sábado, 21 de abril de 2018

8è Capítol (2a part): L'altra cara de la lluna.



(Superfície de la lluna. Fotografia de la NASA).


La necessitat de construir l'Extravagància havia quallat  com si fos una d'aquestes inspiracions que t'arriben de cop, una idea sense dubtes. I potser aquesta era l'explicació de l'ou, perquè posats a pensar-hi, què hi pot haver de més rodó, afirmatiu i incontrovertible que un ou?

Sí, ho havia de reconèixer, la ciutat se li havia quedat petita. S'hi ofegava des de feia temps i per això alçaria ara les noves altures. Més que escapar-se, la solució era col·locar-s'hi d'una altra manera. Plataformes d'enlairament i de visió àmplia. De fet, un cop instal·lat a la gandula al costat del senyor Quinqué, i en el moment precís en què el satèl·lit va aparèixer a Orient sobre la línia del mar, es va veure de nou assegut a la cavitat de pedra de la lluna en un canvi instantani  de paisatge. Però la Terra no apareixia enlloc.

- Som a la part fosca de la lluna, Manuel -aclarí en Quinqué.

- Ja ho veig, Quinqué.

- Què busca a la Lluna, Manuel?

- D'entrada, veure el cel amb les estrelles sense que la llum del nostre planeta el tapi. I segona, l'altre dia em va parlar dels difunts. Sento curiositat sobre aquesta qüestió.

- Ho comprenc, Manuel, sol passar a la gent d'una certa edat que, si em permet la franquesa, se senten una mica propers a aquestes etapes postremes, amb un peu a l'altra banda, com qui diu. Però no es pensi que les coses se li aclariran així com així, no, senyor Manuel, perquè les qüestions de la Ultratomba, malgrat semblar molt senzilles, i en realitat ho són, no hi ha manera d'entendre-les a no ser que sigui a garrotades, és a dir, per l'experiència pura i dura, que en aquest cas no té volta de fulla, perquè un cop l'has petat, per dir-ho d'una manera simpàtica, és impossible tornar enrere. I fins i tot així, no hi ha déu que les entengui, aquestes qüestions, cregui'm. És una d'aquestes coses que, si ho pensem bé, tampoc necessita tanta explicació, perquè és de caixó que tot allò que neix, mor, per simple llei de vida, perquè d'això es tracta la vida, de néixer i morir, és a dir, d'anar seguint el ritme de la generació que des de sempre s'ha establert d'aquesta manera. El problema és que els humans sempre li volem donar la volta a les coses, i no ens ha d’estranyar que sigui així, perquè no em digui que això de néixer i morir no té els seus enigmes, sobretot quan et toca a tu, vull dir, a algú que n'és conscient, perquè les formigues, els gats o fins i tot els gossos, malgrat ser més humans que els humans, com tothom diu, neixen i moren amb una acceptació total, sense necessitat de buscar tres peus al gat. Assumeixen que la vida comença i s'acaba, i c'est finit, com diuen els francesos. Em segueix?

- Al peu de la lletra, senyor Quinqué

- Vull ser franc amb vostè, senyor Manuel, sàpiga que jo sóc un guia turístic i molt em temo no poder-li ser de massa utilitat en aquesta mena de qüestions, que potser necessitarien un altre tipus de guia, però una cosa que he après en la meva professió, sense voler-me ficar allà on no em criden, i sense voler caure en intrusisme de cap mena, per descomptat, és que un cop un se n'ha anat a l'altre barri, deixen d'haver-hi guies, en el seu sentit tradicional. Vull dir que un s'ha d'espavilar per si sol i bastar-se amb allò que ha après de viu , que és en definitiva el seu bagatge, perquè si un mor buit, serà un difunt buit, com és de caixó que sigui, i si un mor ple, doncs serà un difunt ple. Pensi que les persones que moren amb expectatives elevades, potser la sort els permeti pescar-ne alguna, de les que es refereixen als temes del més-enllà, mentre que si mor escèptic i descregut, el més lògic és que no trobi res, tot i que en aquesta matèria, l'experiència ens diu que les sorpreses estan sempre a l'ordre del dia.

Es van quedar en silenci, rumiant les últimes obvietats que havia desgranat el senyor Quinqué, que deixaren molt pensatiu al titellaire.

La cara fosca de la lluna era, en efecte, fosca, amb un entorn rocós que semblava fet de carbó, tan negre i fosc es veia, però en canvi, el cel apareixia ple d'una tal activitat lumínica de les estrelles, que un es quedava atònit i meravellat davant de la pigmentació lluminosa que s'hi veia. Contemplant aquell tros de firmament sense cap atmosfera pel mig, era fàcil imaginar altres móns amagats en aquella infinitat d'astres que s'estenien per la immensitat de l'univers, el qual no semblava tenir fi. Recordava Manuel les diverses teories sobre l'Univers que havia après al llarg dels anys llegint diaris i revistes, i les distàncies se li aparegueren encara més distants i llunyanes del que un podia imaginar.

Quantes constel·lacions tenia a la vista? Quants d'aquests estels pertanyien a la Via Làctia? De fet, poca cosa podíem imaginar els humans d'aquestes dimensions siderals, fets com estem a una escala tan petita i condicionats per aquell ciclisme que en Quinqué havia abans citat, la vida. Potser la vida és una simple forma provinciana d'existència, dins la grandària de l'univers, pròpia d'aquesta petita comarca que és la galàxia, i existeixen a altres llocs formes distintes, no subjectes als cicles de la vida, capaces de tenir consciència i pensar més o menys com nosaltres.

Va recordar llavors la història dels titelles i allò que li havia explicat l'Aede, i malgrat la inversemblança del cas, va haver de reconèixer que uns éssers fets de fusta poden escapar-se dels mecanismes de descomposició de la vida, tot i que la fusta també s'espatlla i es podreix, com tots aquells ancians que havia vist bé demostraven, en provenir la fusta d'ésser vius com són els arbres. Però sempre es pot substituir un tros per un altre, com fan els robotistes. Prou ho sabia ell que era titellaire. I tanmateix, malgrat la seva immortalitat i el fet d'haver vençut la mort, aquells vells titelles han acabat tornant al nostre sistema solar, incapaços de viure lluny de la fragilitat dels seus antics manipuladors, fets de carn caduca. Perquè l'havien ajudat a posar l'ou, si no era per una necessitat desesperada d'estar prop dels animalets humans? Era un tema que hauria d'aclarir amb l'Aede.

- Intueixo, senyor Manuel, que la visió d'aquesta immensitat el du a qüestionar no poques coses de la nostra existència terràqüia, com és de caixó que passi, sent potser aquest un dels efectes més recurrents que produeix la lluna als seus visitants. Sàpiga que sempre ha estat una tradició dels antics personatges importants del nostre món acudir a la lluna per pensar, meditar i gaudir de les hores. Bé, en realitat aquests seients pertanyen al senyor Mercuri, per a qui treballo, el qual en sol fer ús exclusiu quan té ganes de fumar-se un puro. Per això la nostra agència és la millor per a aquest tipus de viatge, cosa que el seu amic l'Aede sap molt bé. Per cert, veu aquell astre que brilla en aquella punta? És el planeta del senyor Mercuri. És una sort veure'l, ja que en estar sempre prop del sol, costa molt de distingir.

Va recordar en Manuel que Mercuri era el planeta que gira més a prop de la nostra estrella, a una velocitat espantosa i amb uns dies llarguíssims, cosa que propicia que  a la cara que dóna el sol, hi faci una calor d'espant, mentre que a l'altra cara, hi faci un fred que pela. Li comentà aquest aspecte al senyor Quinqué, el qual contestà:

- Té tota la raó del món. Amb franquesa, no és un planeta per a passar-hi una temporada llarga. Amb un parell d'horetes i mentre es posi al punt mig entre les dues cares, en tindria més que prou. Es comprèn que el senyor Mercuri tingui aquesta segona residència a la lluna,  tan a prop de la Terra, el seu lloc predilecte. Diuen que encara hi ha un planeta més proper al sol, Volcà, el qual, malgrat la seva existència insegura, és un dels llocs més recomanables per visitar. Però no abans de passar per Mercuri.

- Quinqué, crec que s'imposa una visita al planeta del senyor Mercuri.

- Ho diu de veritat? Em deixa parat, Manuel, no l'hauria imaginat tan decidit. Però ja sap que estic al seu servei i per això m'han contractat. Això sí, li demano que sigui una visita ràpida, cada dia em costa més aguantar les temperatures extremes, siguin de fred o de calor. I oblidi's dels puros: allà, o es consumeixen en un no-res, o duren una eternitat, congelats com una barra de gel.

- I nosaltres, Quinqué?

- No pateixi per això, Manuel, l'agència Mercuri garanteix la seguretat dels seus clients.

No hay comentarios:

Publicar un comentario