viernes, 25 de mayo de 2018

16è Capítol (2a part): La Independència




Assegut a la gandula de la Sagrada Família, en aquella terrasseta aïllada dels turistes, va dubtar Manuel si la visita al planeta de la  deessa de l'amor havia estat una al·lucinació o una experiència real. Una pregunta amb poca resposta, si tenia en compte que allà a Venus havia descobert aquella manera d'estar sense estar, una categoria de ser i no ser que començava a ser-li familiar. Fins i tot es preguntà si aquella reunió amb el senyor Quinqué i els titelles que havien acudit al seu voltant era també una reunió de les d'estar sense estar. Es va dir que tant se li en feia, en tractar-se d'una novetat que anava a millor, és a dir, que enriquia l'experiència d'estar únicament a un lloc, i que sempre era preferible estar-ne a dos que en un de sol, encara que siguin oposats i incompatibles.

En aquell moment, en Perico de Can Raspall, un dels més eixelebrats de la família dels putxinel·lis, que feia estona mantenia la mirada fixa en una bandera catalana que penjava al lluny en un edifici proper, exclamà:

- Visca Catalunya!

Alguns dels Pericos van contestar amb un Visca, i uns altres van replicar amb un sonor Visca Espanya. No passà desapercebut el crit al senyor Quinqué, que preguntà al seu client:

- També creu vostè en la Independència, senyor Manuel?

Es quedà sorprès l'interpel·lat davant d'aquella pregunta que era com si procedís d'un altre món. Llavors recordà que la Sagrada Família era a Barcelona, i que Barcelona era la capital de Catalunya. Va recordar també que els diaris parlaven últimament d'aquest tema de la Independència amb polèmica i passió, ja que els uns hi estaven a favor i els altres en contra. Però ell, ficat en els avatars de l'ou i de la pipa interior que fumava sense fumar, d'aquell assumpte no en tenia ni idea.

- Veig pel silenci de la seva resposta, que la Independència li cau una mica lluny, senyor Manuel.

- Suposo que sí, Quinqué, la veritat és que no he tingut temps de pensar-hi i no sabria què dir-li.

- El comprenc, però també li haig de dir que vostès, els catalans, estan vivint moments curiosos i fascinants que nosaltres, des de l'agència del senyor Mercuri, ens mirem amb molta atenció. Un tema que tenim força estudiat i una causa per la que tenim totes les nostres simpaties, com no podria ser altrament, tot i que també li haig de dir que això de la Independència és un camí sense sortida o, millor encara, d'anada i tornada, i que des del punt de vista de l'economia de forces i del balanç de resultats, és preferible anar directament a la tornada sense necessitat de passar per l'anada.

- Què vol dir Quinqué?

Els Pericos escoltaven al guia turístic amb verdader interès, com si el tema els interessés de veritat.

- Segons els nostres estudis de camp i les prospeccions de futur fetes amb el senyor Mercuri, hem
arribat a la conclusió que qualsevol societat amb ganes de dir la seva i de viure amb la plenitud de les energies els anys que se'ns acosten, d'una intensitat dramàtica fora de dubte, és bo que s'afirmi en les seves diferències. Això, Manuel, és incontestable. Es tracta d'una necessitat que els catalans senten des de fa dècades, per no dir segles, la qual cosa explica i justifica el grau de convenciment dels convençuts. Ara, també li haig de dir que aquesta necessitat la senten no sols els catalans, sinó tota la munió de pobles que viuen en aquest país i per extensió a tota l'Europa, que és molt gran, tot i ser petita. I allò que veiem en un futur no gaire llunyà són moltes societats emancipades i amb ganes d'emancipar-se encara més, que necessitaran aliar-se entre si per aconseguir els seus objectius i per assegurar el normal funcionament de les coses. Vull dir que una part dels catalans, que no són tots, s'han llançat amb molta pressa a córrer aquest camí de l'emancipació que després hauran de refer enrere, per buscar aquestes les aliances indispensables dins i fora, per associar-se amb les demés societats emancipades o que es volen emancipar, segons el ritme de les onades històriques. Per això dic que en comptes de fer un camí d'anada i tornada, potser hagués estat millor estalviar-se l'anada, reduir les presses, economitzar energies, i avançar amb més pausa. No li sembla?

Havia de reconèixer en Manuel que s'havia perdut en l'explicació d'en Quinqué, un galimaties per a ell. Però no així el Perico de Can Raspall, que saltà a l'acte per dir:

- Mai dels mais! Tenim pressa per a ser independents, o ara o mai!

Alguns el van secundar amb aplaudiments i uns altres van cridar en contra, argumentant que Espanya era un país avançat, modern i tolerant,  molt més europeu que la mateixa Europa, cosa que va sorprendre molt a en Manuel, que mai hauria sospitat aquest doble convenciment patriòtic dels seus titelles, que en definitiva no deixaven de ser una part de si mateix. Així que, això és el que jo penso sobre la qüestió?, es preguntà amb un riallada.

En Quinqué, que semblava interessat en la temàtica i que demostrà estar força al dia, va contestar:

- Permeteu-me que us doni tota la raó i que us digui que la pressa, en aquest cas, no és favorable a la qualitat dels resultats. Penseu, estimats amics meus -es dirigia als titelles amb un to melindrós, com si fossin nens als quals cal parlar amb suavitat i paternal afecció-, que els cicles i els ritmes vitals dels desitjos i de les emocions difereixen entre les persones i que és difícil encaixar-los en realitzacions col·lectives d'una societat complicada com és la catalana. La Història, ho hem vist el senyor Mercuri i jo, avança d'una manera semblant a com ho faria un mar assotat per una munió de vents oposats en les seves direccions, de manera que mentre un grup d'onades va cap a un lloc, un altre ho fa en direcció contrària o paral·lela però sense trobar-se, i és una feina impossible per no dir il·lusòria que un bon grapat d'onades segueixin el mateix rumb perquè l'objectiu perseguir pugui pujar al seu llom.

Li contestà en Perico Perico, potser el més obstinat dels putxinel·lis:

- Però si això és el que està passant, senyor Quinqué, amb l'actual disjuntiva política que compta amb un govern central controlat per polítics que només els interessa acontentar la seva clientela sense mai resoldre el problema. Seria difícil trobar un moment millor per tensar la corda i enllestir la qüestió, no li sembla?

Va quedar impressionat en Manuel de com el seu Perico raonava sobre una qüestió tan complicada com aquesta, de la que ell no podria dir-ne res de significatiu. En Quinqué, que també semblava molt admirat de la resposta, amb el seu to amable i pausat de sempre, li contestà:

- Ho ha explicat molt bé, senyor Perico Perico, crec que aquest és el seu nom, veritat?, però fixi's que abans de parlar del govern espanyol, hauria de tenir en compte a aquesta meitat de catalans que estan pujats a la onada dels que no es volen separar, una marejada contradictòria que es neutralitza amb la que se li oposa. Quant al govern central, cal dir que és reprovable en moltes coses, com ho són tots els governs del món, però pensi que això no vol dir que ells siguin l'estat, el qual és un aparell més gran i complicat que els seus polítics de torn, un engranatge d'engranatges que regula la globalitat de les lleis del país, i que disposa d'una inèrcia que no està feta d'emocions ni de desitjos sinó de pòsits governats pel temps i per les guerres, que solen ser d'una solidesa considerable.

S'aixecà en aquell moment l'Aede, que s'havia mantingut callat al seu racó i, traient fum de la seva pipa sense tabac, va dir:

- En veritat, en veritat us dic, que ens podem entretenir amb aquestes qüestions tot el que vulguem, però sense oblidar que el nostre objectiu és fugir d'aquest planeta i d'aquests éssers tan mancats d'imaginació que són els humans.  Per a nosaltres, senyor Quinqué, prendre partit en aquest assumpte és com apostar en una carrera de cavalls, perquè el joc ha estat sempre un divertiment còsmic difícil de superar. I això explica que ens apassionem per a un o altre corredor, perquè entre nosaltres n'hi ha de totes les tendències, com és fàcil deduir.

- Té tota la raó, sí senyor, i afegiré que la Terra és avui en dia un casino còsmic dels més sol·licitats i divertits, vist des de les personalitats del Sistema Solar que hi juguen, és clar. I sinó que li preguntin al senyor Mercuri, per no parlar de la senyoreta Venus o de l'aguerrit Mart, a qui un dia m'agradaria presentar-li, senyor Manuel. En aquest sentit, el pols de Catalunya amb l'Estat Espanyol és una de les taules de joc d'apostes mitjanes, amb una inclinació a perdre jugadors dia sí i dia també.

Es va fer un silenci estrany, que en Manuel no va poder més que qualificar de 'còsmic', tot i que hi havia un cert deix de comicitat en la conversa mantinguda entre en Quinqué i els seus titelles. En efecte, la posta de sol va tenyir solemnement el cel de vermell, i un vent que venia del mar començà a xiular en creuar les quatre torres més properes del temple, com si aquestes fossin uns instruments plens de forats que modulaven el so a la manera de quatre greus i poderoses columnes d'aire. N'eixia una música que cadascú va interpretar a la seva manera: en Manuel la va sentir com una poderosa conjunció dels quatre elements que anaven més enllà dels propis elements, i els Pericos, que solien confondre els sons amb els colors, van veure amb absoluta claredat la meitat d'ells les quatre barres de la bandera catalana, mentre per a l'altra meitat eren els colors de la bandera espanyola multiplicada per dos. En Quinqué, que s'adonava perfectament d'allò que cadascú sentia, somrigué content en comprendre que tothom era feliç en allò que veia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario