miércoles, 13 de junio de 2018

19è Capítol (2a part): Conversa de terrassa




Li era difícil a Manuel calcular els dies d'ou, per dir-los d'alguna manera, que portava viscuts, és a dir, des del dia aquell en què va aparèixer l'ou a la Cambreta. S'adonà, però, que encara era agost, per la calor que feia i el tràfic de turistes que de tant en tant reclamaven l'atenció del seu guia. També perquè un dia va pescar un diari a un cafè  i es posà més o menys al dia de les coses del món.

Sabia que cada estiu els diaris escollien un tema al qual anaven donant voltes com qui es posa un xiclet a la boca per entretenir-se, i que aquell any havien triat el tema del Referèndum i de la Independència, del que ell només sabia allò que li havien explicat els Pericos. S'hi va entretenir una estona i de seguida l'abandonà, en adonar-se que ja estava molt mastegat, com si fos un d'aquests xiclets al que ja no li trobes cap gust. Però va valorar la tenacitat dels seus conciutadans, capaços de mantenir viu un tema tant de temps, conreant la il·lusió general, com si també ells haguessin posat un ou que els demanava acomplir la corresponent extravagància, que era la Independència.

El senyor Quinqué, que prenia una orxata al seu costat i l'escoltava amb atenció, situats els dos en una petita terrassa del Poble Nou, assentia amb el cap indicant les seves ganes d'intervenir en el fil de pensar del seu client.

- Senyor Manuel, ha tornat a donar al clau amb aquesta senzilla descripció del tema independentista. Pensi que jo el segueixo amb atenció cada dia, ja que sóc un lector fidel de La Vanguardia, un diari dels millors que he conegut, carregat de contradiccions que és com m'agraden a mi els diaris i sempre preocupat pels beneficis i pels comptes de resultats. I crec que l'ou col·lectiu posat pels independentistes, en trencar-se, és el que ha generat aquest relat que funciona tan bé, el qual té com a problema principal el fet de demanar una participació global de la ciutadania. L'extravagància de la Independència, per descriure-la amb les seves paraules, només s'acompliria amb una majoria de participants. Però és això possible, em pregunto? Pot una extravagància ser col·lectiva i majoritària? Sobretot en una societat en la que cada individu té ganes de posar el seu propi ou i tirar pel dret. I fixi's que perquè això sigui possible, es necessita un estímul exterior que ajudi a mantenir la pressió i a aglutinar aquest desig de suma. No hi ha dubte que aquesta pressió de fora és la que prové de Madrid i del seu govern, que fins ara ha guanyat les eleccions gràcies al problema català, de manera que s'ha especialitzat com qui diu en mantenir-lo viu per conservar el poder. I pel bàndol contrari, passa el mateix, enganxat el govern català i les forces independentistes a aquesta pressió que els manté units i garanteix la seva extravagància, a més de la supervivència, és clar. Ara bé, el problema segueix sent el de la majoria, el pinyol de tot l'assumpte, i ja sap per experiència que les majories són tan volàtils avui en dia com ho és el temps, que un dia plou i l'altre fa calor.

Va beure un glop d'orxata i en veure que en Manuel l'escoltava sense escoltar, que era la millor manera de seguir les seves paraules, va continuar parlant Quinqué sobre la qüestió.

 - Hi ha a més aquí un altre problema, i és la tendència dels humans d'avui en dia de portar la contrària a tot allò que se'ls demana o se'ls proposa o se'ls dóna per escollir, de manera que els gustos, les tendències i les inclinacions es parteixen sempre per la meitat, en ser una llei de les actuals societats que mai els uns estiguin d'acord amb els altres, una característica que en absolut s'ha d'entendre com perniciosa, per descomptat. I és per això que els defensors de causes difícils o impossibles busquen sempre un referèndum, perquè saben que allò que importa no és la causa que es defensa, sinó enrocar-se en contra i a favor, és a dir, buscar inconscientment equivalències contradictòries, perquè no guanyin ni l'un n i l'altre, i especialment el veí del davant. Però en decidir-se els referèndums per la meitat més un dels vots, la cosa es decideix a cara i creu, i guanya el qui fortuna ajuda i segons com bufa el vent de les emocions.

- Caram, Quinqué, aquest punt de vista mai l'havia sentit.

- Pensi, Manuel, que l'agència Mercuri té per costum estudiar l'evolució dels mercats, i aquestes qüestions de l'estadística i de la comptabilitat electoral ens interessen molt, ja que toquen punts claus de la nostra cultura. Ara bé, significa això que aquests intents d'afirmació col·lectiva siguin una pèrdua de temps? En absolut. Ja li he dit abans que avui en dia les societats necessiten moure's amb decisió i sobretot amb consciència de saber allò de què són capaces de fer, i quan una regió com Catalunya es posa dempeus i demana la seva porció de responsabilitat planetària en els afers d'aquest món, no hi ha dubte que ens trobem en un important avanç de civilització. El problema és fer-ho amb els veïns, els de dins i els de fora, l'assignatura més difícil que tenen els convençuts, ja que una bona part d'aquests veïns interiors s'oposen a llurs plans i busquen la mateixa afirmació però per una altra via, i no veig gaires intents de voler-los convèncer per part dels independentistes més recalcitrants. Al contrari, cada vegada se'ls veu més convençuts de les seves posicions i enemics de les dels seus contrincants. I per això són tan importants aquests aspectes de les majories, que s'encarreguen d'inclinar la balança cap a un o l'altre costat.

- Doncs en això sembla que hi ha una mena d'empat.

- En efecte, Manuel, es tracta d'un típic cas de xoc d'oposicions enfrontades, que solen allargar la solució del problema per secula seculorum, com diria un llatinista. I és aquest tipus de realitats complexes carregades de contradiccions irresolubles les que a la llarga demanaran solucions més imaginatives per a la seva resolució. Avui, els dilemes principals estan basats en el número dos, vull dir, que quan dos s'oposen, la solució buscada és que l'un guanyi i l'altre perdi. Però això, senyor Manuel, no deixa de ser la lògica del garrot, que vostè que és titellaire coneix a la perfecció. Des de l'agència Mercuri pensem que allò que no trigarà gaire a imposar-se és la nova cultura del tres, que vol dir que quan dos s'oposen, la solució no és cap de les dues opcions sinó una tercera que s'ha de crear sobre la base de l'aportació o del creuament dels dos. Ara per ara això sembla impossible, perquè els humans es resisteixen a ser creatius i a més els agrada molt entossudir-se en les seves conviccions veritables. I la raó de que això sigui així, és que ajuda a la gent a ser més del que són, en una època de vaques flaques com és l'actual, en què les antigues veritats col·lectives han desaparegut del mapa i tothom se les ha d'empescar a ser alguna cosa pel seu compte. Aquestes preses de posició que són les pàtries i els convenciments col·lectius no deixen de ser una mena de muletes que ajuden a mantenir-se dempeus, però sense masses alegries. Ara, és això intel·ligent? Jo diria que gens ni mica, sinó tot el contrari, però què vol fer-hi, senyor Manuel, si els problemes irresolubles de la nostra època es resisteixen a trobar solució, enrocades com estan les parts oposades en llurs veritats i conviccions, potser esperant que algú amb més imaginació i emprenedoria sigui capaç algun dia d'inventar la manera de passar del dos al tres.

De caixó, es va dir amb un somriure en Manuel en sentir aquelles paraules d'en Quinqué. I va pensar llavors si tot aquest assumpte de la pipa i del fumar-se i del tercer que se'n va de passeig pel Sistema Solar no seria també una manera de passar del dos al tres, com deia el guia turístic, però a títol individual, en resoldre contradiccions interiors amb un procedir que  obre més espai a la imaginació operativa. Això permet veure la ciutat com un lloc de dimensions amagades des de les que pots saltar de planeta en planeta i descobrir secrets ocults de l'Univers. En aquest sentit, l'Extravagància seria el desenvolupament del tres a títol particular, en crear una mena de ciutat doble amb capacitat d'acollir el visible i l'invisible, els titelles i el titellaire, els vius i els morts, és a dir, un espai dinàmic de resolució d'aquestes contradiccions irresolubles, que sense deixar-ho de ser, es comporten com si no ho fossin.

- Té tota la raó del món, Manuel. Així ho veig jo també. I no em negarà que la Sagrada Família és un tres com una catedral, que va resoldre aquelles contradiccions internes del senyor Gaudí, entre el classicisme i el modernisme, o excitant al màxim la seva religiositat, per contraposar l'esperit a la pedra. Fins i tot m'atreviria a pensar si la raó de que el genial arquitecte abracés amb tant de fervor la fe religiosa, no fou més que per pura necessitat instrumental, ja que per crear una extravagància com la seva mai li ho haguessin permès en un projecte civil, mentre que la polaritat espiritual, les contradiccions irresolubles de la qual son exorbitants, justifica la irracionalitat de fer volar la pedra per damunt del cel de Barcelona. I la prova de que el resultat ha estat una extravagància de les que s'envolen en un tres dels grans, és aquesta capacitat d'atracció que té de la que ja hem parlat a bastament, amb els milions de turistes que no deixen de ser els moderns peregrins que venen a veure aquest monument contemporani a la creativitat futura del Tres! No troba que és de caixó, Manuel?

Feia estona que el titellaire havia deixat d'escoltar-lo, tot i que no es perdia cap de les paraules del guia que l'interessaven profundament, immers com estava en el tema dels vius i dels morts, que havia tractat en alguna de les seves obres, però del que mai havia aconseguit treure'n l'entrellat. Pensà que era lògic que fos així, en ser un assumpte dels més foscos que hi pot haver, però no es resignava a l'evidència de l'escepticisme que li era propi, obsessionat com estava a portar sempre la contrària, ni que fos amb si mateix.

- Senyor Quinqué, vostè creu que els morts viuen?

La pregunta sorprengué al guia turístic, ja que no estava acostumat a clients d'aquella mena, que per estar tant en contacte amb personatges que eren i no eren com són els titelles, amb vida i moviment tot i ser de fusta, es fan preguntes d'aquest estil.

- Senyor Manuel, això és una contradicció com una casa en els seus propis termes, ja que si algú està mort vol dir que no està viu, i a l'inrevés, es diu que un està viu perquè no està mort. Tot això és de caixó. Ara, ja sap que en això de les contradiccions hi ha moltes sorpreses, i no pot imaginar-se com li agrada a la realitat saltar-se les seves pròpies lleis a la torera, sobretot les que són de signe mental i significatiu, potser per aquest esperit de contradicció que ens caracteritza als humans i que avui floreix amb tanta alegria a la major part de les societats del món. Potser això expliqui que alguns morts vulguin estar vius, i també el revés, alguns vius morts, ni que sigui per fer la punyeta i tocar els deixonses a tothom, parlant clar i català. Però cal també estudiar la qüestió des de perspectives més innovadores. Per exemple, anant a la cultura del tres que ens espera a la propera cantonada de la Història, o simplement estudiant les possibles evolucions retrògrades de la cultura del dos. Aquí, Manuel, entrem en terrenys relliscosos i nous, molt nous, en ser molt poc el que podem arribar a saber-ne. I tanmateix, permeti'm que m'atreveixi a dir el que penso, que sempre em meravella quan ho explico.

Va demanar una altra orxata el titellaire amb ganes d'escoltar a Quinqué.

- Fixi's, senyor Manuel, que avui en dia la ciència s'ha posat entre cella i cella convertir els humans en immortals, a través de les intervencions tecnològiques de la genètica, la robòtica, la biologia, la química, i tota aquesta pesca, capaç de ficar-se sense problemes fins al cor mateix de les cèl·lules del nostre cos. Tot aquest atreviment podria respondre a la seva pregunta, ja que aquests senyors de la ciència podrien dir que els vius a partir d'ara, no moriran, o bé que els morts estaran vius tota la vida. Sens dubte, és una manera de veure les coses i és molt possible que no sigui cap bestiesa i que es surtin amb la seva. Ara bé, és aquest el camí del tres? O més ben dit, què representa aquest allargament de la vida en relació a la millora de la cultura i de la civilització humana? Aquí és on la ciència comença a patinar. Clar que tot depèn d'allò que s'entengui per cultura i civilització humana. Per a mi, Manuel, més que la salut i la seguretat d'una vida sense màcula, que en absolut hem de menysprear, importa sobretot la llibertat  i aquesta opció de creativitat que és el tres. Fixi's que la proposta de la ciència tecnològica és com si passéssim del dos a l'u, és a dir, en comptes d'anar endavant, anem endarrere, en convertir la vida de les persones en una línia recta assegurada per les intervencions exteriors del complex tecnològic encarregat de gestionar aquestes línies rectes. I passar del dos a l'u és una pèrdua terrible, abans és preferible seguir en el dos, malgrat les baralles i les contradiccions que tenim a tort i a dret. Passar a l'u de la tecnologia vol dir que el dos que abans teníem com una dualitat interior, ara és ocupat per la mà científica que et marca el recte camí de la salut i la longevitat, cosa que significa passar de la llibertat a la dependència. Una persona esdevinguda immortal per la via del dos que passa a l'u, jo li diria que més que un viu immortal, és un mort viu que no pot morir perquè ja està mort. Em segueix, senyor Manuel?

- Al peu de la lletra, Quinqué.

- Imagini's crear un món poblat de morts que no acaben mai de morir, ho trobaria espantós. Ara bé, si la via que escollim els humans és passar del dos conflictiu al tres resolutiu, llavors les coses comencen a veure's més interessants , sobretot perquè es mantenen les dualitats i les contradiccions que són la sal de la vida, però a la vegada s'obren nous espais de llibertat i de resolució de les contradiccions per la via creativa del tres. Però sobretot allò que més alegra de la opció del tres és que aporta novetats inesperades, com li està resultant a vostè la seva extravagància, que malgrat ser un fenomen llargament conegut en el sistema solar i en el planeta, no deixa de sorprendre'ns a cada minut.

Escoltava en Manuel i va comprendre que no li calien més respostes, perquè era evident que la mecànica de l'ou i de la pipa que es fumava per dins i que era capaç de generar el tercer que s'ho mira des de fora, servia per entendre com les diferents dualitats en oposició poden generar tercers, sempre que s'hi posi la mirada, la distància suficient i el desig creador. I això explica que un pugui adreçar-se a un mort que tanmateix està viu, o a un animal irracional capaç de pensar i discórrer, o a una pedra que li parla de l'Esperit Universal, sense perdre la raó, i mantenint uns nivells de realisme, contradictori però real a la fi i al cap.

- Ho ha entès a la perfecció. Ja veu que en certa manera molta gent viu ja en l'època del tres, però sense saber-ho i sota els dictats i les directrius del dos contradictori i irresolut.

- Vostè és un revolucionari, Quinqué!

- No ho cregui, Manuel, potser el senyor Mercuri ho sigui una miqueta més, pels seus hàbits i costums, però jo valoro molt l'estabilitat, indispensable per al negoci turístic, com sinó podríem rebre i atendre els nostres clients? Ens agrada molt l'estabilitat que dóna la intel·ligència i pensi que el mercat no s'està de romanços. Una bona comptabilitat és el que compte, sí senyor, i tan important és un euro, com deu, com cent, como un simple cèntim. El secret dels comptes són els cèntims, qui controla els cèntims ho controla tot, Manuel!

No hay comentarios:

Publicar un comentario