miércoles, 23 de mayo de 2018

15 Capítol (2a part): Venus





- Potser sigui el moment de visitar Venus, Manuel.

No s'esperava aquella sortida del guia, després del llarg silenci que havia succeït l'atac de riure, reunits en aquella terrassa mig oculta a les altures de la Sagrada Família. Al llarg de les seves disquisicions sobre l'Extravagància, s'havien anant reunint una quinzena dels titelles vius d'en Manuel, que gaudien encantats del paisatge de la ciutat als seus peus.

Va veure que havien acudit els Pericos, aquell repertori de personatges protagonistes de molts dels seus espectacles. S'havien desprès de la seva persona, emancipats no se sabia molt bé si per la seva pròpia voluntat o per la dels Pericos. Obsessions seves de fusta que ara feien el que els donava la gana. En realitat no tenien res a fer, però orbitaven a l'entorn de la seva persona. Segons el Poeta, el necessitaven per escapar del planeta, però era una raó que no el convencia gaire. No es creia els relats mitològics que li havien representat al teatret del Poble Espanyol. Molt macos, però no eren els seus. Potser eren allà per ajudar-lo a construir l'Extravagància, i aquesta era necessària per ells escampar la boira i girar pels móns en llibertat. Això tenia sentit. No massa, en realitat, però a ell ja li anava bé. 
Llevat del Poeta, que de tant en tant s'esplaiava amb aquell to que se sabia de memòria, els demés parlaven poc, per no dir gens. Només Kalim i Kilam es permetien cridar com uns posseïts en els  moments més inesperats, però els demés miraven i callaven.

El Perico de la Barbeta de Cabró, la mirada trapella del qual representava la part més sarcàstica i pèrfida del personatge, li dirigí la paraula.

- Je, je, je, Manuel, no saps ni per on començar. Era molt fàcil quan teníem fils i obeíem els teus designis, sempre paupèrrims, sense cap sentit. I ara necessites al senyor Quinqué, ets incapaç de volar en llibertat.

El Perico del Nas Vermell va saltar en defensa seva.

- No li facis cas, Manuel, som aquí per ajudar-te. El Barbeta sempre ha sigut molt maliciós. Però l'has tractar millor que a tots nosaltres, no sé perquè...

El Perico del Mig Vas Buit va dir:

- Realment, no veig com ens en sortirem d'aquesta.
 
El del Mig Vas Ple replicà:

- Quan l'arròs bull, vigila que no es passi.

En aquell moment el Poeta, absort fins llavors en el seu pensament, deixà de pensar i digué:

- Escoltem com el foc s'enlaira i la devoció es fa fum.

Aixecà les mans i com si la Sagrada Família sencera s'hagués convertit en un espai teatral d'aquests que tan bé coneixia l'Aede, amb les torres traient fum i al cap d'una estona en flames com teies enceses. Tot es tornà vermell i calent, la pedra gris de Montjuic amb la que s'ha construït el temple es va tornar negre com el carbó, i de sobte es van trobar asseguts, en Manuel i en Quinqué,  sobre dues roques que malgrat l'escalfor que desprenien, no cremaven.

- Benvingut a Venus, Manuel! -exclamà ple d'excitació Quinqué, en veure com havien saltat d'un lloc a l'altre-. Haig de dir que mai havia fet un viatge tan veloç a aquest planeta que segons se sap i és costum en aquestes esferes llunyanes de la Terra, hi solen acudir els difunts un cop han après les lliçons de Mercuri i volen continuar la seva ruta en direcció al Sol. I  comprenc que la plataforma de llançament hagi estat la Sagrada Família, que no deixa de ser una foguera de pedra enmig de la ciutat, amb les torres que s'estiren com flames de foc i que per això atrau tant l'atenció dels mortals. Però aquesta relació amb Venus s'explica perquè és aquí on s'ha de resoldre aquest galimaties de les diferències de credos i religions, de la mateixa manera que la Sagrada Família és la catedral universal que ajunta i supera les creences del món, per absurdes i rebuscades que siguin. La raó és aquesta virtut que sempre ha tingut Venus de ser un planeta i una divinitat de les que uneixen els oposats a través del bon gust, de l'estètica i de l'humor. I fixi's si és intel·ligent la naturalesa humana, que ha sabut crear a la Terra, gràcies a la inspiració d'en Gaudí, un lloc capaç de fer allò que en el món de la Ultratomba se n'encarrega Venus, de manera que a la llarga els vius en tindran prou de visitar la Sagrada Família, estalviant-se les rigors i l'estança sempre feixuga en aquest planeta que pateix com qui diu un incendi tan monumental.

Es trobava Manuel en un estat de xoc atenuat per les paraules del guia, que l'ajudaren a adaptar-se en aquell espai tan difícil de definir i que semblava tan perillós, tot i que s'adonava que el foc no l'afectava i podia seguir respirant tan tranquil.

- Ja sap, Manuel, que l'agència Mercuri cuida els seus clients i no podríem deixar de fer-ho en una visita tan singular com és la del planeta Venus, el més semblant al nostre però que fa milions d'anys va perdre les seves aigües i el color blau del cel, envoltat com està de núvols i de gasos de tota mena que creen un efecte hivernacle espantós, cosa que explica aquesta calor que s'enfila a més de quatre-cents graus centígrades, quelcom d'insuportable. Ja sap el que diuen els ecologistes, que si no ens espavilem correm el perill de convertir la Terra en un infern com Venus, cosa que ara ens sembla impossible però que jo tindria molt en compte.

I parlant-li a l'orella, com feia a vegades quan no volia que ningú el sentís llevat del seu client, digué:

- Diuen que la senyora Venus, coneguda també com Afrodita, viu molt bé a la Terra, amagada amb noms falsos i gaudint de propietats espectaculars. Tot i que li agrada molt envoltar-se de flames i hi està acostumada, passa com qui diu els estius al nostre planeta, en temporades que cada vegada estira més i més. Sembla ser que li agrada la platja i prendre el sol, perquè al seu planeta ni es veu, tapat per aquesta nuvolada fosca, tot i que és molt més a prop. Ja pot imaginar-se que un dels seus destins més preferits sigui el del sol d'Espanya, un dels millors del món. No ho troba fantàstic, Manuel?

El paisatge que l'envoltava era realment infernal i s'acostava bastant a les imatges que tantes vegades havia recreat en els seus espectacles, quan mostrava les calderes d'en Pere Botero i els seus dominis, farcits de flames i de forats volcànics que treuen foc pels descosits.

- No deixa de ser estrany que a una divinitat tan refinada i plena de gust com és Venus li hagi tocat aquest planeta tan inhòspit, almenys per a nosaltres, acostumats al regal atmosfèric que és la Terra. Però aquí ocorre com tantes coses en aquest Univers, i és que ens hem de separar dels prejudicis i dels punts de vista terraqüis, els quals van molt bé quan som com qui diu a casa, però no quan en sortim. Això ho anem aprenent a poc a poc els humans, sobretot gràcies al turisme, que serveix per exercir aquesta pedagogia a les masses sense que se n'adonin, ja que la primera lliçó que la nostra agència imparteix als forasters que ens visiten, és que a cada lloc les coses es viuen i es fan de manera diferent, i que per assegurar-se una bona estança, el millor és que un s'oblidi de les regles pròpies i gaudeixi de les alienes que són les pròpies de cada lloc. Una recomanació que, tot s'ha de dir, els hi entra per una orella i els hi surt per l'altre. Però tot i així, durant els pocs segons que travessa els cervells, ningú pot impedir que la recomanació quedi impresa a les seves neurones, de manera que vulguin o no vulguin, la idea se'ls fixa al cap, encara que després no en facin cap cas. No li sembla de caixó?

Assentí en Manuel tot i que l'escoltava sense escoltar, deixant que les paraules li entressin per si soles però sense fer-ne massa cas, atrapat com estava per les sensacions produïdes per aquell planeta tan diferent al seu. Actuava com ho feien els turistes quan rebien les instruccions de l'agència Mercuri, cosa que no semblava molestar al senyor Quinqué, en continuar parlant com si res, content de ser escoltat sense ser-ho.

- Fixi's Manuel com aquest entorn, tan hostil a la vida, no ho és per a determinades idees i pensaments i encara per a altres formes i presències de les que n'està ple el Sistema Solar, de caire més eteri i intangible, si vol vostè, però no per això menys reals, tot i que subtils i poc visibles. En certa manera els mateixos difunts entren en aquesta  categoria, un cop despresos dels seus cossos, que són com les armadures de carn que es queden a terra, mentre allò que hi ha a dins s'enlaira pels espais, com coets encesos per la mort i disparats vers l'ignot. Moltes vegades, aquests coets es queden en foc d'encenalls, això és cert, però no sempre, ja que la voluntat humana és molt tossuda i allò que queda de determinades persones es resisteix a desaparèixer, tot i que realment només siguin l'ombra de l'ombra que eren. I què és una ombra d'una ombra? Ben poca cosa, dirà vostè, i tindrà tota la raó, però per al qui s'ha quedat així, segueix sent molt, en ser l'únic que té, raó més que suficient per insistir en seguir-ho sent. No li sembla?

S'adonà en Manuel que pràcticament s'havia escindit en dos, ja que una part de la seva persona escoltava amb un cert interès les paraules del guia, que en abordar el tema dels difunts havia aconseguit captar la seva atenció, mentre que l'altra part es preguntava si tot allò ho estava somiant o vivint en la realitat. D'una banda, era impossible negar allò que veia, envoltat com estava d'aquell paisatge rogenc de pedres fosques, de rius de lava i d'una calor enorme que faria bullir la sang de qualsevol criatura de la Terra que s'hi exposés, però de l'altra sabia que ell hi era sense ser-hi, perquè si hi fos de veritat ja faria estona que el planeta l'hauria fumat d'una sola pipada i convertit en cendra. Era el seu un estat de ser-hi sense ser-hi, que s'acostava molt a totes aquelles formes de vida que deia en Quinqué que són i no són per l'Univers i pel Sistema Solar, com els mateixos difunts, que viuen i no viuen. Va pensar que aquella manera de ser sense ser no estava contemplat en el repertori de les possibilitats d'existència que s'estudiava a les escoles dels humans, tot i que s'adonava que durant la seva vida s'hi havia trobat sovint, en ser una posició ben coneguda per tothom, començant per les mateixes marionetes, que viuen i no viuen, segons el moment i si algú les manipula. Fins i tot es plantejà si no seria una condició pròpia i característica de l'espècie humana, gaudir d'aquest desdoblament interior que fa que un es distanciï d'allò que és i s'imagini altres maneres de ser, que a la llarga poden guanyar per golejada i substituir a l'altre, i així successivament.

El senyor Quinqué, que escoltava amb atenció els pensaments del seu client, va dir:

- De caixó, Manuel, de caixó! I pensi que si li han vingut aquests excessos d'imaginar-se doble i en estats d'oposició, és perquè aquest planeta s'ha especialitzat en aquestes qüestions, complementant la feina del senyor Mercuri a casa seva. I és que l'única manera de curar-se dels fanatismes de les mil creences que obsessionen als mortals, no és altra que acceptar aquestes dualitats contradictòries i paradoxals que vostè acaba de pensar. Això li pot semblar una banalitat, però sàpiga que constitueix  un dels canvis més importants que els humans haurem de fer tard o d'hora, si no ens volem anar en orris amb les nostres disputes sense fi. Ara bé, i per sort per els humans, el món disposa avui d'uns quants llocs a la Terra que propicien, si un s'hi esforça una mica, viure i sentir el mateix que se sent aquí. I un d'ells és la Sagrada Família, com hem dit abans i vostè deu haver sospitat a la primera, sí senyor! I si m'apura, encara hi afegiria la pròpia ciutat de Barcelona en el seu conjunt, gràcies a la seva condició extravagant que persones com el senyor Gaudí, per posar un exemple, han convertit en realitat!

No hay comentarios:

Publicar un comentario