jueves, 31 de mayo de 2018

17è Capítol (2a part): El Zoo




Havien quedat a l'interior del Zoo, davant del petit fossar de mones que hi ha al costat dels orangutans, un lloc fàcil de trobar, segons digué en Quinqué. Clar que per a en Manuel anar al Parc Zoològic de Barcelona era quasi com anar a la Lluna, ja que no l'havia trepitjat des de nen. No sabia ni per on s'entrava. No trigà gaire però a trobar les taquilles i després de pagar una quantitat que li va semblar molt alta, s'endinsà al recinte on hi viuen els animals. Era d'hora encara i no hi havia quasi visitants. Veia algunes fileres d'escolars amb els seus professors i els empleats del lloc que feien feina armats d'escombres i de maquinàries de neteja. Fins i tot va veure alguna senyoreta de bata blanca, i s'imaginà que serien científiques del gremi o potser mainaderes, d'aquestes que donen el biberó a les cries de ximpanzé o de lleó, com havia vist en algun reportatge.

Just davant l'entrada va veure un estruç i l'estranyà aquella imatge polsosa i elegant que el mirava amb l'orgull de qui se sap l'au més gran del planeta. Un dinosaure reciclat, va pensar. Es miraren tot i que s'adonà que la mirada de l'estruç tenia quelcom de buit, una mica endormiscada però amb els ulls oberts. De tant en tant els tancava, com si fes una becaina. Beneïda senyora, va pensar. O potser era un senyor? El plomatge, que li queia com un vestit pensat per anar a l'òpera, suggeria que era del sexe femení. Segons havia llegit en alguna revista, ara els crien en granges a la mateixa Girona, perquè d'aquest animal s'aprofita tot. Pobres bèsties! La seva noblesa no concorda amb aquest tracte. Cosa que en definitiva ve a dir que els humans, la noblesa ens la passem pel forro.

Rumiant d'aquesta guisa, va arribar en Manuel davant del fosso dels primats, un espai molt diferent de com ell ho recordava feia milers d'anys. En Quinqué ja hi era, contemplant amb atenció una de les mones que s'entretenia amb una pastanaga.

- Bon dia, Manuel, sempre que vinc al Parc Zoològic m'esgarrifa adonar-me quant a prop som d'aquests avantpassats nostres, els quals semblen personetes humanes que un dia van deixar d'anar a classe d'evolució natural, fartes de voler ser sempre més del que són, que és sens dubte una de les característiques que tenim els Sapiens Sapiens, com ens diuen els científics. Mengen cacauets i pastanagues i amb això en tenen prou, viure al dia i no pensar en l'endemà. Un bon pla de vida, sí senyor!

- Que hi ve gaire sovint al Zoo?

- Sempre que puc, no pot imaginar-se com m'agrada aquest lloc i la d'amics que hi tinc! I no està prohibit fumar!

Va mirar en Manuel el mico i també ell va sentir aquella esgarrifança que se sent sempre quan som davant dels nostres germans primats. Miralls que reflecteixen les nostres intimitats més pregones. Va pensar que entre aquelles bèsties del Parc Zoològic i els seus titelles no hi havia gaire diferència: els dos es movien amb independència i encarnaven parts ocultes de la seva persona. Els titelles perquè els havia creat ell, els animals perquè pertanyien a branques d'un tronc evolutiu que també era el seu. Potser la diferència era que els titelles podien parlar i els animals no.

- En això s'equivoca, Manuel -digué en Quinqué, que seguia els pensaments del seu client amb atenció.- Es sorprendria veure amb quina facilitat alguns animals, quan estan en captiveri, parlen i expressen els seus pensaments. Quelcom d'insòlit i d'inaudit, tot s'ha de dir, però tan real i verdader com que vostè i jo som aquí.

S'adonà Manuel que només trobar-se amb en Quinqué, havia entrat en aquell estat que ja començava a trobar natural, d'escoltar sense escoltar, com si aquell guia de l'agència Mercuri fos algú d'aquests que viuen en la categoria doble del ser-hi i no ser-hi, categoria que havia descobert feia poc. Això convertia el tracte en molt senzill i còmode, ja que si hi era sense ser-hi, no calia esforçar-se massa en els aspectes del protocol, que cansen tant la convivència humana, un dels motius bàsics que sens dubte expliquen l'epidèmia de divorcis del món actual. Va pensar que potser això de ser i no ser era una opció més generalitzada del que ens imaginem, sentida per moltes persones sense ser-ne conscients. Fins i tot va pensar si no seria aquell estat la causa de tanta mala consciència de la gent, criticada pel fet de desconnectar més del normal.

- Sàpiga, Manuel, que això dels animals és més important del que sembla.

- Què vol dir, Quinqué?

- Fixi's que un dels grans problemes que tenim els que ens diem humans, és que amb tantes qüestions de significativa elevació que ocupen les nostres vides, des dels filòsofs pensadors fins els psicòlegs, els polítics o els esportistes que van a per totes, ens oblidem de fins a quin punt són subtils les diferències que ens separen dels nostres companys terraqüis, les bèsties i bestioles, i de com aquestes subtilitats creen malgrat tot unes fosses tan abismals entre ells i nosaltres. És a dir, som animals, i això és indiscutible, i alhora, vegi quina contradicció, no hi tenim res a veure. I és aquesta distància que separa el primat de l'humà que som i portem a dins, allò que ens permet parlar i dialogar amb els nostres companys de regne. Per això és tan important venir al Zoològic, en tractar-se d'un lloc que ens permet aquesta convivència contra natura.

Escoltava amb atenció el titellaire les paraules d'en Quinqué.

- Per altra banda, vegi Manuel com en trobar-se les feres del Parc tancades en gàbies, es veuen obligades a acceptar una doble manera de ser, que no tindrien si fossin en llibertat: vull dir que són bèsties salvatges que viuen al seu aire però alhora deixen de ser-ho quan estan engabiades. Aquesta oposició interior del seu estar tancat trenca la inèrcia de llur consciència col·lectiva, que ara de sobte es torna aïllada i individual, malgrat siguin incapaços d'expressar-ho en veu alta, és clar.

- Llavors, com vol que hi parlem?

- Aquesta és la qüestió, és evident que només hi podem parlar sense parlar, una condició que vostè coneix perfectament, i que es fa possible en trobar-nos, ells i nosaltres, en la mateixa disposició de ser i no ser allò que som.

- Això és un galimaties, Quinqué.

- Fixi's que nosaltres els humans tenim dues maneres de parlar: la col·lectiva en la que diem obvietats i ens movem entre el conegut i el compartit, i la individual en la que intentem expressar alguna cosa particular. Si s'hi fixa, el mateix els hi passa als animals tancats, tot i que ells són incapaços d'expressar aquesta condició individual de la que són víctimes. Com parlen llavors?, em preguntarà. Doncs de la mateixa manera en què vostè fa parlar les seves marionetes, uns trossos de fusta que ha modificat en dotar-los d'un caràcter i d'una personalitat.  Així parlen els animals, Manuel, parlant sense parlar, amb una autonomia més gran de la que es pot imaginar, malgrat sigui vostè qui li posi la veu. Però en ser i no ser allò que són, passa com amb els seus titelles, que s'han independitzat i xerren pels descosits quan els hi dóna la gana.

Va optar en Manuel per aplicar aquella manera nova d'escoltar sense escoltar que havia après en els seus viatges amb el senyor Quinqué, incapaç d'entendre un borrall del que li estava explicant. I de sobte un so estrany va captar la seva atenció. Venia d'un costat, no gaire lluny del fossat dels micos, una mena de jardí amb pedres, riuet i tanques baixes. S'hi acostà i va descobrir una tortuga gegant que tenia el cap aixecat i el mirava. El mirava? Bé, així ho diria, quan va fixar la mirada als seus ulls centenaris de parpelles arrugades. I llavors va sentir la seva veu ronca.

- Bon dia, senyor Manuel.

- Com sap el meu nom?

- Me l'ha dit el seu amic, el senyor Quinqué, que conec des de fa temps. He seguit la seva conversa que m'ha semblat molt il·lustrativa.

- Ah sí? I es pot saber perquè?

Trobava en Manuel una mica impertinent el to de la tortuga, que s'havia posat a parlar sense demanar-li permís i adreçant-se-li amb el seu nom.

- Perquè m'ha fet reflexionar.

- Així vostè reflexiona...

- Sí, les tortugues reflexionem molt, no ho sabia? Pensi que porto en aquest Zoo des de fa una colla d'anys, però abans n'he viscut encara molts més des de que em van pescar a les Illes Galápagos, allà on vaig néixer. Comprengui que he passat la major part de la meva vida en zoològics, moltes hores sense fer res i per pensar-se-les totes, no troba?

- Sí, sí, en això té raó. Veig que és vostè una tortuga molt viatjada. I com es diu?

- Les tortugues no tenim nom, però com que sempre he viscut tancada, n'he tingut uns quants. Em pot dir, Isabel, és el nom de la meva illa.

- Encantat Isabel.

Havia de reconèixer en Manuel que realment estava encantat de parlar amb una tortuga, malgrat l'angúnia que li havia fet al principi. A més, la trobava molt educada i intel·ligent. S'adonà que tenia un accent lleugerament americà, potser per haver viscut en països de parla anglosaxona.

- És veritat que vostès, les tortugues, són sàvies i viuen molt de temps?

- La veritat és que no ho sé, però així ho he sentit sempre. Pensi que nosaltres el temps el vivim d'una manera especial.

- Ah si? De quina manera?

- El portem a sobre, el temps. És la closca, que també és casa nostra. Ja veu, tenim l'esquelet a fora, ben cobert per aquestes plaques còrnies que ens protegeixen prou bé. En elles està escrita la nostra memòria. La veritat, és que no sabria dir-li la de capes que porto a sobre.

- Així vostè és el temps que arrossega?

- Sóc temps viu i fòssil, si així li agrada més. De fet, no ens hem d'enganyar, senyor Manuel, tots els animals  som temps mort, llevat de quan parlem, com ara faig amb vostè. Cada paraula que creuo amb vostè, em sento rejovenir. Per això m'agrada tant parlar.

- És estrany, sempre s'ha dit que els animals tenen una vitalitat superior a la nostra...

- És el consol del ramat, Manuel. Quan vostès, els humans, van en ramat, llavors tenen la mateixa vitalitat que nosaltres: zero.

- És molt radical, Isabel...

- Ja que m'han fet sàvia, deixi'm almenys dir el que penso.

De sobte, la tortuga va callar. Potser era massa vella i ja en tenia prou amb l'esforç d'aquells minuts de conversa radical, la d'un espècimen de Testudinidae, com deia el cartellet del Zoo, que havia viscut més del compte i filosofava en veu alta. O potser la conversa mai havia existit, en veure a la Isabel comportar-se com una tortuga qualsevol, gegant i lenta, amb el temps dels seus anys a sobre, una càrrega que pesava més de cent kilograms. La va veure arrencar unes herbes que li havien posat al seu jardinet i mastegar-les amb una parsimònia de tortuga secular.

- Ho veu, Manuel, com es pot parlar amb els animals? He seguit la seva conversa i m'ha semblat molt interessant, sí senyor!

Tenia raó i no la tenia, ja que així s'havia d'escoltar al seu guia, que era i no era allò que deia ser. 

En aquell moment, va veure en Kalim i en Kilam enfilar-se per les branques del fosso dels primats, cridant com dos lloros histèrics amb les seves veus plenes d'una estridència que mai havia sentit. Però què feien allà aquells dos titelles enfollits? S'adonà que ningú més els veia, llevat d'ell i del senyor Quinqué, ja que havia comprès que els seus titelles només els podia veure ell que vivia immers en l'atmosfera de l'ou, que ara duia sempre a dins, sent en Quinqué l'excepció que acompanyava la regla. Però els habitants del fossat, i no només ells, sinó els ximpanzés, goril·les i orangutans que hi havia als voltants, sí que els van sentir, ja que de sobte es posaren tots a xisclar amb uns esgarips esfereïdors, cosa que de seguida va atraure l'atenció dels visitants del matí, excitats de veure que podrien gaudir d'alguna mena d'espectacle imprevist. Com és lògic, també van acudir alguns empleats atrets per la cridòria.

- Kalim, Kilam!... -va intentar en Manuel posar una mica de seny als dos titelles. Però va comprendre que no li farien cap cas: a diferència dels altres de la colla, aquests dos no eren de la seva collita, sinó que els havia trobat per atzar als Encants de la ciutat i, segons li havia dit l'Aede durant la representació a la Cambreta, eren els dos titelles primordials que havien trobat el 'Secret del Gran Viu', i per això tenien aquella energia inusitada.

Però el més curiós va ser la reacció de les mones, saltant i cridant excitades pels esgarips dels dos titelles, que jugaven amb elles a córrer i a perseguir-se, sense mai deixar-se enxampar. Però no només les mones. També els orangutans, que sempre mostren un comportament tan cívic i calmós, saltaven agafats a les cordes i als troncs, obrint les boques i mostrant les seves dents, mentre xisclaven com posseïts. Finalment, farts de tanta bullícia, en Kalim i en Kilam van escapar de la zona i desaparegueren saltant de branca en branca pels arbres. 

Mirava en Quinqué amb molt interès la reacció dels primats, que havien passat a un estat de paroxisme, amb sons que difícilment se sentien en una visita normal al Zoo.

- Senyor Manuel, acabem de presenciar quelcom d'insòlit i inusual, ja que mai hauria pensat que aquests simis tan entranyables serien capaços de veure i oir els seus titelles, que tenen com a característica principal de ser visibles només per nosaltres dos, ja que els demés mortals els és impossible veure'ls. Cosa que ens indica la gran sensibilitat d'aquestes bèsties aparentment salvatges amb capacitat però de pescar realitats que estan per sota de les freqüències humanes habituals. No li sembla extraordinari?

Tot i escoltar sense escoltar, havia d'admetre en Manuel que el senyor Quinqué tenia tota la raó del món.

- Vegi com aquestes bèsties han sabut connectar a través d'allò que tenim elles i nosaltres de comú, aquesta sensibilitat especial per viure les emocions des dels seus extrems més oposats, i com aquests dos éssers que semblen sortits de l'Infern han despertat en elles una agitació de les seves ànimes vers un enlairament que només poden intuir i del que no estan en disposició d'arribar-hi, si no és a través del xivarri i la cridòria més desvergonyida. Ara, un cop passat l'estímul, veurà a poc a poc la inèrcia de llurs condició física abatre's damunt d'ells, el pes d'una fatalitat envellidora que, viscuts els fulgors de la procreació, els arrossega en la direcció de la mort.

Es va sentir llavors la veu llunyana de la Tortuga Isabel:

- És el que li deia abans, Manuel.

I així fou. Uns minuts després de la desaparició d'en Kalim i d'en Kilam, les mones van tornar lentament a les seves rutines de pastanaga, de cacauets i de treure's les puces les unes a les altres. Els orangutans van tornar als seus posats intel·ligents, amb l'habitual indiferència envers els simis humans que s'entretenen a mirar-los. La pau biològica de llur condició de primats retornà a les seves pells, atents, això sí, als moviments del públic, per si algú se li ocorria llançar-los alguna poma o un  tros de pa.

Fugint de la munió de gent que s'havia acostat a l'espectacle de les mones, es dirigiren a una altra banda del Parc Zoològic.

- Ja li he dit abans que adoro aquest lloc, no perquè m'agradin els animals engabiats, sinó perquè és una ocasió única per poder-los veure i visitar. Sí, senyor Manuel, es tracta d'una convivència que la nostra manera de viure en ciutats ens priva i només gràcies als zoològics la podem gaudir, ni que sigui a dosis petites i una mica contra natura. Però no em negarà vostè que viure en ciutat ja és de per si una bona contra natura, suficient grossa com perquè ens haguem de posar llepafils en aquesta qüestió.

- Potser tingui raó, Quinqué, però aquí no hi veig gaires turistes.

- Ni qu'ho digui, senyor Manuel, ni qu'ho digui! En això té tota la raó! No pot imaginar-se com m'hi esforço però només es deixen convèncer les famílies amb nens, i no sempre, cregui'm. Però això també salva el Zoo de la sobrecàrrega que avui afecta la ciutat, de manera que no hi ha bé que per mal no vingui.

S'acostaren al Terrari, un espai tancat que segons deien els cartells, reunia les millors col·leccions d'amfibis i de rèptils de tota Europa.

- Un dels llocs més interessants del Zoo, senyor Manuel. Aquí és com si reculéssim milions d'anys enrere, amb aquestes bestioles que semblen sortides d'un forat del temps.

Una iguana els saludà. Aquella mena d'animal fòssil que no se sabia si estava o no estava viu, tal era la seva quietud, no s'immutà davant les dues persones que s'acostaren al vidre de separació.

L'atmosfera era d'una humitat exagerada i va comprendre Manuel que s’havia recreat una climatització idònia per a aquesta mena d'animals.

- Com s'imagina vostè que deu passar el temps per a aquests animals?

- És veritat, sembla que el tinguin parat, el temps.

- No ens hem d'oblidar que són bèsties de sang freda, no com nosaltres, que no parem tot el sant dia. Només quan reben l'escalfor del sol s'animen una mica, sinó es queden parades, com ara, tot i que aquí els hi posen bombetes perquè s'animin. Potser enyoren el sol, això sí.

- He sentit a dir que s'han posat de moda com animals de companyia, tot i que a molts llocs d'Amèrica se'ls caça i se'ls menja, per la finor de la seva carn.

- Una salvatjada. És com alimentar-se de temps, imagini's, mastegar mil·lennis amb salsa de tomàquet, la seva carn pot ser molt bona, però menjar-los deu envellir una bona colla d'anys. Fixi's que l'alimentació té a veure amb el sol, per això ens agrada la carn dels animals calents, així com les plantes, que estan fetes com qui diu de llum.

En aquell moment van sentir una veu molt greu que semblava venir d'unes profunditats insondables.

- La llum és el nostre aliment. Amb quatre mosques i una mica de sol, en tenim prou.

Era la iguana que els parlava! Així ho va entendre Manuel a la primera, immers com estava en aquella atmosfera que recordava una selva tropical. Es van quedar callats els dos a veure si la bèstia els deia alguna cosa més.

- Som temps viu i lent que deglutim al llarg dels anys. Som els ulls de la terra quan es mira a sí mateixa. La nostra curiositat de mil·lennis és infinita, però sempre mirem enrere.

Escoltaven muts els dos humans, però semblava que la iguana ja s'havia cansat de parlar.

- Ho he sentit de veritat, Quinqué, aquestes paraules, o ho he somiat?

- No ho crec, Manuel, jo també les he sentit. Sap que és molt rar sentir parlar a una iguana, un dels animals més muts que conec? Considerem-nos ben afortunats!

- Inaudit, Quinqué!

- No cregui, pensi que és molt allò que ens uneix a tota aquesta població de personetes vives. Sí, nosaltres disposem d'una consciència desperta que ells no tenen, això és cert, i som capaços de comptar, sumar i restar, a més de moltes altres coses, és clar, però pel demés compartim una munió de coses que si les coneguéssim, quedaríem parats, cregui'm! Imagini's com poden ser de subtils les sensacions d'aquesta iguana, per no dir les seves emocions, que en ser de sang freda, deuen tenir una freqüència de vibració d'un refinament que nosaltres mai podríem imaginar.

Passejaven pels corredors foscos del Terrari, amb finestres que mostraven bèsties encara més estranyes que la iguana, fins arribar a les serpents, la majoria enroscades i quasi bé invisibles.

- Fixi's amb les serpents, aquestes senyores de l'evolució animal, que caminen arrossegant-se i no per això se les ha de considerar ni vils ni rastreres, sinó que el seu orgull es manifesta a través de la seva indiferència, de les més abismals que existeixen. D’una lògica aclaparadora si tenim en compte allò que es diu de que l'ou primordial del que van sortir tots els déus, el va posar una serpent.

Una pitó enroscada va moure el cap i els fità un segon per desaparèixer a l'acte arrossegant el seu cos amb subtils contraccions de la seva part baixa sobre la pedra.

- Dubto que diguin res, senyor Manuel. Aquestes serpents no necessiten parlar. Saben perfectament que totes les paraules de tots els idiomes del món provenen del seu xiuxiueig silenciós, que quan volen pot esdevenir el més estrident dels xiulets. Però jo diria que només s'expressen cada mil o un milió d'anys, per dir una xifra aproximada. I quan ho fan, és perquè alguna cosa important canvia al món!

A la secció d'amfibis s'aturaren davant d'un grup de granotes que raucaven alegrament.

- Aquestes sí que són les bestioles més extraordinàries que, junt als escarabats piloters, tinc en gran predilecció. Sobretot pel seu rauc, un cant que ja voldrien molts músics, instrumentistes i compositors poder imitar.

- I què tenen els escarabats d'extraordinari?

- Senyor Manuel, això són paraules majors! La saviesa i la tossuderia emprenedora d'aquests coleòpters excepcionals no tenen parió en el Regne Animal: quan passen pels camins arrossegant la seva pilota, ens mostren unes aptituds de parsimònia i d'esforç contingut però tenaç que ja voldríem els humans posseir. Són pura aristocràcia, senyor Manuel, de les més refinades d'aquest planeta. La seva relació amb el sol és indiscutible, i per això els antics egipcis el veien cada matí pujar la bola del sol a l'horitzó, garantint la llum del dia. Sense tenir-hi res a veure, és l'animal solar per excel·lència. Per treure's el barret, cregui'm.

Havien sortit del Terrari, després de passar damunt d'uns fossats amb aigua plens de cocodrils, i la llum del sol, a la qual feia tanta referència el senyor Quinqué, tornà a assotar-los.

Retornaren en direcció als primats, creuaren les gàbies dels simpàtics ximpanzés i s'aturaren davant les finestres amb vidres dels goril·les, una de les seccions de més èxit del Zoo.

- Aquí vivia el meu vell amic el Floquet de Neu, un dels senyors més entranyables del zoològic.

Qui no coneixia al Floquet de Neu? Fins en Manuel sabia qui era, tot i que mai el va veure de front.

- Aquests són els seus fills, uns savis, Manuel, es passen tot el sant dia pensant sense pensar, cosa que els més savis dels humans encara no hem  aconseguit. Potser el Pensador de l'escultor Rodin, en ser de pedra, se'ls pot acostar una mica.

En efecte, un dels goril·les romania assegut mirant el públic amb el puny sota la barbeta, com fem nosaltres quan volem pensar en profunditat.

- Pensar sense pensar. Aquest és el drama i alhora el miracle dels primats que viuen al zoològic, que malgrat les hores que hi posen en pensar, no pensen res, en el sentit que nosaltres diem al pensar, clar. Rumiar, deuen rumiar, allò que les seves emocions més profundes els deuen aportar, com fan les vaques amb l'herba. I potser algun dia els neixi alguna idea. No trigarem gaire a veure als humans colonitzar aquestes voluntats lliures, adormides en els instints de llur consciència col·lectiva. Ho faran amb l'enginyeria genètica, senyor Manuel, una ignomínia. Però serà recrear-se en el passat mort, per insistir en una civilització que té ganes de néixer morta, però així som els humans de contradictoris, que mentre uns volen anar cap amunt, els altres insisteixen a anar cap avall. Jo, la veritat, prefereixo tirar pel mig fugint dels extrems, els quals però són aquí per quedar-se. Per això m'agrada ser guia turístic, perquè és la manera més barata, idònia i senzilla d'aconseguir una mitjana que, moguda per l'obertura i la curiositat, miri una mica en totes les direccions, acceptant el bo i el dolent d'aquesta vida.

Feia estona que en Manuel l'escoltava sense escoltar, capficat en la imatge del goril·la que en efecte pensava sense pensar, com deia en Quinqué. Va comprendre que aquesta condició comuna de fer i no fer allò que feien l'unia a totes les bèsties del Zoo, una característica que tenia a veure amb la consciència, desperta la nostra pel que feia a pensaments però adormida en els seus aspectes emocionals més profunds, a l'inrevés dels animals, que tenien aquesta segona ben desperta, mentre la de les idees romania en un somni de possibilitats llunyanes. I, de la mateixa manera que nosaltres disposem del 'tercer' que és i no és, sorgit dels nostres extrems, també ells haurien de tenir el seu propi 'tercer' que fa i no fa, parla i no parla, ni que sigui com un esclat fugisser que ix impulsat per nosaltres, els humans. O potser era el nostre propi 'tercer' el que tenia la capacitat de ser-ho també dels animals, cosa que explicava que, tot i no tenir res a veure amb ells, els cedim paraules i pensament.

No hay comentarios:

Publicar un comentario