jueves, 19 de abril de 2018

7è Capítol (2a part): L'Observatori


(fotografía extreta de Google Earth, autor: Jordi Torrejón.)


El primer que va fer és atansar-se a un estanc i comprar un parell de caixes de puros Brevas de Quintero. Li va agradar el nom i el color dels cigars i en preguntar a la dependenta si eren bons, aquesta li digué que no eren els millors del món però que en tot cas eren alguns dels preferits del fumadors més recalcitrants, de manera que sense dubtar-ho ni un minut, s'emportà les dues caixes.
De seguida tornà al bar de Montjuic, al pati interior del castell, on el dia anterior havia deixat al seu guia fumant-se un puro. Allí el va trobar, assegut on l'havia deixat. Quan en Manuel li va donar les dues caixes, complint així amb les condicions contractuals pactades amb el guia, aquest es posà contentíssim. N'obrí una, en tragué una breva, l'ensumà i somrigué satisfet.

- Ha donat al clau, Manuel! Les Bevas de Quintero són una de les meves preferides, tabac fort, sense la qualitat a vegades massa exquisida i punyent dels Cohibes o dels Montecristo, tenen en canvi la profunditat vegetal prenyada de sol dels que es fan respectar per la seva potència de foc i fum, amb un gust dels que triguen a marxar, cosa que permet distanciar la freqüència fumadora en una o dues hores. Les seves burilles s'estiren en el temps a causa de la humitat que agafen en disminuir, obligant a continuats encesos, cosa que sempre agrada sobretot quan es disposa d'un bon encenedor, com és el meu cas, un Ronson vell però que funciona com un rellotge. Llàstima que se li hagi de posar gas de tant en tant, però la benzina dels antics metxers d'abans acabava afectant el sabor del cigar, malgrat un s'hi podia acostumar. Però cregui'm, allà on hi ha un bon misto de fusta, dels llargs si és possible, oblidi's d'encenedors i de metxers. En definitiva, una Breva de Quintero és una molt bona elecció, sí senyor, i el convido a provar-ne un, tot i que trigarà una mica a valorar les seves qualitats, ja que es tracta d'un puro dels que es fan pregar per atorgar els seus favors.

Acceptà Manuel l'oferta amb gust.

- Fixi's, senyor Manuel, que si hem acudit a aquestes altures de la ciutat, les Altures de Montjuic, com l'anomenem nosaltres els guies, de 173m d'alçada sobre el nivell del mar, és que malgrat no poder competir amb els 512m del Tibidabo, es troben en canvi en una posició privilegiada pel que fa a la distància, ja que un s'hi pot enfilar en uns vint minuts a peu, anant ràpid i sent optimista, això sí, des de les mateixes Rambles. Això confereix a aquestes altures uns avantatges evidents en la seva condició d'observatori, no sols del mar, del cel i de les muntanyes llunyanes, sinó també de Barcelona, la qual s'estén obedient a la nostra mirada, ansiosa de ser apamada, compresa, abraçada i fins li diria que fumada, en ser les ciutats organismes que sense ser vius és com si ho fossin, amb la particularitat de que la seva vida orgànica no ho és per si sola, sinó que depèn de la mirada privada de cadascú, per això es diu que hi ha tantes Barcelones com habitants conté, a les quals jo hi afegiria les dels seus milions de visitants.

Va fer una pausa que serví perquè els dos fumadors fessin honors a les breves que havien encès i que començaven a desplegar els seus fums d'aromes imponents.

- És important fer aquesta distinció, ja que seria fàcil equivocar-se i pensar que les ciutats tenen vida pròpia, quan la veritat és que no en tenen cap. Ara, això no vol dir que no siguin organismes vius pels qui la miren i l'habiten. I aquí hi ha un dels assumptes més delicats en referència al monopoli amb el que certs autors, polítics i grans corporacions pretenen apropiar-se'n, obligant-nos a visions úniques que serveixen als seus interessos, de les quals hem de fugir com del diable. Em segueix, senyor Manuel?

- Perfectament, Quinqué...

- Les persones de carrer, com és el nostre cas, ens hem de defensar d'aquestes pretensions reductores, cosa que no pensi que sigui fàcil, ja que les pressions són fortes. Fixi's en el meu cas, jo que sóc guia professional faria un pèssim servei als meus clients si només visitéssim aquelles coses que s'han establert com comunes i indispensables, no senyor, la professió de guia avui és una de les més serioses i responsables que hi ha, sempre i quan s'actuï amb la suficient llibertat d'esperit, per descomptat, fent allò que et dóna la gana en comunió amb allò que li dóna la gana al client. No fer-ho seria trair els principis del turisme, que són els de la llibertat individual, ja que no hi ha res que més agradi al turista que anar al seu aire i sentir-se lliure de les obligacions del dia a dia, sinó, perquè haurien de patir tant els milions de persones que es desplacen amb les tortures dels viatges i dels avions? Ja sé que em dirà que la massificació ha convertit en borregos els turistes, i qui li negarà que és una veritat com un temple, sí senyor, però a nosaltres no ens interessen aquestes veritats que són més aviat d'ordre sociològic i que serveixen bàsicament als periodistes i als entesos en la matèria, així com a l'esperit de queixa, avui per sort majoritari, perquè la queixa és important, qui ho pot negar?, ara bé, a nosaltres allò que ens interessa són els aspectes tangibles i vitals de l'assumpte, encara que a vegades s'amaguin sota la fullaraca dels fets. I què hi ha de més real i de més vital que l'esperit de llibertat i la visió particular de les coses que cadascú pugui tenir d'aquest món?

Escoltava amb atenció i una mica marejat les paraules del senyor Quinqué, que sumades al fum del puro, produïen un efecte recargolat de contradiccions que sonaven com un zum-zum de notes que s'estiguessin barallant entre si, no per fer-se mal sinó per produir sons bigarrats i complexos, de difícil catalogació, com si la boca d'aquell guia que li havia tocat en sort fos una mena d'orquestrina d'instruments clàssics i nous que xocaven i competien en un galimaties retòric que no deia res però que tenia ressonàncies profundes en matèries d'índole obscura i jocosa.

- I és en aquestes Altures de Montjuic on la panoràmica observadora brilla amb més intensitat sobre la ciutat de Barcelona, i quin altre sentit pot tenir aquest castell construït amb tanta gràcia militar que la de ser l'Observatori des del que la ciutat es mira a si mateixa, si acceptem aquesta pertinença íntima de cadascú envers la urbs que ens ha tocat viure? Li haig de confessar que jo prefereixo mil vegades la cassoleta de l'atalaia del Tibidabo, una de les meves atraccions preferides, on hi pujo sempre que puc, amb unes vistes espatarrants, però la meva obligació com a guia és ensenyar-li a vostè els llocs més adequats dels existents a Barcelona, fugint de les preferències personals, no per això menys importants.

Les paraules del senyor Quinqué van catapultà aquell 'tercer' d'en Manuel que, armat amb la seva breva, s'alçà sobre els dos que s'estaven fumant al bar del pati del castell de Montjuic per desplaçar-se de nou al terrat on havia vist els seus Pericos feia un parell de dies. Anà directe a la torreta que l'havia conduit a la reunió dels Ancians i trucà a la porta. En Roc i Guinardó obrí i el deixà passar amb els seus xiuxiueigs cerimoniosos. Però en comptes de baixar les escales, les pujà dirigint-se a la part alta de la construcció militar que oferia la millor vista del castell.

Al seu costat tenia al Perico Perico, el més recalcitrant i decidit dels seus Pericos, que l'acompanyava mut recolzant les seves manetes sobre el buit que separava els merlets de tipus triangular que coronen la torreta. Tenia un nas corbat a la manera dels putxinel·lis clàssics, uns pòmuls prominents i asimètrics, un mentó tort i uns ulls de vidre una mica esbojarrats. Els cabells els duia pintats al crani, molt ben pentinats, i lluïa un bigotet fi que li donava un aire d'una certa responsabilitat seriosa, traïda per les asimetries del rostre i la mirada enfollida.

- Has vist, Perico? Aquest serà el nostre punt de partida. Des d'aquí es veu Barcelona a la perfecció, és important tenir una visió de conjunt. Vull que portis els comptes. Instal·la't en aquest terrat i apama les distàncies.

Va veure que al seu costat es trobava el senyor Quinqué. Havia pujat també les escales? Li havia obert la porta el fantasma?

- Veig que és persona de decisions ràpides, senyor Manuel! El tremp militar que inspira aquesta fàbrica de pedra s'ajusta al cent per cent a l'esperit de les necessitats, en sóc molt conscient. Mart parla avui per la seva boca!

- D'entrada, Perico, posarem aquí dues gandules i una tauleta.

- Fet, Mestre.

- Faré dibuixos i mapes. Miri, Quinqué, ja podem seure!

En efecte, en Perico Perico estava instal·lant les dues gandules que havia demanat el titellaire. Ningú es preguntà d'on havien sortit. Es donava per descomptat que aquí les coses s'havien de fer ràpid. Una tauleta, amb quaderns i llapis, va aparèixer d'immediat entre els dos seients.

Sens dubte havien entrat en la lògica dels vells titelles, aquella de la que van fer gala els dos trapelles de Kalim i Kilam en la seva dramàtica història del titellaire a la força, quan els decorats i les escenografies es muntaven segons indicava la voluntat dels dos protagonistes. Però aquí tot tenia una realitat aclaparant, si més no la corresponent al 'tercer' que s'ho mirava des de dalt mentre es fumava un puro.

Però no estava per disquisicions en Manuel. La reunió amb els Ancians li havia encès un foc que no s'estava de romanços. S'imposava execució, cosa que lligava amb el seu tarannà expeditiu, acostumat a fer realitat les formes que sorgien de la imaginació a través de les mans. Però l'etapa dels materials i dels processos lents de construcció estava superada. Havia entrat en un dinamisme diferent, on la necessitat s'imposava sobre la possibilitat, a remolc aquesta de la primera.

Sabia també que l'Observatori seria la seva plataforma d'enlairament.

- Segui, Quinqué. El millor que podem fer ara és esperar que es faci fosc.

Ocuparen les gandules. Per a ell, deixar passar les hores no era perdre el temps. Al contrari, s'alimentaria del temps, el mateix que nodria l'ou de la seva pipa interior.

No hay comentarios:

Publicar un comentario