domingo, 15 de abril de 2018

5è Capítol (2a part): El Castell de Montjuic.




Va ser impossible retornar a la rutina diària del taller. Definitivament, alguna cosa s'havia esquinçat dins d'en Manuel que li havia eixamplat la percepció normal de les coses. La metzina de la pipa que era la de l'ou que havia aparegut a la Cambreta l'havia dut als misteris interiors d'aquell fumar-se a sí mateix, i a la vegada semblava protegir-lo de la follia. Podia la realitat tirar per un o altre cantó, enfilar-se a la lluna o anar-se'n al planeta Mart, que tot ho entomava, proveït d'un sentit comú que de comú ja no en tenia res.

D'on venia el senyor Quinqué? Hi havia una certa lògica entre la seva aparició  i l'ou de la cambreta. Com si l'un hagués portat l'altre. Havien quedat per visitar el Castell de Montjuic, un lloc on feia segles que no hi anava. Semblava recordar que l'exèrcit l'havia donat a la ciutat, i que aquesta no sabia massa què fer-ne, després d'eliminar el museu de les coses militars, atractiu i pintoresc com solen ser aquesta mena de museus, una llàstima.

Es trobaren al peu de les vagonetes que pugen fins a dalt del castell, impecable el senyor Quinqué amb el seu vestit clar d'estiu i una camisa blanca amb el coll a l'aire, així com un barret de palla comú, un conjunt que semblava força fresc. També anava fresc ell, tot  i que vestia d'una manera més informal.

- Miri, Manuel, quina vista més espectacular de Barcelona que es té des d'aquestes vagonetes!

- És veritat, senyor Quinqué! -ho deia mentre contemplava la vista, que era realment espectacular.

- Aquesta ciutat és un verdader regal als sentits dels qui se'n volen aprofitar. No és el cas de tothom, ja que he constatat que molts dels seus habitants la tenen per banal i massa dedicada als turistes, cosa que no deixa de ser veritat, clar, però pensi vostè el profit que se'n treu d'aquest allau de visitants!

- El problema, senyor Quinqué, és que només se n'aprofiten uns quants, sempre els mateixos, i la majoria de la gent no veu un duro de tots aquests beneficis, al contrari, la ciutat s'està fent cada dia més cara...

- Una veritat com un temple, sí senyor, però jo no em referia als profits econòmics, els quals compten, òbviament, i coincideixo amb vostè que haurien de ser per a tothom i no només pels quatre espavilats de torn. La ciutat és de tots i tots haurien de ser-ne els beneficiaris. Jo em referia, però, a uns altres profits, els quals estan fora de dubtes i no tenen relació amb els diners.

- A què es refereix?

- Miri, una ciutat canvia i s'amplia en la seva manera de ser segons siguin diferents els ulls que la miren. Imagini's un lloc sempre vist pels mateixos ulls: un avorriment com una casa, ja que la gent tenim el costum de repetir-nos i ja se sap que la saviesa i la felicitat mundana, la que tothom busca, s'aconsegueix quan hi ha previsibilitat en les coses i en les rutines del dia a dia. Ara bé, una ciutat que és vista cada dia per milers d'ulls diferents, que procedeixen de països i cultures no sols diferents sinó fins antagòniques, aquesta ciutat s'enriqueix d'una multitud de mirades tan bigarrades i distintes, que, si té sort i no l'estripen entre tots, esdevé una verdadera caixa de sorpreses per als qui hi viuen.
Havia d'admetre que hi havia una certa lògica en l'argument del senyor Quinqué.

- Barcelona és un exemple perfecte d'aquesta multiplicitat de perspectives que provoca, gràcies als milions de turistes que la visiten. Pensi que cada persona la veu d'una manera diferent, ja que per molt massiu que sigui el turisme, les persones, malgrat l'efecte borrego del seu comportament, són per definició diferents les unes de les altres, i per molt mínimes que siguin aquestes diferència, la suma de les mateixes augmenta la distància dels enfocaments possibles, de manera que a la fi, l'objecte observat, Barcelona en aquest cas, es carrega d'una tal plètora de disparitats, a vegades del tot desbarrades, no li nego, que no hi ha qui la reconegui, cregui'm!

- Admirable! -no va poder més que afegir Manuel, davant la contundència dels arguments del senyor Quinqué.

S'ha de dir que al vell titellaire, aquest tema del turisme mai el va amoïnar gens ni mica, tot i que el coneixia perfectament, en ser un debat del que se'n parlava als diaris cada dia i la gent el comentava a l'hora del cafè.

- Ara fixi's del privilegi que tenen els barcelonins i tots els que vivim a Barcelona, de gaudir d'una ciutat que és moltes a la vegada, de manera que si un se'n cansa d'una, sempre en té a mà una altra, la qual s'amaga com qui diu darrere de la primera i a la que s'hi pot anar en un instant, sense haver d'agafar avions ni vaixells. Per això li dic que val la pena veure els costats lluminosos de la situació, perquè si només es fixa en els foscos, es perd unes alegries que li venen gratis i sense haver de sortir de casa.

Escoltava admirat el titellaire la lògica optimista del senyor Quinqué, tot comprenent que en exercir de guia,  defensés la seva professió com els dentistes defensen la seva, malgrat els mals moments que aquests et fan passar.

- Però centrem-nos ara, senyor Manuel, en aquest Castell de Montjuic tan carregat d'història i que té la particularitat d'una situació panoràmica i estratègica sobre la ciutat de primer ordre. No per res se l'ha utilitzat diverses vegades per bombardejar-la, com segurament deu saber, en gaudir d'aquesta posició tan idònia pel que fa al tir dels canons, que antigament i no tant antigament necessiten una certa altura i proximitat per garantir l'efecte del moviment parabòlic dels projectils, no com ara, que els canons disparen des de distàncies siderals i amb una precisió que esgarrifa, admirable al cent per cent!

Qui li podia negar que tenia tota la raó del món?, pensà en Manuel amb un somriure.

- Per això val la pena entretenir-se en el seu recinte, entrant per les diverses portes que permeten arribar fins al cor mateix del castell, que és el seu pati magníficament pavimentat amb llambordes que li donen un aire antic i militar.

I mentre parlava en Quinqué, creuaren la primera porta que hi ha després de passar el fossat, i que t'obliga a passar per taquilla i pujar unes escales que condueixen al primer nivell exterior del castell.
Restà admirat en Manuel en veure aquella construcció de pedra, que havia vist mil vegades en el passat, d'un aspecte profundament casernari, i que ara veia com si fos la primera vegada, influenciat segurament per les paraules del guia, obstinat a treure tot el suc i profit que podia de la ciutat que servia. Tingué de sobte una sospita.

- Vostè, Quinqué, no és d'aquí, oi?

- Quina perspicàcia la seva, Manuel, que m'ha pescat a la primera, i això que ja començo a sentir-me com a casa, cregui'm. Ho ha notat per l'accent?

- En absolut, el seu català és perfecte, millor que el meu, li diria...

- Doncs llavors, perquè ho diu?

- Penso que només algú de fora és capaç de mirar-se Barcelona com la mira vostè, ja que els que som d'aquí, tot i que jo tampoc hi vaig néixer, la tenim més que vista i amortitzada segons el cas i els anys que portem a sobre. I de la mateixa manera que les persones amb l'edat ens avorrim de nosaltres mateixos, cansats de veure'ns sempre amb la mateixa cara, molts estenem aquest avorriment a la ciutat, la qual cada vegada ens satisfà menys i la veiem sempre pitjor de quan érem joves, no li sembla?

- De caixó, Manuel, de caixó! I me n'he adonat que molta gent no suporta que els turistes la vegin sempre tan alegre, maca i interessant, quan ells ja fa temps que li van treure tot el suc que podien i ara no accepten veure-la canviar perquè els fa sentir estranys a la seva pròpia ciutat. Cosa que comprenc i respecto. Ara, jo li diria que poder sentir-se estranger a la ciutat on s'ha nascut, és el més gran dels privilegis que les urbs poden oferir als seus ciutadans, cregui'm, i per això a mi m'agrada sentir-me de Barcelona, encara que no ho sigui, perquè així em faig la il·lusió de que sóc un estranger de veritat i no un de fora que s'hi ha adaptat i que ja comença a ser una mica d'aquí. Em segueix?

- Més o menys, Quinqué, més o menys. I es pot saber de quin país és vostè?

- Sap que quasi bé ni me'n recordo? Pensi que l'agència del senyor Mercuri té delegacions a tot el món i jo estic amb ell des de fa una pila d'anys, per dir-ho d'una manera succinta, tants que ja ni sé quants són, i per això tinc uns quants dubtes sobre la meva ciutat d'origen, tot i que em sembla que no vaig néixer a cap ciutat sinó en una regió d'aquestes de les que la Història acaba esborrant del mapa i que ni vostè ni jo sabríem trobar, per molt que la busquéssim, perquè si alguna cosa tenen les èpoques actuals i les antigues és que canvien la geografia del estats i de les nacions com si fos un joc dels més divertits del món, per desgràcia de les seves poblacions, que no en treuen cap diversió, sinó tot el contrari, desgràcies i penúries sense fi

- Així que ha treballat a moltes ciutats amb el senyor Mercuri?

- L'últim destí va ser Roma, imagini's quina ciutat, el centre del món per a molta gent, i amb el Vaticà pel mig, una ciutat museu de les que un mai es cansa de visitar. Però ara toca Barcelona, Manuel, vostè té la sort o la desgràcia, mai se sap del tot, de pertànyer a una ciutat que li ha tocat per destí ser de visita obligada. Molts pensen que tot plegat és un muntatge de màrketing urbà sumat a aquest fenomen aleatori que són els capricis de la Història, aquesta senyora que gaudeix marejant la perdiu dels infeliços humans que vivim a la terra. Però jo li puc ben assegurar que els mèrits de Barcelona són propis i originals, gràcies especialment a la seva arquitectura, que la fa única en molts aspectes.
Es van quedar en silenci uns instants, com si les lloances del senyor Quinqué a la ciutat haguessin envaït els minuts i l'espai que ara creuaven lentament en direcció al pati central del castell, pavimentat amb nobles lloses de pedra, on sota els porxos, a més de les entrades a l'antic museu, hi havia antigament algunes de les botigues de souvenirs de Barcelona més preuades pels entesos. Ara només quedava un bar amb una terrassa mig tancat per reformes.

Va veure que el senyor Quinqué es treia un cigar de la butxaca i que semblava voler dirigir-se cap al petit bar que hi havia a l'ombra.

- En vol un, Manuel?

- No gràcies, fumaré una pipa.

Segueren a la terrassa i els dos es posaren a fumar. Però només encendre la pipa, va comprendre Manuel que la pipa que de veritat acabava d'encendre no era la de fusta que duia als llavis, sinó aquella que portava dins i que segons les seves impressions, era l'ou de la cambreta que s'havia convertit en marmita o cassoleta. El tercer que s'ho mirava des de fora s'alçà d'immediat pati amunt, deixant els seus dos col·legues d'a baix entretinguts mentre l'un fumava l'altre.  S'enfilà pels patis de dalt i dins d'una de les garites que hi ha als quatre cantons del terrat, va veure una silueta bellugar-se. No hi havia dubte, era en Perico del Vas Mig Ple.

No hay comentarios:

Publicar un comentario