viernes, 11 de mayo de 2018

14è Capítol (2a part): Disquisicions d'altura




Després de romandre asseguts una estona en aquelles altures de la Sagrada Família,  potser curta de rellotge però llarga en el temps, Manuel va comprendre de sobte que l'objectiu de l'arquitecte Gaudí no era altre que construir la seva pròpia Extravagància, de pedra en el seu cas. També pensà si la Sagrada Família no seria el motllo mental del seu pla, cosa que descartà de seguida en recordar que mai l'havia tingut en compte, tot i que sí era veritat que l'havia vist sempre al seu lloc, creixent any rere any, com un exemple de desmesura ofert a la ciutat. Tot això era un misteri que no acabava d'entendre, malgrat intuir que no anava del tot desencaminat en algunes de  les seves suposicions.

Tenia davant seu l'Aede, que semblava interrogar-lo amb la mirada, tan ansiós com ell de trobar respostes a les seves idees. Fumava aquella pipa d'atrezzo sense tabac, potser de la mateixa manera que ell fumava la seva pipa per dins.  Quinqué, que romania callat al seu costat des de feia una bona estona, va dir:

- Crec que tinc la resposta a la seva pregunta, senyor Manuel.

Amb la seva pipa traient fum com una xemeneia, els ulls de vidre de l'Aede es clavaren en el senyor Quinqué, ansiós d'escoltar les seves paraules.

- Construir l'Extravagància, com vostè l'anomena, una paraula curiosa que, li haig de confessar, mai havia sentit abans amb aquest significat, té a veure amb allò que sempre s'ha considerat com una creació estrafolària o fora de lloc, que per la seva magnitud i singularitat, és capaç d'atraure l'atenció de persones situades en els extrems més oposats d'aquesta vida, de manera que es pot dir que una de les seves característiques és la capacitat que té d'escurçar distàncies i unir les diferències. Fixi's que aquest és el cas d'edificis emblemàtics, com ho pot ser la Torre Eiffel i, per descomptat, la Sagrada Família, aquesta església monumental que no s'assembla a cap altra i que s'aixeca d'una manera que enlloc s'ha vist abans, per molt monstruosa que la trobin alguns. I realment podem dir que a causa del seu poder d'atracció, no hi ha distàncies al món que impedeixin que la gent vingui i la visiti, siguin les persones com siguin, amigues o enemigues o simplement tan distants com ho poden ser dues persones distants. Aquest és el misteri i quasi bé li diria el miracle de la seva existència, motiu pel qual li deia abans que la considerava una catedral universal oberta a tots els credos i incredulitats inimaginables. No li sembla de caixó, Manuel?

Un llum s'il·luminà en la ment del titellaire.

- Vol dir, Quinqué, que tots aquests milions de persones que acudeixen a visitar-la no són més que peregrins atrets pel misteri d'aquesta capacitat invisible d'unió, però que ho fan disfressats de turistes?

- Ha donat al clau, Manuel, jo no hi veig cap altra explicació, per molt que els diaris ens parlin de sociologia i de la indústria del turisme. Pensi que som en una època d'incredulitats, en la que ningú creu en res, per això és normal que la gent peregrini sense que en siguin conscients o que ho vulguin reconèixer, ja que ho trobarien ridícul i molt démodé. 

- Llavors hauríem de concloure, Quinqué, que l'èxit de Barcelona és també un fenomen de peregrinatge camuflat, en haver-se convertit la ciutat sencera en una Extravagància capaç de despertar aquest interès de la diversitat que busca la unió invisible?

- És una manera de dir-ho molt encertada, estic totalment d'acord amb vostè. Ho hauré de consultar amb el senyor Mercuri, no sigui que se'ns ocorri alguna nova estratagema publicitària.

- Doncs sàpiga, Quinqué, que amb paraules semblants a les que acaba d'utilitzar per explicar l'Extravagància, jo ja havia definit amb anterioritat el teatre de marionetes, capaç de crear distància per unir la diferència. Pensi que quan actua una marioneta, i aquesta és la base de la nostra art, el ninot de fusta agafa vida i es converteix en el subjecte principal per a aquells que som al seu costat, siguem els titellaires  o els espectadors, els quals passen a un estat passiu en relació al titella. La comunicació entre les persones es fa llavors des de la distància que força la marioneta, i per això es pot dir que la manera que utilitza el teatre de titelles per unir i comunicar, és a través de la separació. 

- Insinua potser, Manuel, que la Sagrada Família actua com si fos una marioneta gegant i esgarrifosa de pedra que uneix la gent en esdevenir un centre actiu enfront del passiu de les persones?

- Exactament, amb la peculiaritat de que en Gaudí ho va fer tot de pedra i estàtic, garantint així la màxima distància i, per això, la unió pacífica de la gent. En realitat, Quinqué, cada una de les portes les he vist avui com un d'aquests retaules medievals carregats de figures amb moltes escenes i elements teatrals, amb tanta varietat que satura la mirada i assegura l'atenció de tothom, impedint una visió única i propiciant que cadascú es faci les interpretacions que li vinguin de gust. I quan s'entra a l'interior de l'església, el conjunt torna a ser d'una espectacularitat tal que fa que tots se l'apropiïn a la seva manera.

- Diuen que la finalitat d'aquestes llargues columnes i del bosc de plantes que pugen i s'obren en aquestes figures i formes geomètriques tan esplendoroses sobre les que ara estem asseguts, és la de funcionar com un orgue de pedra i de llum, una música que sona per dins i per això tan unificadora, ja que no hi ha res que més unifiqui que la presumpció de que tots escoltem el mateix sentint en realitat coses distintes o simplement no sentint res.

- Doncs, si hi afegim la música, llavors hem de parlar d'una immensa òpera de marionetes de pedra, muda i estàtica, tot i que potser a la llarga se'ls ocorri posar-hi autòmats de pedra, com es veu que feien els egipcis antics en els seus temples... Segurament això hauria agradat a en Gaudí, que sempre defensava la vitalitat i el colorit de les figures de la façana.

- Si ho segueix dient en veu alta, no m'estranyaria que li agafin la idea, Manuel, perquè la trobo molt encertada, sí senyor!

Es van quedar callats, potser imaginant el moviment de les figures de les façanes, cosa que no faria més que accentuar l'atractiu de l'edifici. Però en Manuel tenia la pipa interior encesa a tot drap, i la seva ment bullia de preguntes i de respostes que s'anaven succeint, donant voltes per les vuit torres com si juguessin a fet i amagar.

- Comprenc que això sigui així en l'Extravagància de la Sagrada Família, que compleix al peu de la lletra les seves funcions, però en el meu cas...?

- Es refereix a la seva Extravagància?

- La mateixa. Pensi que aquest és l'objectiu de l'ou i de la pipa que fumo cada dia per dins... Per altra part, els meus titelles de fusta estan més vius i animats que mai, com és fàcil constatar...
El Poeta el mirava aclucant els ulls de la manera mecànica amb la que els havia construït, amb el seu característic sorollet que reforçava la inquietud vital de la mirada.

- Potser per assegurar l'èxit de l'Extravagància: si estan tan actius, serà difícil que se n'oblidi. I si la seva funció és unir la distància que separa els oposats, ja sabrà vostè on són aquestes diferències, tot i que li haig de recordar aquí que hi ha moltes maneres de crear distància i de veure les coses des de lluny.

- Es refereix vostè a Mercuri i a la Lluna?

- Per descomptat, senyor Manuel. Com sinó separar, veure i reconciliar-se amb les diferències que un té a dins, començant per les mateixes instàncies que tenen a veure amb la vida i la mort, si no és a través de la distància que ens donen els planetes, el sol, la lluna i les estrelles?

- Això seria com una Sagrada Família que ocuparia tot el Sistema Solar, Quinqué!

- I més lluny encara, però sempre partint d'una base sòlida, que és allà on toquem de peus a terra.

- La ciutat, Quinqué, Barcelona és el fonament de l'Extravagància, ara ho veig clar!

- Si vostè ho diu...

Va mirar l'extensió de superfície urbana que s'estenia en direcció al mar, ja que aquella era l'orientació dels seus punts de mira, una imatge que sintetitzava en formes geomètriques una complexitat infinita, un microcosmos d'interaccions inabordable tot i que sintetitzable des del punt de vista de les pulsions, com tant s'esforçaven de pescar els poders i les empreses de telecomunicació del món, que basen el seu negoci en el coneixement i el control de les pulsions humanes. I pensà que mentre els poderosos s'interessaven per la sociologia, els algoritmes i la computació dels fenòmens, a ell i al senyor

Quinqué els interessava més la qüestió des de perspectives d'ironia cosmològica, que era una manera de definir aquella atenció a les distàncies que s'estenien i s'escurçaven a voluntat, gràcies al mecanisme interior de la pipa que servia per fumar-se a si mateix.

I com si el senyor Quinqué l'hagués escoltat, van explotar els dos en sonores riallades, acompanyats dels cloc-clocs dels titelles que els envoltaven, atrapats també per la rebentada de riure.

No hay comentarios:

Publicar un comentario