miércoles, 11 de abril de 2018

4art Capítol (2a part): La Lluna





- Sap, Manuel, la Lluna és un lloc que cal conèixer i visitar com a mínim un cop a la vida, és un destí que nosaltres, des de l'agència del senyor Mercuri, considerem tan important com ho pot ser Barcelona, París, Venècia, o la Meca pels mahometans, que si un no hi va, resta mancat d'alguna cosa important, coix, com qui diu, i per això convé anar al gra quan abans millor, sí senyor. Pensi que aquest satèl·lit és un dels miradors més importants que tenim al Sistema Solar, rigui's vostè del Tibidabo o de Montjuic, un privilegi pels qui tenen la sort de trepitjar-la, des de la que es tenen no sols les millors vistes de la Terra, sinó de tot el conjunt que formen els altres planetes, els quals, malgrat les moltes llunes que tenen alguns, no arriben a la sola de la sabata de la que tenim a la Terra, llevat de Tità, per descomptat, la lluna que dóna voltes a Saturn, dues vegades més gran que la nostra, i amb unes vistes espectaculars i molt interessants, en trobar-se tan lluny del sol. Però deixem-nos de comparacions i fixi's vostè com la realitat supera les paraules per molt que les vulguem vestir d'excepcionals.

Atenia Manuel sense atendre i sense a penes donar-se compte que havia passat del banc dels jardins de Miramar a un seient excavat a la pedra d'un lloc que, en efecte, només podia ser la lluna, segons el paisatge que podia veure al seu entorn i per les visions que s'obrien a la seva mirada, d'un cel estrellat com mai havia vist. Però què carall havia passat? És que aquell diable d'en Quinqué aparegut del no-res tenia raó i realment es trobaven a la lluna?

Conscient de l'estat en què es trobava el seu client, que havia saltat de la superfície terràqüia a la lunar en un tres i no-res, i tement per la seva integritat psíquica i física, ja prou afectada per l'ou que s'havia convertit en pipa i des de la que s'estava fumant assegut en un dels bancs de Miramar, el senyor Quinqué proclamà les següents paraules:

- Manuel, fixi's com de barat li ha sortit aquest viatge, que amb tan sols un euro s'ha saltat a la torera els gegantescos pressupostos de la Nasa que per enviar un coet a la Lluna s'hi gasten l'oro i el moro. La inversió que ha fet vostè, minsa i oportuna com poques, l'ha catapultat per raons imperatives del contracte a les quimbambas o a la quinta forca, que diríem en català, tot i que aquí no ha de patir, que de forques per fortuna no n'hi ha.  No senyor, la Lluna és un lloc tranquil i ideal per asseure's i pensar bé les coses, perquè no hi ha res per al bon estudi que allunyar-se dels escenaris habituals sense però perdre'ls de vista, ja que si un se'n va a Mart o a l'encara més llunyà Tità o Plutó, allà es quedaria amb un pam de nas, en no disposar de cap referència que li sigui familiar, mentre que aquí pot seguir veient la Terra amb els continents i les ciutats, que de nit deixen veure el malbaratament de les seves lluminàries. Per altra part, li revelaré un petit secret que li pot ser d'utilitat, per si les mosques i perquè mai se sap, i és que aquí a la Lluna hi solen venir els finats del nostre món, ja que és costum i una tradició de la ultratomba que els difunts, un cop s'han quedat sense funció a la Terra, passin aquí una temporada. No pateixi, perquè en no disposar de cos, del qual se n'han desprès en morir, com tots sabem de sobre, no molesten ni tan sols se'ls veu, a no ser que s'hi fixi molt i en tingui una certa experiència. I malgrat molts estiguin enfurismats ja que tenen la impressió que la Pàl·lida Senyora els ha estafat, per a nosaltres els difunts són la gent més pacífica del món, a no ser que vulguem entrar en les raons dels qui no aconsegueixen morir del tot, atrapats per les seves emocions, sempre absurdes i endimoniadament exaltades, les quals poden arrossegar a la ruïna al més sensat dels mortals.

Escoltava absort i mut com una tomba en Manuel les paraules d'aquell guia que l'havia portat a la lluna. No entenia res i es trobava en un elevat estat de xoc, però sabia que en algun lloc hi deuria haver alguna explicació, ja que les coses en aquest món no solen passar perquè sí, sinó que sempre hi ha una raó darrere dels fets, per molt rebuscats i absurds que siguin aquests.

I llavors es va veure per un moment assegut al banc de Miramar, ficat en aquella atmosfera de l'ou i de la lluna, i va comprendre que aquell que havia pujat a la lluna era l'ell de dalt, el que es veia com s'estava fumant a si mateix, i que era una de les seves característiques aquesta llibertat que tenia d'enfilar-se on li venia de gust, tot i que va reconèixer que la companyia del senyor Quinqué havia estat molt oportuna.

De sobte es va sentir posseïdor d'una facultat que li eixamplava de cop els horitzons de la seva mirada, i va sentir alguna cosa dins seu que s'esquinçava, una mena de funda que fins llavors el cobria i que ara rebentava com un globus vell i cansat de ser-ho. Podia enfilar-se a les altures que volia i indagar pels llocs que fins ara tenia prohibits, per absurds i allunyats que fossin, i va comprendre la necessitat de tenir algú que el pogués orientar, donades dels colossals magnitud de les distàncies i dels enfocaments.

Es va veure de nou assegut al seient de pedra de la lluna, amb en Quinqué al costat que havia encès un puro, contemplant la imponent Terra que brillava com l'astre ple de vida que era. I aquella imatge fascinant del planeta el va posseir, atrapat per la seva bellesa i pels poderosos lligams que l'atreien a ella. Romangué extasiat i en silenci, absort per la visió que s'imposava a la vista, mentre de tant en tant li arribaven les agradables flaires del cigar que s'estava fumant el guia.

Al cap d'una bona estona, va sentir la veu d'en Quinqué:

- Manuel, veig que s'ha aclimatat més de pressa del que em pensava a l'àmbit de la lluna, un lloc dels millors per venir a descansar una estona i fumar-se un puro. Pocs en trobarà de més indicats, cregui'm. Li ve de gust un cigar?

No era una especialitat que conegués massa en Manuel, però donada l'excepcionalitat del cas, va considerar que no hi perdria res, sobretot ara que havia substituït la pipa de fusta per la pipa interior de l'ou que el fumava per dins.

- En provaré un, Quinqué.

Li va oferir aquest un havà, i després de donar-li foc, va perorar les següents paraules:

- Comprenc que sent vostè un fumador de pipa, Manuel, es miri amb distància i una mica de recel i fins i tot d'escepticisme el cigar havà, però li puc ben prometre que no se'n penedirà. Ha de saber que l'esglaó secret i el gran assoliment dels doctors en pipa que fumen sense pipa, és ni més ni menys arribar a l'estat d'aquell que es fuma un puro. És un procés que té a veure amb la percepció d'un curiós paral·lelisme: adonar-se de que la Terra és també una cassola que vol entrar en combustió. Fixi's que si vostè, convertit en pipa, es deleix de fumar-se a si mateix, què donaria la Terra per ser ella també fumada per algú amb consciència de fumador? I quin altre fumador hi pot haver que no sigui vostè mateix, en adonar-se del paral·lelisme que l'uneix al planeta, convertit en una pipa ansiosa de ser fumada?

Va assentir en Manuel, convençut que entenia els raonaments lògics del senyor Quinqué, que s'expressava amb una convicció tranquil·la, que li va recordar alguns dels seus antics mestres d'escola, de quan encara es podia ensenyar fumant cigarretes a classe, com alguns que havia tingut de nen, senyors tranquils i escèptics però dotats de sòlida vocació, èpoques que havien passat a la història.

- Ara bé, fixi's, Manuel, que per fumar la Terra, que no té ni broquet ni tampoc els mecanismes de descens i d'ascens de la mecànica pròpia de la seva pipa interior, allò que es necessita és sobretot mobilitat i la llibertat d'anar on es vulgui, per arribar a tenir una bona perspectiva. I és aquí on entra de ple l'art de fumar-se un puro.

Se'l quedà mirant en Quinqué, per veure si l'havia comprès, i en veure que l'altre assentia com si en efecte ho hagués entès tot a la perfecció, va continuar parlant.

- Per entendre aquest procés, s'ha de saber allò que és i val un puro, el qual reuneix unes qualitats tals que d'alguna manera sintetitzen el planeta Terra en el seu conjunt, sense que aquest se'n pugui queixar. No per res els qui es dediquen a aquesta especialitat fumadora el consideren com un dels esglaons superiors de les Arts del Fum, sense arribar a les altures de la pipa, per descomptat. Per a aquests afortunats mortals, el puro havà reuneix una paleta de sabors inesgotable que podríem resumir de la següent manera: sabor a tròpic, a mar, a terra fèrtil prenyada de vida, a viatge transatlàntic, a lloro que sap parlar, que canta l'himne d'Espanya i que diu que el Barça és una llufa, a mulata, a moll de tots els ports del món, a vella impremta de caixa i motllo, a polític honrat, a militar antic i valent, a català, a anarquista espanyol, a les Rambles de Barcelona i a Buda indi americà.
Irrefutable!, va pensar en Manuel excitat per la rara eufòria que brollava de les paraules del senyor Quinqué, semblant a la del fum de la pipa que era l'ou que se li havia ficat a dins.

- Fumar-se un puro és per tant fumar la Terra i fumar-se a sí mateix, i amb ella es fuma el món sencer, sí senyor, mentre contempla les estrelles que li parlen d'altres móns. Llavors, senyor Manuel, la Terra li ho paga augmentant les calories de la seva combustió, una escalfor que posa com qui diu al seu abast.  Es comprèn que els astres que ens són propers, començant per la lluna, els altres planetes del Sistema Solar i el Sol imponent, siguin tots ells pipes enceses que no tenen qui les fumi, que és tant com dir que no tenen qui les pensi, motiu pel qual contemplen al fumador de puros amb enveja i esperança, ja que de sobte intueixen que algun dia aquell humà també els podrà fumar a ells, ni que sigui amb l'artifici del puro, o potser d'algun altre instrument de plaer i de combustió encara per inventar. I aquests pensaments interiors dels astres ens condueixen llavors a mirar vers la Galàxia, que apareix com una gegantesca capsa de puros que el convida a ser oberta i explorada, ni que sigui amb la imaginació. M’explico, senyor Manuel?

- Més clar, l'aigua! Segueixi, segueixi, Quinqué!

- Fixi's, i això és una de les coses més curioses que hi ha, que aquest estadi avançat del que es fuma un puro, a causa de les ressonàncies sensitives que se li suposen, és associat pels entesos al planeta Venus, aquesta deessa de rang superior que regeix els mecanismes de l'atracció i la repulsió, i que sap molt bé com atraure la riquesa i el benestar que dóna la feminitat al seu entorn, gràcies en part a la brillantor amb la que destaca de nit al firmament, com tots podem comprovar. Els misteris que Venus guarda a la seva part obscura tenen a veure amb els que descobreix aquell que es fuma un puro, el qual és recompensat en la seva gesta per l'alè de la deessa, sempre ambigu i perfumat. No cal dir que el fumador se'n protegeix gràcies al fum encara més poderós del seu havà, que parla dels minerals de la terra però que conté el foc del Sol emmagatzemat a les fulles del tabac cubà.

Va callar un moment en Quinqué, traient fum pel nas y abstret en el seu relat, com si fos el mateix cigar qui li havia dictat les paraules que feien referència a les intimitats del puro que s'estava fumant.

I llavors, mentre xuclava el fum i la gustosa textura mullada de l'havà que li havia donat el senyor Quinqué, va sentir en Manuel l'estranya sensació d'estar-se fumant no sols a ell mateix, sinó a la lluna sobre la qual romania, i a tot el seu planeta, la pròpia Terra, que s'estava davant seu amb la plenitud de l'astre ple de vida que és, la qual manifestava amb aquesta presència ufanosa i esclatant el plaer de sentir-se fumada per ella mateixa a través del cigar de l'humà que l'estava fumant.  Va comprendre també que la combustió del cigar tenia a veure amb la consciència o més aviat amb l'autoconsciència que tenia de si mateix, de la lluna i de la Terra, la qual autoconsciència era una substància que es convertia en el tabac en combustió i en el fum especial que en sortia, creant un cicle  de correspondències substantives, és a dir, que tenien a veure amb aquella substància de la consciència. Un fum que el vent no s'emportava sinó que era xuclat per un curiós procés d'osmosi invisible per a ell, per la lluna i per la Terra.

Romangueren hores i hores als seients, allargant aquell cigar que semblava no acabar-se mai, fins que alguna cosa superior a ell l'obligà a tancar els ulls, sadollat d'aquella plenitud fumadora de la Terra que tenia al davant. En obrir-los, va veure que es trobava de nou a Miramar, sota el cercle de la Lluna que il·luminava el jardí on romania assegut al banc, amb el senyor Quinqué al seu costat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario