domingo, 17 de junio de 2018

20è Capítol (2a part): El Cementiri del Poble Nou




Hi va haver una temporada, feia bastants anys d'això, que solia passejar Manuel per aquest cementiri, el més vell de la ciutat, no sols perquè hi havia enterrat el seu pare, sinó perquè li agradava el silenci i una certa decadència de les seves parts monumentals, on s'aglomeraven estàtues i mausoleus. Recordava el vell sector dels enterraments protestants, ara desaparegut en posteriors obres d'ampliació, un lloc ple d'encant, amb palmeres petites i tombes rebentades pel temps, on la majoria dels noms eren anglesos o alemanys. Hi havia també les fileres de nínxols soterranis, galeries fosques i un pèl sinistres, que parlaven d'una època en què la ciutat va créixer com d'amagat, de manera que per enterrar els seus morts, havien d'ampliar el cementiri per sota. Ara mostrava un aire més o menys renovat, amb molts nínxols buits, en aturar-se els pagaments de moltes famílies dels finats. Ell sempre pagava religiosament la taxa municipal del nínxol on residia el seu pare i alguns parents llunyans. Un any l'havia fet arreglar, amb un gerro amb flors de plàstic perquè no les hagués de canviar cada any, ben tancat en clau amb una porteta de vidre que li donava un aire distingit.

La veritat és que cada vegada hi havia menys enterraments en estar de moda la incineració entre les famílies modernes, i va pensar que ben aviat els cementiris serien una relíquia del passat, un anacronisme dels vells temps en què la mort s'associava als ossos i als esquelets. Els vius moderns no volien saber res d'aquestes estructures calcàries del cos que duren més que la carn, els produeix fàstic i angúnia. Prefereixen la purificació del foc, que els sembla més net, modern i expeditiu. Si te'n vas a l'altre barri, millor anar-hi sense llast. Així pensava la seva mare, que sempre ho havia tingut molt clar. Manuel preferia el nínxol, com el seu pare, sense saber massa el perquè, per tradició familiar, per portar la contrària, o potser per allargar els protocols de la mort i donar-los una mica de la vella teatralitat d'antany. Sense aquests protocols, no hi hauria cementiris al món, ni aquests estranys cultes als morts que floreixen on menys t'ho esperes. El mateix cementiri del Poblenou tenia el seu Santet, un nínxol on hi havia enterrat un jove que feia miracles. El seu pare, sense ser creient, li mostrava sempre el lloc, un nínxol ple d'exvots al seu entorn i amb moltes senyores que el visitaven a diari per renovar els gerros i els rams de flors.

Sense adonar-se'n, havia arribat davant del Santet. Es meravellà en veure que tot seguia igual. Les espelmes enceses, els exvots amuntegats als nínxols i als arbrets del voltant. Dues senyores xerraven de les seves coses mentre treien la pols i endreçaven flors i espelmes. A un costat, recolzat a la paret, el mirava l'Aede. No feia cas de les dones, convençut com estava de que no el veien. Però una d'elles el mirà fixament i es feu el senyal de la creu, mentre un gat negre s'acostava a la marioneta amb els pèls eriçats. Les dues dones desaparegueren amb mirades de reüll el buit on estava el titella.

- No et poden veure però les has espantat.

- Aquestes dones deuen venir cada dia, és com si tinguessin un peu aquí i l'altre a la tomba. No m'estranya que m'hagin vist o ensumat. Has anat a Mercuri?

- Sí, amb el senyor Quinqué. I tu què fas aquí?

- Ossos i pols... Aquest és el teatre del temps, Manuel. Vine, et portaré a l'escenari.

Creuà l'Aede els jardins d'aquella secció interior de nínxols i tirà per la galeria lateral que porta a la part noble del cementiri, la dels mausoleus i les estàtues de reconeguts escultors. S'aturaren davant d'un edifici estret on es guarden els arxius més vells de la gent enterrada, sempre tancat a pany i clau. Al centre d'un petit espai obert hi havia dues gandules, les mateixes que els Pericos ja li havien posat altres vegades. Va seure i de seguida s'hi instal·là el senyor Quinqué, que acabava just d'arribar.

- Bon dia, Manuel, per res del món m'hauria perdut la invitació del senyor Poeta. Reconec que és un lloc una mica estrany per assistir a una representació, però sempre m'ha agradat molt aquest cementiri, ho haig de reconèixer, tot i que encara mai hi he pogut portar cap grup de turistes, una llàstima. És un lloc de turisme per a la gent local, fixi's quina paradoxa!

Enlloc hi havia cap escenari, va pensar en Manuel, però ja estava curat d'espants i sabia que la irracionalitat dels seus titelles no tenia límits. De sobte, va veure a l'Aede enfilar-se dalt d'una tomba i aixecar els braços enlaire, amb senyal de gran solemnitat.

- Oh Temps, vell amic dels anys, tu que apagues i encens a voluntat els motors de la creació, atura les teves màquines i els teus engranatges que fan que tot allò que viu, envelleixi i mori! Deixa que s'obrin les portes d'aquest petit Gran Teatre del Món, perquè les criatures siguin lliures de parlar i de dir el que volen, ni que sigui per uns instants!

Se sentí llavors una remor créixer i a poc a poc convertir-se en una sonoritat organitzada, com de ferralles i maquinàries que feien girar els seus eixos i bieles amb un terrabastall de mil dimonis, fins que començà a llanguir en un silenci que no era tal, sinó un brogit en suspensió, amb un escarritx constant de grinyols i de garranyics que sonava com una pluja que s'atura abans de caure i es lamenta de la seva pena física de no ploure.

En Manuel va encendre la seva pipa, animat de veure que en efecte el Poeta havia preparat una funció per a ells, mentre en Quinqué féu el mateix amb una de les seves breves, que de seguida començà a treure fum.

A dalt, van veure dos núvol foscos a punt de rebentar perquè no podien ploure, inflats com a vegades fan els nens quan tenen la boca plena d'aigua i se'ls prohibeix escopir-la. De sobte, un dels núvols va parlar:

- Estic fart d'inflar-me sense poder descarregar! Sembla que el temps s'ha parat i no ens deixa ploure!

- Mira l'ombra fosca que faig, les aigües que em pesen són fredes i si no puc ploure, m'acabaré refredant!

- M'arriba fum de baix. Si ells fumen, nosaltres també!

- Tens raó, encenguem les nostres pipes de vapor! Així aguantarem millor!

Divertits, els dos espectadors van veure com els núvols començaven a treure vapor que s'enlairava cel amunt. Van esclatar a riure i de seguida s'adonaren que eren acompanyats pels riure de molts dels titelles, que s'havien acostat també a veure la funció.

- Molt originals els seus titelles, Manuel!

- La veritat és que no sé què es porten entre mans.

El Perico Perico, que romania assegut en un petit mur i que contemplava també la funció, va dir:

- Si és veritat que a l'ocasió la pinten calba, aquest és el moment de dir que tots aquests anys d'actuació han estat distrets i satisfactoris.

El Perico Partit pel Mig va saltar en oir les paraules del seu company:

- Una satisfacció que s'ha de partir per la meitat. No totes les xifres són rodones.

- Jo m'inclino pel contrari. Ara, el que compta, és poder escampar la boira -va dir el Perico del Coet al Cul.

- Com enyoro les velles aventures! Res com aquells viatges a l'Extrem Orient en vaixells de vela i amb divinitats bufadores que ens les inflaven i ens feien naufragar per acabar en mans de perilloses tribus plenes de misteris...

Així s'expressà el Perico Somiatruites, que havia estat company de l'Agustinet, un dels personatges més estimats per en Manuel. L'Agustinet, que va treure el cap darrere del seu amic Perico, va dir:

- Els bells jardins de l'emperador de la Xina, el cant líric dels ocells i el ric-ric dels grills va ser la millor música d'aquells temps. El paradís, Manuel...

Es feu un silenci melangiós després d'aquelles paraules de l'Agustinet.

De sobte es va sentir un terrabastall ronc, com sorgit de l'interior de les tombes. I van veure consternats com el lloc s'omplia de persones més o menys configurades, d'una consistència meitat ombra i meitat física, amb clares mostres d'indefinició. Aquelles aparicions no tenien res a veure amb els seus titelles ni amb res de conegut.

Va comprendre Manuel que les paraules de l'Aede havien obert algunes portes ocultes que deixaven sortir als finats del cementiri, ja que no podien ser altra cosa aquelles figures. Es concretaven en formes que deurien assemblar-se a les que tenien abans de morir, evitant el desagradable espectacle dels efectes de la corrupció. 

Se li posà la pell de gallina al titellaire, en pensar si hi hauria entre aquells apareguts algun rostre familiar, potser el seu pare o algun oncle, o algú que ignorava que estava aquí enterrat. Però les cares eren difoses i va comprendre que es mantenia un cert anonimat en aquella aparició col·lectiva. Els apareguts no feien res, romanien de peu, alguns seien entre les tombes. N'hi havia molts, amb vestits d'èpoques diferents.

Llavors van sentir una veu parlar:

- El temps ja no ens afanya i encara seguim aquí. La Terra ens emmiralla i ens dóna continuïtat. Només si se'ns escolta podem ser una ajuda. Una ajuda de correcció equilibrada.

Un altre mort va aixecar la veu:

- El goig de presenciar la vida que ja no tenim és el nostre seny. Un seny de moltes llàgrimes i recances. La rauxa és la nostra passivitat. No fem ni som. Però si no comptem en la vida dels vius, us manca un costat de llum. La llum del nostre futur, que també és el vostre. Si un dia tornem, amb altres cares i cossos, serem el present viu del vostre futur.

De sobte es van posar a parlar des de diferents llocs, cada una de les presències amb la seva veu pròpia:

- Som i no som, no hi ha dilema. Per això som aquí. Però som lluny, molt lluny. La feina la feu vosaltres, les paraules d'aquest teatre són vostres. Però la nostra presència és més real que la dels cossos que cus el temps.

- Quan morim marxem però encara som aquí. L'espai se'ns empassa i el temps se'ns atura. L'ànima és la consciència amb la llum del fulgor que queda. Una presència que és i no és, i se les empesca per ser més.

- Som aventurers sense aventura. La mort devora l'èpica. Queden la fortuna i la dissort. El signe dels temps ens marca i ens empeny. Bufa el vent de la benanança, que encén el fulgor de la consciència, però la desventura és una llosa que se'ns empassa. La força dels vius que empeny la desgràcia és el buf que apaga la ventura..

- No tenim temps per perdre perquè ja l'hem perdut tot. Estar sense temps té els seus avantatges. No hi ha pressa, ningú es cansa. Però la consciència del fulgor de llum capta la urgència dels vents de ventura. La urgència es fa necessitat. Amb ella encenem, per emmirallament,  els llums sempre febles de la vostra consciència, indispensables perquè bufin els vents de la ventura.

Les paraules es trenaven i feien una mena de coral de veus que es sobreposava al flux sonor en suspensió del temps que l'Aede havia aturat amb la seva gesticulació teatral. L'efecte resultant era escruixidor, com si fossin les mateixes tombes les que parlessin des del ressò ronc de la ultratomba.

Les veus s'anaren apagant i amb elles les figures del finats que retornaren com per encant  a les tombes, sense que s'oís cap soroll per damunt del continu de tonalitat greu que sonava.
De sobte la veu aguda d'un dels núvols s'exclamà:

- Ep, de tant fumar i treure vapor, m'he quedat sense aigua!

- A mi em passa el mateix. Estic tan fi que si haig de ploure, no faré ni un rajolí.

- Ens hem quedat buits, fugim abans no sigui massa tard!

I entre les riallades dels espectadors que van provocar les seves paraules, els dos núvols foscos van desaparèixer del cel deixant que el sol imposés la seva lògica implacable de vida, llum i calor.

No hay comentarios:

Publicar un comentario