miércoles, 6 de junio de 2018

18è Capítol (2 parte): El Sol. Visita a Volcà



Segueren en un dels petits bars que hi ha al Zoo, ben protegits sota un para-sol, mentre contemplaven algunes de les instal·lacions d'ocells i aus diverses de rapinya, ficades en gàbies de gran altura. Un desgavell, va pensar, tenir aquestes aus tancades quan necessiten espais oberts de muntanya. Cansat de donar voltes pel parc, havia tancat els ulls el titellaire, sentint dins seu la remor de la pipa i dels xiscles i grunyits dels animals de l'entorn, sons que donaven voltes com si volguessin entrar tots a la cassoleta per ser fumats i convertits en no se sap què.

Quan tornà a obrir els ulls, va veure sorprès que es trobava en un paisatge desconegut, de roques de color vermell fosc, amb un sol immens d'una tonalitat roig taronja omplint quasi bé tot el cel que tenia al davant. Al seu costat en Quinqué seia com ell a la roca, ocupant l'altra de les dues còmodes concavitats tallades a la pedra a manera de seients.

- El Zoològic, Manuel, és el millor lloc per enlairar-se i fer una visita al Sol. Ja sabem que això és impossible en la normalitat diària de la nostra existència i, tanmateix, fixi's com ens hi hem ben acostat, asseguts en aquest planeta que es diu Volcà, inexistent pels astrònoms, ja que encara no l'han descobert, però real per els qui el coneixem i ens hi apropem de tant en tant. Un lloc que, a diferència de Venus, sempre cobert de núvols pudents i negres com la por, és més o menys tranquil i assossegat, per una simple raó: la seva condició inexistent, fins que no es demostri el contrari, el fa dúctil i amigable. A més, en aquest planeta la processó va per dins, ja que el foc que se li atribueix el té al seu interior amb una particularitat insòlita: als dos pols té els cràters de dos volcans immensos que treuen fum, foc i lava, com si fos una gegantesca pipa de dues cassoles oposades i en perpètua combustió. En trobar-nos ara al seu equador, i a causa de la peculiar inclinació del seu eix de rotació, gaudim d'una posició immillorable per contemplar el Sol.

  La imponent bola de foc que era aquell sol rogenc imposava una temperatura elevada que tanmateix, gràcies a la protecció de l'agència Mercuri amb la que havia contractat el seu viatge, es deixava suportar tot i que no permetia fumar cap cigar, com també succeïa a Mercuri i a Venus, que amb una sola pipada es consumien de cop. 

I parlant ara en veu baixa com solia fer a vegades en Quinqué, va dir:
- Aquí hi viu Volcà, un senyor que té una fama terrible, d'un mal geni que ho fa trontollar tot quan s'enfada. Però no s'ha d'amoïnar, perquè el senyor Volcà sol viure instal·lat a la Terra, com fan els seus companys del Sistema Solar, que s'han traslladat tots al nostre planeta, en ser allà on es viu millor. Com és lògic, Volcà ha triat emplaçaments que li són afins, en instal·lar els seus tallers de forja dins de coves profundíssimes, ja que sempre busca el foc que li donen els volcans en activitat. No pocs terratrèmols provenen dels seus cops de mall descomunals. De moment, millor no acostar-s'hi massa, senyor Manuel. Però això no ens priva de venir al seu planeta i de gaudir d'aquestes vistes esplendoroses.

Tenir el Sol tan a prop li va semblar quasi bé un sacrilegi a en Manuel. L'astre considerat pels éssers vius de la Terra com la font de la vida i l'entitat més important i poderosa, personalitzada en els infinits noms de déus i d'herois solars que el representen, apareixia davant seu com l'estrella que era, immersa en una activitat delirant i inabastable, en una combustió contínua d'àtoms que es fonien i es desintegraven i bullien com si fos una sopa de matèria primordial, de partícules d'aquestes que s'estudien una per una a la Terra, i que aquí s'ajuntaven en un borbolleig tempestuós de matèria ígnia, amb gegantesques i espantoses onades d'aquest plasma compost d'hidrogen i heli ionitzats, base de la matèria solar. Hi havia una sonoritat especial en aquella visió del sol, una superposició subtil i no tan subtil de xiulets i de violins desafinats sobre un coixí o més aviat un matalàs de trons llunyans, com si el sol fos una superfície de milers de timbales que repicaven amb ritmes folls i enigmàtics. A vegades el so recordava el d'aquestes trompetes llargues que tenien els romans, d'una longitud inusual i recargolades a la manera de tubes, trompes i trombons de diàmetres quilomètrics i de vibracions esgarrifoses.

Va pensar que la profanació que sentia tan profundament no era només per mirar el sol com qui mira una pedra o un tros de matèria qualsevol, amb les ofensives descripcions científiques que fixen amb un nom concís tot allò que es veu i es mou per dins i per fora, com fan els professors de gimnàstica per immobilitzar els seus alumnes a cops de xiulet, sinó que el sacrilegi més gran consistia en saber i concretar l'edat de l'astre, així com el seu naixement i l'anunci de la seva mort, en dimensions colossals, sens dubte, de milers de milions d'anys, números però que establien un inici i un final. Així que el sol era una estrella més, que procedia d'una aglomeració de matèria estel·lar i que esdevindria una Gegant Roja per acabar degenerant en una Nana Blanca, segons deien els entesos.

El senyor Quinqué, que escoltava el pensar del seu client amb deferència, va intervenir com solia fer quan patia alguna trifulga, ni que sigui mental.

- Permeti'm que intervingui en el seu discórrer, senyor Manuel, ja que l'he estat escoltant amb atenció i veig com de seguida s'ha enfilat pels més alts coneixements que avui en dia tenim sobre les coses d'aquest món. Admirable al cent per cent, una feina absolutament imprescindible per a la composició de la seva Extravagància, sí senyor, però que cal completar amb altres òptiques que ajuden a discernir l'entrellat d'allò que es veu i del que no es veu, que no és poca cosa. Perquè fixi's com canvien les perspectives quan mirem el temps com una línia recta que no es desvia ni a la de tres, i quan el mirem com el veia el senyor Einstein, que en pau descansi, per a qui els temps eren sempre diferents segons la posició de qui s'ho mira. Per això va bé desplaçar-se ni que sigui una estona a aquest planeta de naturalesa dubtosa i per això encara més interessant, i veure el Sol cara a cara, per així conèixer-lo millor i entendre alguns punts fonamentals.

S'aturà un moment el senyor Quinqué, adreçant la seva mirada al Sol potent que mostrava les turbulències de la seva superfície amb figures d'una gran bellesa, les quals es desplaçaven molt lentament com si fossin onades de filaments lluminosos, sempre amb l'acompanyament solar de les timbales i dels trombons de vares, tubes i trompetes que no paraven de bufar.

- L'espectacle que ens ofereix el mirador de Volcà no té parió, això és indiscutible, tot i que jo m'atreviria a comparar-lo amb els efectes meravellosos de les Fonts de Montjuic, sens dubte una de les atraccions més potents de Barcelona. I no cal dir com aquesta dada del Sol vist com un astre que neix i mor, que la ciència moderna ens aporta quan mirem els llibres actuals d'astronomia, és d'un impacte difícil de superar. Ara bé, si tenim en compte que l'espècie dels humans tal com la coneixem avui en dia, em refereixo a la dels Sapiens Sapiens dels historiadors, se li sol donar uns dos-cents mil anys d'existència, i que la raça dels mamífers a la qual pertanyem va néixer fa tan sols dos-cents milions d'anys, ja em dirà què signifiquen aquests distàncies de temps si les posem al costat de les de milers de milions que deia que té el Sol. Pura calderilla, senyor Manuel.  Això no vol dir que no les haguem de tenir en compte, ja que ens diuen moltes coses, sent la principal aquest motllo que impregna des d'un començament la vida i que procedeix d'aquesta consciència de que les coses neixen i moren, com ens indica el patró del Sol. I potser sigui aquest motllo la raó de que el Sol tingui com una de les seves finalitats bàsiques la d'individualitzar tot allò que toca, és a dir, donar-nos la sensació d'unitat, i, per l'enlairament que ens produeix l'efecte de la llum i la calor, el desig d'aixecar-nos i de volar, en definitiva de fer el que ens dóna la gana. La llibertat, senyor Manuel, seria un dels efectes més notoris de l'astre a les criatures que viuen sota la seva influència. Un corol·lari perillós o com a mínim arriscat, ja que de seguida que neixen unitats, les unes es volen imposar sobre les altres, segons la força i la potència de cadascuna, una filosofia de la vida que el senyor Mart coneix a la perfecció. Però sigui com sigui, les coses són així, i és gràcies al Sol que aquests patrons s'imposen i perduren.

Escoltava en Manuel sense escoltar les raons discursives del senyor Quinqué, convincents com sempre en un cent per cent partit pel mig, segons la nova manera de pensar que a poc a poc se li havia anat imposant. Veia el Sol i potser transportat per les paraules del guia, el veia com un foc etern dels que mai s'apaguen, malgrat un dia s'hagi d'apagar. I s'adonà de que si s'ho mirava tot des de la Terra, l'eternitat solar estava assegurada, però si s'ho mirava des del Sol i des dels planetes que no estaven habitats, s'imposava la perspectiva còsmica que parla d'altres móns, galàxies i fins i tot d'altres universos, si és que alguna vegada s'arribaven a descobrir.

S'estava fent de nit, ja que veien la gran bola solar posar-se per un dels costats de Volcà, i de sobte els embargà una pau desconeguda. Es trobaven a la cara fosca que dóna a l'espai obert, que situats en aquell planeta tan proper del Sol, era com veure tot el Sistema Solar que donava voltes a l'entorn del seu astre. Clar que en Manuel no va saber distingir els estels que apareixien al cel, tot i que s'imaginà que els punts més lluminosos amb un cert gruix podrien ser perfectament Venus, Mercuri o la mateixa Terra. Però la sensació d'estar com qui diu abraçant la totalitat del Sistema Solar des del seu centre neuràlgic va ser tan forta, que el titellaire es va quedar sense paraules  durant una llarga estona, amb una emoció profunda que el desbordava.

- Aquesta és una de les visions més potents que podem tenir els terraqüis, senyor Manuel, ja que el Sistema Solar és una realitat com un temple que tanmateix no es deixa copsar ni a la primera ni a la segona ni a la de tres, donades les seves magnituds i la profunda significació que té per a nosaltres. Per altra part, saber que tenim el Sol com qui diu enganxat a les nostres espatlles, ens dóna als humans una seguretat i una consciència de nosaltres mateixos que poques vegades s'aconsegueix des de la Terra. Des d'aquí, Manuel, veiem com els humans som, malgrat les nostres abismals diferències, tots iguals, i que la família dels nostres cosins i germanets del Regne Animal, i del Botànic si m'apura, al qual pertanyem, som igualment els privilegiats i comuns habitants vius d'aquest Sistema Solar, ple de planetes i d'éssers de moltes qualitats sobrenaturals, però que ens envegen dia sí i dia també les nostres debilitats dites vitals que ens permeten respirar l'aire de la terra, beure les aigües fresques de les fonts, i fumar puros i pipes sempre que ens doni la gana. No creu que és admirable al cent per cent?

No podia contestar Manuel les paraules del senyor Quinqué, mut com estava per l'emoció de la vista que s'estenia al seu davant, tot i que les sentia com si les hagués dit ell mateix, després d'haver-les, com qui diu, partit per la meitat. Paraules que entraven al seu enteniment com una substància indispensable per a la construcció de l'Extravagància.

- Tot això, senyor Manuel, no fa més que emfatitzar aquesta relació entre el Zoo i el Sol, en ser el zoològic un lloc on els animals prenem consciència de nosaltres mateixos, quan ens veiem tancats en gàbies i obligats a viure sense viure, com és el cas de les mones, els lleons, les girafes i els lloros que hi habiten. Perquè vist així, haurà de reconèixer que en el fons un Zoo no és altra cosa que un barri més de la ciutat, en el que hi viuen els seus animalets inquilins en pisets una mica més petits els uns i a l'aire lliure els altres, de la mateixa manera que nosaltres ho fem a les cases del costat, unes gàbies de les que en tenim les claus però que no deixen de ser gàbies en el sentit estricte de la paraula. I si m'apura, el mateix planeta és una gàbia de la que només en podem sortir amb escafandres i cars sistemes de respiració i de transport, a no ser que contracti els serveis de l'Agència Mercuri, és clar. I és per això que, per venir a Volcà i veure el Sol, no hi ha res com anar al Zoològic i saltar, des de l'evidència de germandat animal que ens dóna, directament a la consciència solar de ser tots tallats pel mateix patró, malgrat les diferències abismals que ens separen, que no deixen de ser la sal de la vida.
De sobte, va tenir en Manuel aquella inquietud en referència als difunts que el perseguia des de que havia iniciat els viatges amb el senyor Quinqué, el qual li havia explicat com les persones que moren anaven saltant de planeta en planeta en una mena de camí al revés de la vida, obligats a separar-se d'allò que tant havien estimat abans d'anar-se'n a l'altre barri.

- I els difunts, senyor Quinqué, també tenen relació amb el Sol?

- No seria de rebut que no fos així, senyor Manuel. Ara bé, ja haurà comprès que aquest viatge del revés que diu vostè que fan els finats no té res a veure amb el que fem nosaltres, que no deixem de ser turistes privilegiats del Sistema Solar, gràcies a l'agència Mercuri, que en té aquesta especialitat. No, Manuel, els difunts, que en pau descansin, més que viatjar s'expandeixen per dir-ho d'alguna manera per unes regions que, quan s'està en la ultratomba, adquireixen unes dimensions molt diferents, ja que passar de la Lluna a Mercuri, i de Mercuri a Venus, no s'entén des de les distàncies en metres i kilòmetres, sinó com espais o zones d'influència i aprenentatge que es van incorporant, amb major o menor densitat i profit. I és de caixó que si pertanyem tots a aquest Sistema Solar que ens acull i ens fa, haguem d'arribar a aquesta esfera de gran poder i coneixement que és el Sol, el qual conté els patrons principals de la nostra condició humana i vital, així com la mesura exacta de la nostra individualitat, d'un gruix diferent per a cada cas, ja que no té res a veure la que té un general de brigada, un turista dels que ens visiten cada dia, un poeta, un empleat de correus, un llop, una granota o una formiga. Una mesura que no ens fa ni pitjors ni millors, sinó diferents.

S'adonà Manuel fins a quin punt vius i morts estaven més units del que ens pensàvem, com ell bé sabia pels seus propis morts, tot i que pertanyien a esferes d'existència diferents per no dir oposades, contradictòries fins i tot, i per això amb capacitat de generar simetries paradoxals com les que ell estava creant amb l'Extravagància, que ajuntava aquelles dues maneres de ser sense ser, simetries que en expandir-se creaven camps que eren ampliacions dels paràmetres vitals, necessaris per moure's en llibertat. Potser per això era tan important visitar aquests planetes més propers del Sistema Solar, els quals li donaven les perspectives i corrents de força indispensables perquè l'Extravagància no es quedi en fum.

- Això del fum, senyor Manuel, té molt a veure amb el fumar, perquè no és el mateix el fum que surt per una combustió que es produeix perquè sí, a la bona de déu, que el que neix del fumar, el qual és, per pura definició, fum fumat. Aquest, a diferència del primer, és un fum d'anada i tornada, ja que neix però torna des del moment que hi ha algú que l'ha fumat, el qual se'l fa seu i el contempla, i per això conté determinades qualitats subtils que li són pròpies. En ser un fum que se sap fumat es pot dir que és un fum autoconscient, una condició sens dubte superior de fum. I això és el que explica que tots aquests planetes la majoria dels quals treuen fum pel nas o per qualsevol altre forat, per no parlar del sol, que en realitat és tot ell una bola de foc que no para de fer fum, en forma de vent solar, és clar, s'explica com deia que tots aquests astres anhelin allò que qualsevol fumador de puro o pipa té per naturalesa:  fer fum que se sap fumat. I és que aquesta qualitat de l'autoconsciència és una de les substàncies més cobejades en tot el Sistema Solar, cosa que explica l'interès que els desperta la Terra, que ha creat aquest manifestació dita Vida la qual no deixa de ser una manera de crear consciència que va evolucionant de menys a més, amb la seva capacitat de fumar i de fer fum fumat que tenim la majoria dels seus representants. Per això és de caixó que si l'objectiu de vostè és crear la seva Extravagància, aquesta pugui generar el seu propi fum fumat, malgrat el vent se l'emporti si no a la primera de torn, sí a la segona.

Giraven les paraules d'en Quinqué com fum mental que s'enroscava per aquella atmosfera buida de Volcà, plena de radiacions solars tot i que ara s'hi trobaven d'espatlles, contemplant allò que els astrònoms anomenen l'heliosfera, una mena d'ou còsmic que conté tot el Sistema Solar i que ens protegeix de les potents radiacions i interferències que provenen del centre de la Galàxia i dels altres astres de l'entorn. Un ou que en el seu procés de maduració amb aquell nucli poderós format pel Sol havia aconseguit vitalitzar un dels planetes, la Terra, el qual gaudia de cels blaus, núvols, mars i platges pels turistes, llocs ideals per adorar el Sol ben protegits per cremes solars, malgrat alguns s'apropiaven de l'astre per finalitats comercials, com era el cas del Sol d'Espanya, una denominació que havia fet molta fortuna.

Escoltava atent el senyor Quinqué, satisfet de veure que el seu client aprofitava el viatge a Volcà amb profundes reflexions de caire cosmològic i publicitari, que a ell tant li agradaven.

- És un gran mèrit del seu país haver inventat aquesta marca que mai pot fallar, sí senyor!, ja que el Sol, en principi, el tenen garantit, llevat dels dies de pluja i tempestat, que nosaltres els guies aprofitem per anar a museus i a llocs protegits. Una denominació tan afortunada que ben aviat els països competidors no dubtaran a oferir als seus clients el 'millor Sol d'Espanya' del món, encara que sigui a Grècia, a Turquia o a la Xina, tal és la seva potència. Nosaltres, des de l'agència Mercuri, hi juguem sempre a favor, ja que valorem molt els encerts en aquests assumptes del mercat. Per això ens va entristir tant la prohibició dels toros a Catalunya, en tractar-se d'una festa solar de les més antigues que lligava molt bé amb el lema anterior. Una pena que els publicistes catalans, considerats com dels millors del món, no li hagin pogut treure tot el suc, disposant a més de la intensa paleta de colors grocs i vermells de la bandera catalana que tan bé s'adapten als colors de la Corrida i de la bandera espanyola. Però temps al temps, senyor Manuel, perquè en aquestes qüestions tot pot donar la volta i girar la truita per on menys t'ho esperes.

S'adonà Quinqué que en Manuel havia deixat d'escoltar-lo i decidí retornar a la temàtica còsmica que havia abandonat dut per l'entusiasme de la seva vocació professional.

- Ha donat al clau, Manuel, en parlar de l'heliosfera com d'un ou, una manera de veure les coses molt més pròxima a la realitat del que es pot imaginar, ja que en efecte es podria dir que la Galàxia no és més que un aglomerat de milions i milions d'ous d'un, dos o tres rovells, que són les estrelles que fan de nucli i alimenten el conjunt, que és l'heliosfera de cada un d'ells.  Saber quants d'aquests ous han acabat generant pollets de vida és allò que tots volem saber, i hem de suposar que n'hi deu haver bastants, per no dir molts. Però potser no gaires o cap amb les particularitats que té la Terra, que ha estat capaç de generar fumadors de pipa i de puros. I fixi's com l'ou que diu vostè que es va trobar a casa seva sense haver-lo encarregat a cap galliner, no deixa de ser una mena de rèplica en miniatura, tot i que gros, d'aquest ou gegantesc que és el nostre Sistema Solar, un ou que en trencar-lo vostè, s'ha convertit en la seva pipa interior que li permet viatjar per l'espai i recórrer l'ou còsmic de l'heliosfera solar que ens ha tocat en sort. Per això diuen amb molta raó que el gran és al petit com el petit al gran. Ja veu, senyor Manuel, com n'és d'afortunat!

Sentia Manuel el fraseig del senyor Quinqué com si fossin paraules que venien soltes per l'espai, potser pescades al vol per aquell guia xerraire amb cara d'ocell que li havia tocat en sort, paraules que enganxava una darrere l'altre com qui fa collarets de sons i de significats, els quals tenien a veure amb el paisatge i les dimensions còsmiques de la visió que tenien del Sistema Solar, que veia realment com una gran esfera girant a l'entorn del Sol, amb les petites boles alineades dels planetes, les seves llunes i els milers de meteorits. I va pensar que certament l'ou que havia posat a la Cambreta no deixava ser la projecció del seu propi sistema solar, és a dir, del petit món que havia creat amb les seves marionetes, el qual, per l'obsessió titellaire de donar forma exterior a allò que es mou en la rotació interior de cadascú, s'havia projectat sense ell adonar-se'n en un ou. En trencar-lo, va fer néixer com qui diu el petit món que contenia, vitalitzant les seves marionetes, i convertint-se ell mateix, amb la interiorització de l'ou convertit en pipa, en el seu propi rovell de l'ou.

El senyor Quinqué, que seguia els esforços del titellaire per aclarir-se en aquest embolic de l'ou i del rovell, va acudir en la seva ajuda.

- Té tota la raó, Manuel, de pensar el que pensa, i fixi's que l'Extravagància que se li ha ficat entre cella i cella no deixa de ser allò que aquest rovell ha de crear i alimentar, vulgui o no vulgui, perquè un cop s'ha iniciat aquesta mecànica, no hi ha qui la pari, com li succeeix al Sol i als seus planetes que giren al seu voltant per la força insalvable de la gravetat. L'avantatge però del seu rovell, si em permet dir-ho amb aquestes paraules, és que gaudeix d'una llibertat que ja voldrien tenir els planetes i les llunes, perquè vostè, tot i dependre de la gravetat de la Terra, es pot fer la seva Extravagància com li vingui de gust i li doni la gana, perquè si no fos així, deixaria de ser una extravagància, de la mateixa manera que en Gaudí va fer la seva, absolutament forassenyada, motiu pel qual mai serà entesa pels barcelonins, la majoria dels quals són de tocar de peus a terra i no desviar-se de la norma, llevat de les excepcions dels qui, tocats per la rauxa, posen el seu ou i es converteixen en el rovell de llur deliri extravagant. Més clar l'aigua, Manuel!

Sens dubte la calor que bullia a l'interior d'aquell planeta que era i no era, dit Volcà, explicava el rebombori tumultuós de les idees que giraven com el fum de la pipa que fumava sense fumar, idees fum que creaven la substància d'aquella visió del Sistema Solar vist com un ou. Tancà els ulls. La sonoritat dels conceptes es convertí en paraules que xocaven com cascavells i picarols, amb la remor de fons de les timbales i els vents metàl·lics de la superfície del sol a les espatlles, sonoritat que es transformà de nou en el concert de crits, xiulets i grunyits dels animals del Parc Zoològic, amb la remor de fons del tràfic que venia dels carrers del costat. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario