martes, 8 de mayo de 2018

13è Capítol (2a part): La Sagrada Família




No era cap sorpresa, perquè ja en Quinqué li havia parlar diverses vegades d'aquest monument gaudinià, sempre amb altisonants elogis, de manera que quan el convidà a fer una visita a la Sagrada Família, ho trobà com la cosa més lògica del món. En efecte, si hi havia alguna extravagància sonada a Barcelona, aquesta era l'església de Gaudí, sens dubte un dels edificis més prodigiosos i esvalotats del món. Encaixava com anell al dit amb el seu recent pla sense pla ordit.

S'acostà a la caseta de seguretat que hi ha davant la porta de la Passió, i demanà pel senyor Quinqué. L'empleat li va dir que s'esperés, que vindria de seguida. Hi havia molt moviment de grups que buscaven el seu guia, de guies que buscaven el seu grup, tots ells amb cites prèvies, ja que l'accés al Temple estava molt regulat, per frenar l'allau de visitants sempre sobrepujat a l'agost. Va haver de reconèixer Manuel que, llevat d'una vegada que va portar-hi algú feia d'això més de vint anys, no havia trepitjat la Sagrada Família des de llavors, un lloc al qual molts barcelonins hi viuen d'espatlles. La veritat és que no sabia ben bé perquè, era un costum que certa part de la ciutadania havia instituït, amb actituds de molta convicció crítica.

De sobte es va sentir molt excitat de visitar aquell espai turístic, com si els seus ulls, traslladats a l'òptica dels estrangers que l'envoltaven, li atorguessin una mirada exterior que per regla general un de Barcelona no té.

- Senyor Manuel, per aquí, per aquí!

Va aparèixer en Quinqué de dins del recinte, on es movia com a casa, saludant als seus companys de feina que miraven mòbils i llistes a uns papers penjats en un panell. Va obrir una porta metàl·lica guardada per un membre de seguretat i va deixar passar al titellaire.

- Hem fet bé de venir d'hora, avui és un dia d'aquests que es pot dir que farem ple, segons he pogut comprovar i com passa cada dia, per altra part. Per fortuna, m'he tret de sobre els compromisos que em tocaven, no hi ha res com tenir bones amistats, Manuel, i les substitucions aquí es paguen molt bé. No es pot imaginar la demanda que hi ha! Potser en morirem, però l'èxit és rotund!

Va mirar enlaire Manuel vers la façana de la Passió, que tanta polèmica ha despertat sempre entre els caps pensants de la ciutat, que diuen que és una aberració i una pífia de l'escultor que s'encarregà de les escultures, el senyor Subirachs. Però va callar, ja que no tenia ganes d'entrar en discussions amb el seu guia. Sentia una curiositat creixent i tenia ganes de mirar-ho tot amb la ingenuïtat del neòfit que era, posat amb ferma decisió en la pell del turista.

- Manuel, sempre tenim per costum, quan es tracta de fer una visita amb gent de gust, començar per veure les escoles que Gaudí va construir per als fills dels treballadors. Ja sap la importància que donava als seus operaris, en aquesta mena d'obra en la que s'experimentava sobre la marxa. Doncs bé, el petit edifici de les escoles construït l'any 1909, canviat de lloc diverses vegades, és una verdadera joia, un exemple del geni compositiu i estructural d'en Gaudí, de com aprofitar l'espai al màxim amb solucions mínimes i originals, com és l'ús del conoide per a la corba de les parets i del sostre, una meravella d'estructura geomètrica, que aconsegueix una gran resistència amb una simplicitat i una economia de mitjans extraordinàries. Per a molts arquitectes, aquesta escola constitueix un dels edificis més interessants de Gaudí, estudiat i imitat pels entesos que li professen verdadera devoció.

Van entrar en aquella modesta construcció, de tres aules que havien decorat com si encara s'hi donessin classes en una d'elles. Va respirar Manuel un aire antic i precari, com és normal que sigui un lloc destinat a educar a nens humils de la classe treballadora. El contrast entre aquesta humilitat i el respecte i l'atenció que guies i visitants li posaven, era realment curiós i paradoxal. L'àuria d'en Gaudí creava una alquímia tal que era capaç de transformar-ho tot, com si entrar en aquell recinte fos entrar en contacte amb quelcom de prodigiós que sobrepassava els límits de la condició humana.

Però la visió de l'interior de la basílica, ja plenament acabada des del 2010, va ser una mena de xoc per a en Manuel. L'altura de les columnes i l'esclat de colors, textures, geometries i formes inspirades en esquelètiques ramificacions arbòries, el va quasi espantar. No estava preparat el titellaire a veure espais d'aquella naturalesa i magnitud, acostumat a una vida austera, actuant sempre en espais petits i modestos, tot i que sí havia vist alguns edificis emblemàtics del món en els seus antics viatges. Però d'això feia molt de temps i no sabia encaixar enlloc aquell deliri arquitectònic que se li obria davant seu.

- Veig, Manuel, que l'ha sorprès veure aquesta profusió de formes que s'alcen cap al cel sense cap mena de pudor, ja que si alguna cosa tenia Gaudí de característic era aquesta oposició radical entre la contenció religiosa i quasi bé anacoreta de la seva vida privada, especialment de vell, i la incontinència disbauxada de la seva imaginació que anava tan lluny com li permetia la tècnica. Perquè el més important de tot plegat és que en aquest edifici forma i funció s'ajunten com anell al dit, vull dir que malgrat tot sembli un foc d'encenalls fet de pedra, en realitat tot s'aguanta per la funció exacta de la forma, de manera que llevat de les escultures, no hi ha res de gratuït. Admirable al cent per cent, Manuel!

Va assabentar-se així el titellaire d'allò que s'explica sempre als visitants sobre les innovacions arquitectòniques aplicades per l'arquitecte de Reus, l'estudi de l'equilibri de forces amb les seves maquetes fetes del revés, amb saquets plens de perdigons per simular pes i resistències, i com utilitzà formes que extreia de la natura i que ell sintetitzava en composicions geomètriques, els hiperboloides, paraboloides, elipsoides i l'espectacular helicoides en les seves escales de cargol deixades a vista que semblen rosques gegantesques d'aquestes que s'utilitzen per foradar la terra. Igualment l'ús que fa de l'arc catenari, inspirat directament en la corba dita catenària que fa una corda quan cau suspesa entre dos punts. Coses de les que n'havia sentit a parlar en Manuel, però que ara podia veure en la seva realitat monumental feta de pedra.

Va haver de seure en una de les cadires pels feligresos que hi a la nau central, i contemplar així assegut les altures lluminoses de la basílica. L'esplendor visual era tan variat i potent, que necessitaria dies i setmanes per destriar-ne els detalls i les seves significacions, si és que en tenien com bé sospitava.

- Fixi's, Manuel, com aquestes columnes que pugen i es ramifiquen són els ossos vegetals d'un bosc de pedra, i com el sostre és la columna vertebral amb les seves vèrtebres d'un cos que s'ajup per sostenir al seu damunt les torres que han de pujar molt més amunt encara de les que hi ha avui.
També es podria dir que aquestes columnes són les arrels òssies que sustenten els troncs de les torres centrals que s'enfilaran cel amunt i que junt amb les de les façanes, constitueixen aquest bosc monumental de pedra cargolada situat al mig de Barcelona que és la Sagrada Família, un bosc plantat per Gaudí al seu dia i que ha anat creixent al llarg dels anys, ben regat últimament per l'afluència turística.

Li importaven un rave a en Manuel les disquisicions d'en Quinqué, que li entraven per un oïda i li sortien per l'altre, però escoltava de grat les seves paraules, l'entusiasme de les quals el mantenia en aquell estat feliç de mirada exterior i distanciada. Per dintre, una veueta irònica se'n reia de que a la seva edat es deixés portar per una situació tan banal com era descobrir la Sagrada Família, un lloc que havia vist i ignorat milers de vegades en passar-hi pel costat. Però feia estona que notava que la seva pipa interior començava a entrar en combustió, i va saber també que totes aquelles ironies i els prejudicis que li arribaven del passat acudien simplement per satisfer les necessitats de combustible de la pipa, la qual estava àvida de fumar-se'ls, mentre el que s'ho mira des del cap començava a sentir el conegut mareig que precedia la baixada a la pipa, per iniciar d'aquesta manera el procés de desdoblament que no trigaria gaire a desembocar en aquell que es mira des de dalt com es fuma 'l'altre' a si mateix.

Li va sortir una riallada que va sorprendre i agradà al senyor Quinqué i no tant als turistes asseguts a les cadires veïnes, absorts com ell en la visió de les altures i descansant de tantes hores de veure i trepitjar pedra.

Llavors els va veure: sobre les baranes dels estrets passadissos dels nivells superiors del recinte, distingí els caps petits dels seus titelles, que semblaven molt contents de veure's on es veien i de contemplar la massa de visitants que entraven i sortien del temple. Es movien nerviosos d'un cantó a l'altre, a vegades s'inclinaven perillosament sobre el buit immens fet de llum i pedra. Va saber que només ell els veia, ja que en cap moment va percebre algun signe d'estranyesa entre els turistes i els escassos visitants locals. I de sobte, es va veure des de dalt també a si mateix al costat del senyor Quinqué, que li xiuxiuejava a l'orella meravelles del lloc, amb nombroses dades sobre la Sagrada Família, les quals sentia i guardava a la memòria per sospesar-les més tard, ja que ara estava més interessat en passejar per aquelles altures en companyia dels seus Pericos i demés personetes que s'havien escapat de la Cambreta.

S'adonà que el seu guia ja no era a baix assegut al seu costat, ni ell tampoc, i al cap d'una estona, el va veure pujar per una de les escales de cargol que penjaven rectes en l'espai de la basílica. No trigà gaire a tenir-lo davant. Al fons, el Perico Perico li feia un senyal indicant-li una direcció. S'hi dirigiren sense dir un mot i van entrar per una porta que s'hauria dit d'algun conte infantil de les Mil i Una Nits, de pedra i amb una forma exòtica descomunal.

- No es pensi que està somiant, Manuel, aquesta porta és tant d'en Gaudí com qualsevol altre element arquitectònic de la Basílica, ja que la seva inventiva estava condicionada per una imaginació que desbordava totes les previsions, inspirat deia ell en la natura, tot i que jo penso a vegades si no s'inspiraria en altres paisatges més llunyans i rebuscats encara, ja que la seva capacitat visionària era de les que van lluny i no s'aturen davant dels obstacles.

I abaixant la veu, afegí:

- Diuen que la seva inspiració era el classicisme de la Grècia antiga, cosa que deixava bocabadat a tothom, ja que no hi ha res que més s'allunyi de l'austeritat noble i harmoniosa de l'art grec que les formes gaudinianes i el modernisme en general. Però ell replicava que simplement estava fent el que haurien fet els grecs si haguessin continuat vivint i creant arquitectura al llarg dels mil·lennis. Segons explicava, la Sagrada Família era l'edifici que més s'acostava al Partenón si aquest hagués comptat amb el pòsit dels segles i l'experiència acumulada que tenen avui els paletes catalans. D'aquí venia la seva obsessió de pintar-ho tot de molts colors, com feien els escultors grecs i va fer ell a la façana del Naixement, fugint del mal gust actual per la pedra despullada, que ell veia morta i que agrada tant als contemporanis. Admirable al cent per cent, Manuel!

Enfilaren per un passadís interior que va començar a donar voltes i més voltes fins que van sortir a una mena de terrat o terrassa que s'obria a l'interior de l'espai en construcció damunt del temple. Veia les vuit torres ja existents enlairar-se molt per damunt de la ciutat i va pensar com redimonis acabaria tot allò un cop tingués acabades les torres que faltaven, més la del mig que segons li havia dit Quinqué, pujaria fins als 173 metres, els mateixos que tenien les 'altures de Montjuic'. Un artefacte delirant i monstruós!

- Ho és, ho és, Manuel, no pot imaginar-se com ho és de delirant aquest edifici, i per això entusiasme a tothom!

Va comprendre que en Quinqué escoltava la seva veu interior, com havia succeït a Mercuri, que ell s'havia explicat per la proximitat del sol, i ara va calcular si no serien aquelles quatre torres de la Passió carregades de pedra que feien d'antenes del pensament.

- Fixi's que molts diuen que aquesta església serà en el futur la catedral universal de l'Església Catòlica. Es veu que el Papa Benet XVI, en la seva visita de consagració el 7 de novembre de 2010, va quedar tan impressionat i foren tan extraordinàries les paraules dites en la seva admiració del temple, que tothom va deduir que a la llarga, la Sagrada Família estaria destinada a jugar un paper fonamental en l'esdevenir del catolicisme. És curiós que molts anys abans, altres persones, com l'escriptor  Francesc Pujols, que va conèixer bé en Gaudí, profetitzà que el Temple esdevindria, un cop acabat, el monument pòstum per celebrar la fi de l'Església Catòlica, que ell calculava  en coincidència amb el final de les seves obres de construcció. Cosa que només es pot entendre per la impressió que causa a tothom l'atreviment arquitectònic del que gaudeix. Jo, però, prefereixo pensar que el seu futur no pot ser altre que esdevenir la Catedral Universal de totes les esglésies i creences religioses del món, siguin deistes o atees, ja que avui en dia hi ha de tot en aquest món. I no cal anar-se'n gaire enllà en el futur per comprendre-ho, només fixi's en la procedència dels milions i milions de visitants que hi acudeixen, i s'adonarà que pertanyen a totes les religions i cultures d'aquest planeta, sense que a ningú li facin fàstic els símbols religiosos posats per Gaudí i els seus continuadors, llevat dels artistes locals, és clar, per aquesta fixació en contra que li tenen. En ser tan estrambòtics i incomprensibles molts d'aquests signes, tothom se'ls fa seus, inventant-se els significats profunds que tenen i no tenen. No ho troba irrefutable al cent per cent, Manuel?


Aquesta asseveració d'en Quinqué va impressionar molt a en Manuel. Mai havia pensat que aquell temple tan familiar als barcelonins pogués ser en realitat un edifici buit capaç d'esdevenir la catedral dels habitants del món sencer, siguin laics o religiosos, fanàtics o lliurepensadors. I la realitat semblava donar la raó al guia, que amb la seva cara d'ocell semblava voler enlairar-se a qualsevol moment per donar un tomb entre les torres. També va comprendre que aquell edifici era un monument a la imaginació i a l'atreviment humà, una mena de celebració de la creativitat eixelebrada, de la que en Gaudí en va ser eminent practicant. I potser per això interessava i satisfeia a tothom, menys a la intel·ligència local, sempre tossuda a no reconèixer els mèrits de qui s'escapa de les mitjanes.

S'adonà que el Perico Perico havia instal·lat dues gandules a la terrasseta, del mateix estil de les utilitzades al mirador del Castell de Montjuic, des de les que s'havien enlairat per segona vegada a la Lluna per saltar després a Mercuri. No podia menys que felicitar-se de l'eficàcia dels seus titelles, que havien comprès a la perfecció les seves feines d'assistència, tot i que sabia de sobre que no se'n podia refiar massa, per la mateixa raó que tampoc s'acabava de fiar de si mateix.  Van seure. El senyor Quinqué ja havia tret dos puros de la butxaca i al cap de pocs minuts tenien els cigars ben encesos traient fum a dojo que s'enroscava com petits filets de boira per entre les filigranes de l'entorn. I mentre gaudien de la triple combustió, la doble d'en Manuel i la del cigar d'en Quinqué, es deixaren dur per la grandesa d'allò que veien, envoltats de pedra, grues i coloms.

No hay comentarios:

Publicar un comentario