martes, 24 de abril de 2018

9è capítol (2a part): Mercuri




Deia Quinqué que s'havia d'aprofitar aquell moment en què Mercuri era visible, ja que la seva proximitat al sol el feia un planeta difícil de pescar. S'armaren els dos d'una de les breves comprades pel titellaire i les encengueren, traient fum en l'atmosfera buida de la Lluna com dues locomotores. Va tancar els ulls Manuel, gaudint del cigar, que havia après a fumar també amb la ment, en tractar-se d'un artefacte de fer fum tan carregat de ressonàncies terràqüies, com li havia explicat el guia. Els minuts s'escolaren.

Quan els tornà a obrir, s'adonà que eren a un altre lloc. Havien passat a un paisatge força semblant al de la Lluna però  amb unes diferències notables: feia una calor de mil dimonis, i el Sol, l'astre major del nostre Sistema Solar, amb un diàmetre considerablement més gran del que veiem des de la Terra, romania a un cantó del cel, com una bola de foc imposant la seva presència. El primer que notà és la velocitat en què el puro s'acabà: amb una única pipada, s'extingí com a cigar.

- Mercuri és un dels llocs ideals per veure el Sol d'a prop. No ens hi estarem gaire, ja li ho he dit, quedaríem ben torrats els dos si persistíssim en la nostra contemplació. Lloc perfecte per fer bronzo, això sí, més d'una vegada he pensat en com els turistes que estimen tant la platja i el sol d'Espanya se'n podrien beneficiar. Amb cinc minuts tindrien el color que a la Terra triguen un mes a obtenir. Deformació professional, què vol que li digui, senyor Manuel, però no me'n puc estar de pensar el millor pels meus clients. Sens dubte seria un negoci rodó pel senyor Mercuri i la seva agència, per descomptat.

El Sol vist de tan a prop era un misteri total. Sense mirar-lo directament, en ser impossible resistir la seva potent radiació,  va saber que l'astre que donava vida al planeta Terra era l'enigma principal de la nostra existència. Una incògnita tan gran com ho pot ser el mateix Univers, aquesta totalitat farcida de bilions i bilions de sols que els astrònoms, amb paciència de sant, exploren i apamen com si fos possible treure'n l'entrellat. Per un moment va pensar si aquest Univers tan gran no era més que un joc per entretenir als humans de la Terra, oferint la part visible dels sols i els seus espetecs lluminosos, amb els seguicis planetaris que els acompanyen, mentre amaga tota aquella part que els científics diuen oculta, la matèria i l'energia fosca, la que no es veu però que se sap ocupa un lloc i conté una massa també 'fosca'...

Aquesta foscor l'excitava. Era la mateixa foscor que envoltava tot allò que veiem, fora i dins de la Terra, una zona negra que ell s'imaginava com una pàgina en blanc on els pioners hi anirien escrivint els seus relats d'aventures.

- Té tota la raó de pensar el que pensa, senyor Manuel, ho he endevinat per la seva mirada intensa envers l'astre i envers la foscor que l'envolta, ja que en no haver-hi atmosfera a Mercuri, tampoc hi ha els cels de color blau que tenim a la Terra. Per això és tan important visitar ni que sigui una vegada aquest planeta. Fixi's que a més de ser un dels millors observatoris per contemplar el Sol, també ho és per pensar la Lluna, ja que són moltes les relacions que hi ha entre aquests dos astres, que un diria que són germans per les semblances físiques que tenen, sent la Lluna la lògica segona residència habitual del senyor Mercuri quan necessita descans i reflexió, mentre la Terra se la pot considerar com el seu lloc de treball, ja que l'agència que hi té dóna moltíssima feina. Pensi que el senyor Mercuri podria estar tot el sant dia fumant puros i tocant-se la panxa al seu observatori de la Lluna, i en canvi prefereix ser fidel a qui sempre ha considerat els seus clients, segons estableixen els múltiples acords contractuals signats al llarg del temps, ja que si una cosa té el senyor Mercuri com sagrat, és el compliment d'un contracte, sigui de la mena que sigui. Una persona molt atenta sempre a les transaccions comercials i a la valoració de les monedes, sí senyor!

- Ja veig que són uns grans professionals, senyor Quinqué!

- Ho som, ho som, Manuel!

S'adonà el titellaire que el seu guia parlava amb una certa eufòria, que va suposar efecte de la proximitat del sol, que calenta les ments i excita els càlculs de resultats. Va pensar que la carrera de titellaire no li havia donat masses dividends, malgrat la dedicació profunda i entregada a la seva professió, per un simple motiu: mai se n'havia preocupat. D'alguna manera, donava per fet que una carrera en la que un fa el que vol, ha de ser rendible per necessitat i obligació, no per enriquir-se, sinó per anar tirant i viure amb una certa normalitat. I així havia estat, en efecte, però reconeixia que s'havia oblidat potser massa d'aquests aspectes de les relacions mercantils, sempre delegats als seus ajudants i finalment desatesos completament. Ara vivia gràcies a una pensió discreta que no li donava masses alegries però tampoc les necessitava.

- Els comptes de resultats són importants, això és evident, però sense que ens hagin d'obsessionar. Aquest és el meu lema: viure bé i deixar viure. Els que per viure bé no deixen viure els demés, la veritat és que no són dignes d'elogi, senyor Manuel, crec que això és de caixó. I els que no volen viure bé i tampoc deixen viure els demés, aquests són doblement nefastos i censurables. Pensi que en el camp de la meva professió, n'està ple de gent així: persones que viuen enganxats a la feina treballant com burros i que ofereixen uns serveis indignes capaços d'amargar la vida al més alegre dels turistes. Ens oblidem a vegades que l'economia és sinònim de saviesa, i separar aquests dos conceptes és tan aberrant com separar a dos amants que s'estimen. Com diem els catalans, i permeti'm que m'hi inclogui, la pela és la pela, i Barcelona és bona si la bossa sona, i tant si sona com si no sona, Barcelona és bona. Això és de caixó. Però convindria insistir en que la bossa sona si Barcelona és bona, perquè si no és bona, potser soni, la bossa, però sonarà malament. I per això el senyor Mercuri s'hi troba tan a gust en aquesta ciutat, perquè per regla general és de les que sap cuidar les dues coses, amb alguns alts i baixos, com és lògic i necessari, sent la nostra una de les agències més actives i sol·licitades de Barcelona. Una capital que ho ha estat sempre pel que fa a fumadors i venda de cigars, cosa d'una gran importància, com és fàcil d'entendre!

Sabia Manuel que el Sol a Mercuri passava molt a poc a poc, per la llarga duració dels dies, cosa que explicava l'excitació mental del senyor Quinqué i la seva pròpia, que començava a sentir amb força.

- Ja veig que sent la calor, senyor Manuel. Pensi que la temperatura en aquest planeta quan és de dia passa dels tres-cents graus, cosa que seria impensable aguantar a la Terra, i quan és de nit, baixa a cent setanta graus sota zero, però si aquí se suporta, és perquè el nostre viatge és de mena especial, per no dir espacial, amb les garanties que la casa Mercuri ofereix sempre als seus clients, ja que no seria de rebut deixar que ens socarriméssim a la primera de canvi. Això sí, no s'ha d'abusar d'aquest privilegi, per lògiques raons de salut i d'economia vital.

I baixant la veu, com si li expliqués un secret, va afegir:

- Sàpiga que aquí el sol surt dues vegades, s'ho imagina?, una curiositat ben inusual, és a dir, quan surt s'amaga de nou per tornar a sortir de seguida i seguir el seu curs fins arribar a la nit. Diuen que aquesta és la raó de la duplicitat que sempre s'ha atorgat al senyor Mercuri, obligat a veure sortir el sol per duplicat, cosa que explica l'atenció que sempre ha mostrat envers els altres, sent la comunicació i el bon tracte amb la gent una de les seves qualitats més apreciades. S'hauria d’afegir aquí el seu interès pels turistes, els quals sumen la condició d'estrangers al gust pels negoci que desperten, sent una indústria que no ven ni produeix res, sinó que es basa en les bones paraules i les il·lusions del públic i del producte, com fan vostès la gent del teatre, que venen fum i ficció. Per això aquest planeta té tan poca cosa, en ser un paisatge de roques i cràters semblant al de la Lluna, com si fos un escenari dels seus però sense decorats ni teló, ja que l'important no és tant la realitat de les coses com les paraules que la canvien i se la inventen. Una zona de pas, jo diria, sobretot pels difunts que venen de la Lluna per seguir el seu curs mortal, potser amb la intenció d'arribar al Sol, tot i que abans s'ha de passar per Venus, clar...

Es quedà Manuel pensatiu en oir les paraules del senyor Quinqué, que havien tocat un tema que el coïa per dins des que havien arribat a la Lluna. Aquest trànsit dels difunts pel satèl·lit l'havia intrigat i va saber llavors que era des de la distància de Mercuri que havia d'enfocar la qüestió. I de sobte va comprendre el sentit d'aquells salts que havia fet de la Terra a la Lluna, i de la Lluna a Mercuri: disposar de perspectives i d'angles d'observació prou llunyans per poder captar el pinyol de les coses. Si era cert que els morts seguien aquest camí, molt millor fer-ho en vida per entendre un mínim la qüestió. I per això era important l'Extravagància, que donava consistència i substància al saber que guiava els periples de la vida i de la mort.

En efecte, vist des de la Terra, té lògica que les ànimes dels difunts romanguin com qui diu flotant pels espais propers als escenaris de les seves vides, afectats pel desig de voler seguir estant a prop dels seus éssers coneguts i estimats. Però alhora s'entén que aquests mateixos difunts sentin la necessitat profunda d'allunyar-se d'aquests escenaris, els quals van gaudir i patir en vida, més que res perquè mantenir-s'hi enganxats els sembla quelcom d'insà i un despropòsit total i absolut. Quin sentit té romandre on no hi pintes res? D'entrada, deu ser una gran sorpresa per a moltes d'aquestes ànimes constatar que un cop finats, segueixen amb una certa consciència dels fets. Així que tenien raó els que propugnaven una vida més enllà de la mort?, es pregunten consternats. Clar que de seguida s'adonen de que de vida no en tenen res, ja que el cos, que és allò que encaixa en els paràmetres del que s'anomena vida, no sols l'han perdut sinó que el veuen podrir-se a una velocitat d'espant. Llavors si no tenen vida, què tenen? Perquè aquesta consciència de seguir sent algú sense figurar enlloc no deixa de ser una contradicció i un impossible com una catedral. Una consciència que no es pot mirar enlloc, perquè els miralls no els reflecteixen per molt que els vidents insisteixin en la qüestió, i si una consciència no es reflecteix, no trigarà gaire a deixar de ser consciència, en ser la seva principal característica el fet de poder veure's a si mateixa, ja que una consciència que no es veu ni sap que és una consciència, s'acosta a allò que són els animals o les pedres quan volen pels espais amb ganes d'entrar en l'atmosfera d'algun planeta o de col·lidir directament a la seva superfície, els quals són però no saben que són. I sens dubte hi deu haver un neguit quasi desesperant de trobar alguna superfície on reflectir-se i saber que se segueix sent consciència que se sap conscient, és a dir, autoconscient.

El senyor Quinqué, que se'l mirava i semblava seguir els seus raonaments tot i que s'expressava només amb la ment, va intervenir en aquell punt:

- Senyor Manuel, em deixa parat de la perspicàcia dels seus pensaments, que donen al clau en coses de les que són molt difícils de parlar, per la raó simple de que ningú en sap un borrall. I s'explica que això sigui així pel fet de trobar-nos a Mercuri, que del conjunt dels planetes, és el més mental de tots, sens dubte per la proximitat del sol i per la força que els seus raigs donen a les radiacions mentals, de per si molt dèbils, però que aquí pugen de nivell i de volum, motiu pel qual podia sentir-lo a la perfecció com si estigués parlant en veu alta. És per això que el senyor Mercuri és considerat el més intel·ligent i previsor de les personalitats eminents que habiten al nostre Sistema Solar, armat com estar d'una capacitat mental de càlcul elevada a unes potències difícils de copsar. Admirable al cent per cent!

En Manuel, animat per les paraules d'en Quinqué, va continuar pensant amb aquelles paraules que eren sentides pel seu guia com si fossin dites en veu alta.

- Seguint allò que deia de la consciència dels difunts amb ganes de perdurar, és obvi que en no trobar on reflectir-se en els àmbits de la vida, que són els que ocupen la totalitat del planeta Terra, es vegi obligada a mirar més enllà, adreçant-se a les realitats que ofereix el cel: de dia el sol, i de nit la Lluna i les estrelles. El sol poc els pot servir, a les ànimes: la seva potència fa impossible mirar-lo a la cara. A més, amb tanta llum se senten diluïdes i cruspides per una força major. Clar que és possible que moltes prefereixin aquest destí de dissolució llumínica , com feien tantes ànimes de l'antic Egipte, que se sumaven gustoses al seguici de la barca de Ra. Ara bé, les ànimes contemporànies amb ganes de pervivència deuen buscar la foscor de la nit i fixar-se en les estrelles, que d'alguna manera els permet reflectir-s'hi, ni que sigui per uns fugaços instants. Però és lògic que sigui la Lluna la que s'ofereix com a mirall perfecte a les ànimes. Astre anímic per excel·lència, els humans sempre l'hem vista com un astre interior, que obre portes amagades de la imaginació a poetes, somiadors i enamorats, potser perquè sabem que en ella no hi ha res i hi habita un buit sense atmosfera. Un astre que a més té dues cares, la oculta i la visible, i que ha servit des de sempre als humans a trobar els rostres oposats d'allò que som i fem. Això explica que la Lluna actuï com una mena de xuclador d'empatia envers les ànimes, i que aquestes s'hi deixin portar ansioses de deixar els paisatges de la vida, buits ja de significació per a elles, i s'adrecin als dominis del nostre satèl·lit, buscant la verificació de llur existència. No li sembla, Quinqué?

- Estic totalment d'acord amb vostè, Manuel, tot i que jo mai ho hauria expressat amb aquestes paraules, i per això m'admira i m'agrada encara més el que sento, perquè no hi ha res com escoltar dir les mateixes coses amb diferents llenguatges, accents i coloraines. Perquè hi ha un misteri aquí amagat dels més divertits del món, i és que en el fons les coses són com són i cadascú les veu i les diu a la seva manera, sense que aquesta variació canviï per a res el seu significat i la veritat d'allò que diu, d'una importància sempre molt relativa. No ho troba admirable al cent per cent?

- Ho és, Quinqué, ho és. I em pregunto perquè estic parlant de coses que no sé i de les que a més és impossible saber-ne res, ja que sobre tot allò que ocorre després de la mort que jo sàpiga ningú encara n'ha fet un relat capaç de passar per un examen rigorós dels fets i pugui ser signat per un notari.

- Potser en això s'equivoca, Manuel, si té en compte que en aquest àmbit del Sistema Solar, el senyor Mercuri exerceix com qui diu de Notari, en ser ell l'escrivà que s'ha encarregat sempre de testificar i posar en lletra escrita o parlada els fets ocorreguts. No per res se'l considera l'inventor de l'escriptura.

- Vol dir que la raó de tot plegat és perquè ens trobem en aquest planeta estrany tan a prop del Sol?...

- En efecte, Manuel. Tingui en compte que Mercuri és un planeta que s'assembla molt a la Lluna en composició i personalitat, si descomptem aquests trets d'excitació mental que atorga el veïnatge del sol. Aquesta semblança fa que els dos planetes s'emmirallin i des d'un i l'altre sigui fàcil esbrinar alguns dels seus secrets més íntims. Per això es diu que si vol mirar bé la lluna, vagi-se'n a Mercuri, i a l'inrevés, per veure bé Mercuri, faci-ho des de la Lluna. Des de la Terra, del nostre satèl·lit només veurem allò que ens inventem i hi projectem en les nostres insensateses i els nostres deliris, base de l'art i la poesia, per descomptat.

- Potser això expliqui que els difunts, en arribar a la Lluna, pateixin un daltabaix monumental, en constatar el buit que hi regna, tan lluny de les plenituds que hi posàvem des de la Terra. També permet imaginar que les ànimes de sobte es comencen a veure entre elles, cosa que si bé les salva de la inanició, en veure's reflectides les unes en les altres i per tant certificades en llur existència, per l'altre costat, cauen com qui diu a un règim de societat anímica que arrossega tots els vicis i els mals costums de quan eren vius. És a dir, en comptes de sentir-se lliures ja de les bestieses humanes i de les emocions enfrontades i pernicioses, s'hi veuen immerses de ple, sense possibilitat de distanciar-se'n, almenys en una primera instància. Un infern!

Es feu un silenci estrany.

- Vol dir, Quinqué, que tot això ho dic perquè en certa manera ho estic veient a la Lluna des d'aquí?

- Sí senyor, aquesta és la raó, ja li he dit que Mercuri és el millor observador de la Lluna, em refereixo a una observació objectiva i real, sense les atmosferes de la imaginació humana, gràcies al tarannà tan peculiar d'aquest planeta que no s'està de romanços i pel qual dos i dos fan quatre i deixis de ruqueries.

- Admirable, Quinqué!

- I fixi's Manuel que aquest Infern amb el que fa un moment ha descrit la situació dels difunts a la Lluna, s'acaba quan aconsegueixen distanciar-se'n gràcies a pescar el seu mirall natural, que no és altre que Mercuri! Es produeix llavors un fenomen curiós: de sobte la Lluna ja no els interessa més. Han sabut extreure'n la certificació de llur existència, objectiu principal de la seva fuga de la Terra, però romandre atrapats en els vaivens emocionals de les altres ànimes els resulta del tot insuportable.  Necessiten un altre mirall, que només els pot oferir Mercuri, el qual certifica la veritat dels números i de les faves comptades. Ara bé, aquestes faves comptades no deixen de ser un xoc i un espant per a molts, no en tingui cap dubte, donada la mania dels humans de viure fora de la realitat, per damunt o per sota de les seves possibilitats, sense portar la comptabilitat exacte de llurs guanys i pèrdues. S'imagina la vergonya i el xoc que senten molts quan es veuen despullats en llur engany, tan enganxades estan les seves ànimes a aquestes impostacions falses?

- Horrible!

- Ja veig que no és el seu cas, que poques vegades ha estirat més el braç de la màniga, però ho és d'una gran majoria dels mortals, no s'ho pot pas imaginar!

Es quedaren callats, contemplant les imatges que eixien d'aquesta relació tan estranya entre la Lluna i Mercuri. Van veure llavors el misteri de la doble sortida del sol, ja que entretinguts en la conversa, no s'havien adonat del pas del temps i de com el sol havia baixat i tornava a sortir per un dels costat del planeta. Va dir en Quinqué:

- Fixi's, senyor Manuel, com de savi és aquest món en el que ens trobem, que és capaç d'oferir solucions allà on semblava que no n'hi havia. Perquè aquest fenomen tan insòlit de la doble sortida del sol dóna a les ànimes que es veien ja condemnades a ser de per vida uns éssers fallits per llurs ximpleries, una segona oportunitat: si el sol surt dues vegades, perquè no podem nosaltres néixer una segona vegada, sense els defectes de la primera? Per altra part, la doble sortida del sol els impregna d'una sensació de dualitat que incorporen d'immediat, la qual els permet veure's a si mateixos i tranquil·litzar els seus neguits existencials. Clar que una cosa és dir-ho i l'altre fer-ho. I donada la llarga durada dels dies a Mercuri, ja pot imaginar com de llarg es fa aquesta pedagogia transformadora de la doble sortida del sol. Una duració que la gran intel·ligència previsora del senyor Mercuri ha sabut utilitzar perquè els humans aquí encallats aprenguin si més no una mica de matemàtiques, que sempre van bé quan l'important finalment és saber comptar i que quadrin els números i el balanç de resultats, no li sembla?

Estava absort i atònit, en Manuel, de sentir-se capficat en uns pensaments que el sobrepassaven, perquè era obvi que ell mai hauria arribat a questes altures d'elucubració metafísica per si sol, en estar lligada la seva imaginació a les marionetes, que es mouen des de dalt amb fils i toquen de peus a terra per mostrar la seva resistència a la gravetat. Móns que malgrat la seva fantasia, són per definició objectuals i materialistes, fets de matèria sòlida i lleugerament pesant, el suficient per poder contrapesar la força alçadora del fil.

Era evident que una mena de fils invisibles estiraven els seus pensaments, uns fils però que semblaven venir del sol, com si l'astre tingués interès en bellugar les idees que per a ell eren joguets o peces d'un trencaclosques desencaixat i caòtic que calia ordenar, quelcom d'impossible, per descomptat, i per això mateix, una temptació excitant per al sol, l'entitat més potent del Sistema Solar. Tenia consciència el sol? Tindria la que dóna la inèrcia de la seva pròpia rotació, va pensar, més la que neix de ser el centre del seu sistema, una inèrcia de temps implacable a la que tanmateix potser li mancava una mica de la negació pròpia del món de les idees i de les paraules, sempre tan punyeteres, que actuen com miralls subtils que fragmenten l'ésser i acaben despertant el fenomen no menys subtil de l'autoconsciència.

Es va sentir Manuel manipulat pel sol en la seva intimitat i va comprendre les històries que s'expliquen sobre els déus que al llarg de la història han representat l'astre, com el mateix Zeus, gelós i pendent dels humans, els quals no li arribaven a la sola de la sabata en potència, però que eren capaços d'afirmar i negar una mateixa cosa sense que el món s'ensorrés, ric en ardits, com ho era aquell detestable Odisseu que se les empescava sempre per sortir amb la seva, tot i que només era un humà infeliç.

Si el Sol el manipulava, seria per obtenir algun benefici, va pensar el titellaire, ja que aquestes potències primordials no s'estan d'orgues i van a la seva amb la mateixa vehemència que ho fa la força de la gravetat, que per molt que t'hi resisteixis, t'atrapa i et xucla com si res. El consolà saber que la seva presència a Mercuri no era la de cos físic present de cada dia, ni tampoc la de cos present de la mort,  sinó la que té a veure amb la consciència i amb els misteris del fum i de la pipa que anomenem ànima, feta d'una matèria que respon a la gravetat i a la física mundana una mica com li dóna la gana, cosa que deu sorprendre i estranyar als àtoms de la matèria física esclatant que composen la part visible del Sol. Clar que potser en tingui també d'invisible, de matèria,  d'aquesta que els entesos diuen oculta. Si n'hi ha tanta a l'Univers, com diuen, també n'hi deu haver dins del Sol, farcit com està de matèria gasosa ígnia.

- Veig, Manuel, que la proximitat del Sol l'ha ben afectat i que pateix la típica insolació de les que són habituals a aquestes latituds del Sistema Solar. Ja li deia que aquí s'ha d'anar en compte, sobretot els visitants que estan vius, perquè els difunts sembla ser que són més refractaris a la influència solar, i només un cop han après suficients matemàtiques a les aules del senyor Mercuri, esdevenen més sensibles a les radiacions solars.

- Crec que seria bo tornar a la Terra, senyor Quinqué.

- Una idea molt encertada, senyor Manuel.

No hay comentarios:

Publicar un comentario