jueves, 3 de mayo de 2018

12è Capítol (2a part): El pla


 
Platge del Bogatell, Barcelona. Foto de Thomas Crabtree, treta de Google Earth.


Solia Manuel acudir a la platja quan necessitava rumiar per entendre les coses incomprensibles d'aquest món. Raons no li faltaven. Tanmateix, tampoc pretenia aclarir-se al cent per cent, com diria el seu amic, el senyor Quinqué, sinó que tan sols buscava un cert grau de serenitat. En tenia prou de passejar per la platja i deixar que les onades li mullessin els peus. El concert cosmològic, per qualificar-ho d'alguna manera, presenciat al teatret del Poble Espanyol encara ressonava a les seves oïdes.

Amb ànims de pescar la primera llum del sol, s'aixecà d'hora. Feia un d'aquests dies que a vegades hi ha a Barcelona, d'una qualitat sublim de cel fresc i net sense un núvol, com si uns vents del nord haguessin acudit d'encàrrec per netejar les boires de pol·lució, que són una de les vergonyes de la ciutat, i emportar-se de pas la humitat enganxosa tan pròpia de l'estiu barcelonès.

Encara mancava una estona per sortir el sol, i gaudia Manuel de la frescor de l'aigua que li activava la circulació de la sang. Tenia ganes de situar-se i de riure-se'n una mica de si mateix. Mirar-se amb ironia era la seva millor medicina, un vell remei català que tenia la virtut de conduir-lo a la tranquil·litat, la qual sempre acabava evolucionant ver l'alegria per passar després a l'eufòria. I mentre anava trencant amb els peus les ones del mar, d'un garbí excels amb un mar netíssim de Costa Brava, sentí que l'estat eufòric començava a posseir-lo. No hi havia ningú més a la platja, llevat d'alguns joves viatgers que dormien en els seus sacs de dormir i de dos o tres parelles que s'havien escapat de la discoteca i buscaven l'unió carnal de la matinada. Igualment algunes senyores que coneixia prou bé perquè eren les primeres a estendre la tovallola, instal·lades ja als seus llocs de costum. Solien ser d'una certa edat i es banyaven esperant la sortida del sol mentre cantaven amb veu potent alguna cançó espanyola o una ària de sarsuela.

Aquestes trobades amb els habituals de primera hora no el molestaven en absolut sinó que l'excitaven i el feien sentir millor. S'havia oblidat fins i tot de la Cambreta, de l'Ou i del senyor Quinqué, aquell personatge que l'havia guiat a la Lluna al cost baixíssim d'un euro més una caixa de puros. Repassava per dins els trets de la situació, amb el record ben fresc del teatret del Poble Espanyol i de la seva impactant representació. Potser per això necessitava caminar per la platja, en aquest límit entre el mar, el cel, la terra i la ciutat, allà on els móns es troben, una zona també de confluència cosmològica, com ho era la Lluna en relació a la Terra i al Sol, o Mercuri respecte al Sol i els demés planetes. En aquesta petita franja de sorra mullada, podia reviure en petit els seus viatges amb el senyor Quinqué i situar-los en relació a la seva persona, amb una certa garantia de vivència plàcida i casolana pel que fa a l'ordre còsmic.

Pensà que mentre uns necessiten comprar un pis per viure i situar-se respecte als demés, ell necessitava la ciutat sencera per disposar de bancs i gandules d'observació, plataformes d'enlairament, platges plàcides pel passeig, bars adequats per a l'intercanvi d'opinions, indrets indefinits on posar-hi teatres, o edificis singulars que connectaven amb determinats astres i planetes. La raó eren els titelles, que li havien eixamplat el terreny de joc, no sense abans haver posat l'ou, és clar, el qual havia dinamitat els vells espais i obert els nous.

Experimentà una inquietud interna, la sensació d'algun acte imminent, una premonició que li entrava pel nas i li feia tremolar tot el cos. I llavors el va veure: el primer raig del sol sortia disparat de l'horitzó del mar! Va ser una mena de xoc, una patacada que explotà dins seu, una bomba sorda de llum blanca i poderosa. Tot d'una, va sentir que la pipa interior s'encenia, o més aviat, s'incendiava, com si el raig de sol fos un llumí gegantesc que l'hagués posat en un esclat total de combustió. L'eufòria es projectà com una corneta solar tocant diana al món sencer, i el seu 'tercer', aquell que mira com els 'altres dos' gaudeixen fumant l'un i deixant-se fumar l'altre, sortí escopetejat com un coet per saludar el sol, el dia, la ciutat i el món sencer!

I en aquell moment màgic de la sortida del sol, mentre l'excitació pujava els seus enters d'entusiasme, s'adonà Manuel que necessitava un pla. Les coses no es fan sense un pla previ. Estava acostumat Manuel a obrar a partir de dibuixos i gràfics, així establia les escenes de les seves obres, que desplegaven l'argument amb els seus personatges. També era veritat que la major part de les vegades les idees venien de les mans, quan modelava caps i cossos amb el fang, o tallava la fusta per fer sortir les cares. Per això al taller hi tenia tants dibuixos que s'anaven fent al llarg de la feina de construcció.

Aquí, l'assumpte tenia un punt de partida: l'ou. Un zero del que començava tot. Tancava una vida i n'obria una altra. Un buit que era el Big Bang de l'Extravagància, on tot estava escrit entre línies en un espai sense línies. És a dir, en l'ou hi havia un pla, sí, però que estava per escriure, i si ell era qui l'havia posat, a ell li tocava escriure'l. Un escriure sense escriure, clar: el seu món estava fet d'imatges i de paraules que sonaven sense la literatura.

Quan trencà l'ou, aquest estava buit. Un buit ple d'una vitalitat capaç com qui diu d'aixecar els morts o en tot cas de donar vida a criatures de fusta, que ve a ser una mica el mateix. Un buit que vivificava els trets de la seva imaginació, que no altra cosa eren els titelles que havien nascut de les seves mans. Ja podia l'Aede marejar-lo amb els seus contes dels orígens i dels déus juganers i els seus ous primordials. Aquí només hi havia un ou que comptava, el seu, el posat a la Cambreta.

Pensà que era normal que les criatures nascudes de les seves mans s'inventessin també històries fantasioses sobre el seu origen i escollissin els seus destins, com fem nosaltres els humans, que si no tenim explicacions per a tot no estem tranquils. Ho entenia i ho respectava. Cadascú amb les seves històries. Ell ja en tenia prou amb l'Extravagància.

Però era això un pla? Es digué que sí i no. D'alguna manera, l'ou, traslladat a la cassoleta de la pipa que es fumava per dins, s'havia convertit en l'Extravagància, una paraula que servia més que res per obrir un espai. El seu espai, la seva ciutat. És que no la tenia abans? Va haver de reconèixer que no. Les coses només es tenen quan s'inventen, pensà. Potser això és el que li havia portat l'ou. En realitat, s'ho havia d'inventar tot. Comptava amb una feina prèvia, és cert, com són tots aquests titelles vivificats per l'ou i escampats ara per la ciutat.

Però l'espai que l'ou li havia obert i que ell havia d'inventar, era un espai diferent. Aquell ou li havia portat aires còsmics que abans no coneixia. La seva extravagància era la ciutat connectada directament amb els astres de l'espai, de moment amb la Lluna, Mercuri i el Sol, però intuïa que les portes estaven obertes per a noves exploracions. El Sistema Solar, i més enllà, la Galàxia, s'obrien en profunditat a la visió. L'Extravagància havia de ser extravagant per necessitat i definició, es digué, de manera que tot lligava.

Tot això ho va pensar Manuel en aquell segon esclatant del primer raig de sol que havia incendiat la pipa i l'havia disparat cel amunt. S'adonà llavors que ja tenia prou pla. I quan el sol va sortir del tot, recolzant la seva bola de foc sobre la panxa de l'horitzó del mar, va veure la ciutat encesa també de llum, i va comprendre que tot plegat era una qüestió de faves comptades, com hauria dit el senyor Quinqué des de Mercuri. Ni pitus ni flautes, va pensar concís, la solució era l'Extravagància, en majúscula, per fer-la més evident i necessària.

No hay comentarios:

Publicar un comentario