del món i distreure els seus habitants. Però la incògnita durà poc: era la lluna que s'aixecava del seu llit en una plenitud inaudita, un globus gegantesc de llum que pujava sobre l'horitzó.

Sentí llavors que la lluna l'atrapava. El satèl·lit s'havia fixat en ell, no hi havia dubte.

Va haver de baixar a l'ou que romania dins seu per recordar que s'estava fumant des de la pipa que treia fum de la seva pròpia combustió, per deixar-se posseir una altra vegada per l'angoixa que es transformava en eufòria, i així permetre's encaixar aquella crida de la lluna que naixia.

Es sentia immers en l'atmosfera de l'ou, que va buidar el jardí, una boira que només ell podia respirar, mentre veia com la lluna agafava altura.

En un instant, l'astre s'imposà com realitat única. No hi havia res més a l'entorn. El silenci era tan gran, que quasi feia mal a les oïdes.

I llavors el va veure. Estava assegut al seu costat, al banc del jardí de Miramar. Un senyor ben vestit de trajo i corbata, d'un rostre que s'estirava una mica cap endavant, amb un nas i una boca que semblaven afilar-se en un cap d'ocell, els ulls sortits i un cabell negre brillant pentinat enrere.

- Bona nit!

Havia aparegut per sorpresa, com algú que pertanyia al paisatge, a l'hora i a la lluna que ho centrava tot.

- Bona nit, va contestar.

- Em dic Quinqué, Josep Quinqué, per servir-lo a vostè.

- Encantat, senyor Quinqué, em dic Manuel.

- Molt de gust! Quina nit més maca que fa!

- És veritat, senyor Quinqué!

- Lluna plena, de les més plenes d'aquest estiu.

- Sembla que en sap, vostè, de llunes...

- Una mica. Les llunes són més interessants del que ens pensem.

- Jo només en conec una.

- Si, sí, és lògic, però sàpiga que de llunes n'hi ha moltes. Sap quantes en té Mart?

- No sabia que tingués llunes...

- Dues, Deimos i Phobos, petites però curioses. Però el que ens guanya a tots és Júpiter. Vol que li digui quantes en té?

- Si m'ho fa tan fàcil...

- Seixanta-set!, clar que n'hi ha de tota mena, unes són simples asteroides, deixalla còsmica que l'astre ha recollit, per distreure's i per les seves múltiples necessitats, ja m'entén, però fins i tot entre els simples asteroides, alguns són noms de pes. Fixi's que dos d'ells es diuen Hèctor i Aquil·les.

- La primera notícia.

- Ningú ho sap, però en canvi, cada dia en sabem més sobre els planetes que ens envolten. Pensi que són els nostres veïns més immediats.

- Si vostè ho diu...

De sobte va sentir un pànic atroç. Aquell individu havia aparegut del no-res, i tenia un aspecte d'allò més estrany, amb aquella cara d'ocell i vestit amb un gust antic i passat de moda.

- Escolti, no serà pas vostè un titella d'aquests que s'ha tret els fils de sobre...

- Ja, ja, ja..., quins acudits que té! No, no senyor, sóc guia turístic. I vostè, a què es dedica?

- Sóc, o més aviat, era titellaire, la veritat és que no li sabria dir què sóc ara...

- Titellaire, quina professió més bonica! Deu ser molt divertit ser titellaire, oi?

- No sé què dir-li. En certa manera, sí que ho és de divertida la cosa, tot s'ha de dir! Escolti, i què fa aquí?

- Miri, li haig de ser franc. M'envia un amic seu, s'ha identificat com l'Aede. Però jo treballo pel senyor Mercuri.

- Així que vostè coneix l'Aede?

- Així s'ha presentat quan ha vingut a l'agència.

- Ah sí? I en quina agència treballa vostè?

- Ja li he dit, la del senyor Mercuri. Segons sembla, l'hem d'assessorar en algunes feines que es porta entre mans.

- Ah sí? I sobre què assessoren, vostès?

- Ja li he dit que sóc guia turístic. Barcelona és una ciutat esplèndida, la reina del turisme europeu en aquests moments, s'emporta tots els rànkings, sap? Aquí hi ha molta feina, no s'ho pot pas imaginar. S'entén que el senyor Mercuri hagi volgut instal·lar-hi una agència, per descomptat.

- Clar, clar, és d'una lògica aclaparant. I es pot saber perquè té aquesta cara d'ocell?

- Ja m'ho han dit altres vegades, sí senyor! Coses de l'ofici.

- Entenc, senyor Quinqué, i on se suposa que vostè m'ha de guiar?

- A la lluna.

- La lluna?

- En efecte, és l'encàrrec que m'han fet. Sàpiga, senyor Manuel, que tot això són faves contades. El senyor Poeta ens va explicar el tema de l'ou quan ens va venir a veure al despatx. I a nosaltres ens sembla molt bé, perquè com li deia Barcelona és avui una ciutat única al món pel seu tràfec de visitants i per la quantitat de coses singulars que hi passen, i la nostra obligació és servir al client per damunt de tot. Ara bé, com a bon professional que sóc, haig de cobrar-li la meva feina, no fer-ho seria anar contra aquest principi universal del salari que tots hem de cobrar, ja que sense sal, què  faríem en aquest món? Per descomptat, el senyor Aede ja ens ha donat una bestreta suficient, però cal aquí ser exigents en el protocol, especialment envers la seva persona, perquè no sigui dit que vostè  no ha sol·licitat ni pagat els nostres serveis, de manera que li proposo el següent: pagui'm un euro, preu simbòlic, ja ho veu, i com a complement, es compromet a tenir sempre unes bones caixes de puros havans. No cal que siguin primeres marques, amb unes breves normals en tinc prou. Vostè que fuma en pipa, segur que ho comprendrà. Està d'acord?

Sens dubte, els fums de la pipa que fumava sense fumar l'havien emmetzinat del tot, i va saber que a partir d'aquell moment no tindria més remei que seguir la lògica estrafolària que s'havia imposat a la seva vida. Aquell senyor Quinqué era tan real i  tangible com ho era ell, però procedia d'una raó que no era la comuna, sinó la que tenia a veure amb l'ou i amb aquells relats dels titelles que s'havien insurreccionat a la Cambreta. No tenia més remei que seguir-los el corrent, sobretot ara que es veia fumant-se des de dalt, assegut al costat d'aquell senyor amb cara d'ocell.

- D'acord, senyor Quinqué.

Li va pagar l'euro, van encaixar les mans i el contracte va quedar segellat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario