martes, 17 de abril de 2018

6è Capítol (2a part): El Consell d'ancians






S'hi atansà quan el Perico del Vas Mig Ple li feu un senyal que coneixia molt bé.

- Què fas aquí, Perico?

- Vigilant, Mestre. Quan cal, si cal, cal molt, tu ens ho vas ensenyar.

Parlava el titella amb la seva pròpia veu, la que havia posat a aquella sèrie dels Pericos, amb matisos per diferenciar els uns dels altres, és clar, ja que n'havia creat molts de personatges que duien aquest nom, tots amb llurs particularitats pròpies a vegades ben subtils. Repetia frases d'alguna de les seves obres. Sabia també que al costat d'aquell Perico n'hi hauria d'haver més.

- I el del Vas Mig Buit?

- A la garita d'aquella cantonada -va indicar l'angle del quadrat que s'obria en diagonal.

Segur que a les altres garites també hi ha Pericos, va pensar.

S'acostà a la de l'esquerre, i va veure el Tranquil Perico, i a l'altre costat, va pescar el cos nerviós del Perico del Coet al Cul, incapaç d'estar-se quiet un instant. Tots movien les seves mandíbules de fusta i li arribava el soroll mecànic que feien, que es confonia amb el de les paraules.

En passar davant de la torreta que s'aixeca al mig d'aquell costat del pati superior del Castell, va veure que la porta s'obria.

- Ep, Mestre, per aquí!

Era en Roc i Guinardó, un fantasma que havia creat per a una obra que passava a Barcelona. Parlava en xiuxiueigs i tenia un rostre poc definit. Però en comptes de vestir-lo de clàssic fantasma, li va posar unes robes elegants d'època, a la manera d'aquests fantasmes senyorials que habiten als vells palaus i cases nobles de dos o tres segles d'antiguitat. També li va posar unes ales de vampir, que duia plegades com si fossin una capa.

- L'esperen a baix...

Es ficà per la porta mig oberta, entrà en la foscor fresca d'aquella torreta que coronava el terrat del castell, i amb la mateixa facilitat amb la que es desplaçava per les altures, va començar a davallar per unes profunditats que primer tenien l'aspecte d'unes escales de cargol que baixaven sense fi, per després sentir la sensació que era xuclat per una força que el portava molt endins sota la superfície de la Terra. I en un instant es va veure en una sala fosca il·luminada per torxes agafades a les parets que semblaven excavades a la roca. Al centre hi havia un foc sobre un altar o tauleta rodona de pedra, i al seu entorn, s'estenien en cercle una vintena o més de rosegats setials de pedra sobre el que seien vells d'edats indefinides i de rostres treballats per segles o pels mil·lennis, els quals rostres hauria dit que eren tots de fusta. De sobte, va reconèixer aquelles cares: pertanyien a un grup de caps que havia modelat una vegada, en una època fosca i turbulenta, algunes de fusta i altres de ceràmica, sense saber què eren ni a qui representaven, deixant-se portar per les mans i per un estat d'ànim depressiu i torturat. Les havia oblidat completament a un racó del taller.

L'Aede, la seva vella marioneta que havia creat feia anys que també duia el nom de Poeta i amb la qual mantenia llargues converses sense paraules, romania en un dels setials al costat dels altres 'caps'. El seu rostre, malgrat la vellesa dels trets que li havia modelat, era una talla clàssica comparada amb les altres, totes elles gastades i deformades pel temps i per les gúbies quasi bé fins a la desfiguració, amb les mirades profundes d'uns ulls de vidre que llançaven guspires entre les tortuoses valls dels plecs irregulars de llurs cares.

- Manuel -va parlar el Poeta, que sempre s'havia caracteritzat per anar directe al gra, amb la seva veu greu i profunda- els Ancians et volen saludar. Tu parles avui per la meva boca. Els anys ens van ajuntar i a poc a poc hem arribat a comprendre'ns. Gràcies a tu s'han obert les velles portes, les que romanien tancades des de la nostra caiguda, quan vam ser condemnats a viure esclaus dels altres.

S'adonà Manuel que l'Aede seguia amb el seu deliri de la vella història dels titelles. Llavors, un dels vells més vells d'aquell consell d'ancians va parlar amb una veu que semblava sortir de profunditats abismals, en una llengua que desconeixia però de la que ho va entendre tot, com si l'hagués utilitzat en alguna ocasió i se n'havia oblidat per sempre. Deia el vell:

- Humà, les garanties s'han restablert i el temps es riu del passat. Nosaltres podrem tornar als nostres móns i alguns quedar-se aquí sempre que vulguin. La llibertat és sagrada i ens riem de les distàncies.

Li va semblar que els demés feien uns sorolls estrafolaris amb les boques, semblava que es reien de les paraules amb estossecs del que potser era un acudit del vell orador però amb uns riures que procedien d'un borbolleig de fustes podrides.

- El Temps imposa les seves regles, però nosaltres ens en fumem. Hem triat Barcelona per raons evidents. El Poeta ens ha convençut, estem aquí per ajudar-te. Tu ets el constructor. Ens trobaràs a qualsevol racó, potser a Mart, on viu l'esperit batallador d'aquest vell guerrer. O a Venus, on el foc rosega les nostres carns de fusta. Les condicions són favorables.

Es feu un silenci. Les confoses paraules semblaven donar voltes per les parets de la sala de pedra, dotada d'un eco que allargava i modulava els sons a voluntat i segons un caprici estrafolari.

- Defallir és impossible. L'ou ens ha unit per sempre. Però tingues en compte una cosa: posar l'ou és fàcil. Construir l'Extravagància ja no ho és tant. Que el Temps, el Foc i la Fortuna t'acompanyin!
Digué aquestes últimes paraules a la manera d'una salmòdia grandiloqüent, que va tenir uns efectes sonors remarcables, i que provocà un esclat tal de grunyits i d'assentiments més o menys histriònics dels vells que tot plegat sonà com un espetec de castanyoles velles i esquerdades amb el que aquell consell d'ancians saludaven i s'acomiadaven de l'humà Manuel.

I mentre grunyien i gesticulaven cadascun al seu aire, s'anaren aixecant per desaparèixer en la foscor dels racons de la cova. Restà l'Aede immòbil. Amb un gest, convidà a Manuel a asseure's en un dels seients que havien quedat buits.

- Manuel, els vells ancians et volien donar les gràcies. Ho podries considerar un privilegi, però com ha dit l'avi dels avis, hi ha molta feina a fer. Estàs content del senyor Quinqué? L'agència Mercuri és una de les més cares i solvents.

- Sí, de moment m'està ensenyant a fumar puros. Molt interessant, el senyor Quinqué.

- No s'aixeca l'Extravagància sense ajuda. Però tu ets l'arquitecte, i això és el que compte. I el temps corre, com ha dit l'avi dels avis.

- I els Pericos?...

- Una bona intuïció la teva, mai ningú va sospitar perquè en construïes tants quan normalment els titellaires només en tenen un o dos, de Pericos. Sabies que un dia et servirien, són llestos i no fan res més que allò que han de fer i per la qual cosa tu els vas construir. Busca'm quan em necessitis, Manuel. Ja saps que per la meva boca parla el teu pensament més profund.

S'aixecà i desaparegué en la foscor com els demés.

Manuel es va quedar al seient capbaix, la ment lliure i disparada, i alhora, amb ganes de veure al senyor Quinqué i de fumar-se un puro.

No hay comentarios:

Publicar un comentario