miércoles, 20 de junio de 2018

21è Capítol (2a part): Els morts i el futur





El canvi lumínic de l'atmosfera va posar fi a la sessió, però en Manuel i en Quinqué es van quedar clavats a les gandules, impressionats els dos per la magnitud d'allò que havien viscut.

Al cap d'una llarga estona, el guia turístic va trencar el silenci.

- Li haig de dir, Manuel, que els seus titelles m'han sorprès per la qualitat musical de la funció, ja que no és normal obtenir aquestes sonoritats ni amb les millors orquestres del món. No sé com s'ho fan, però em deixen del tot admirat!

Cosa que també havia sorprès al mateix Manuel, el qual ignorava l'origen d'aquesta qualitat sonora. És veritat que ell, en els seus anys de titellaire, havia cuidat aquest element de l'espectacle, amb músiques que moltes vegades feia ell mateix, però mai amb aquest domini i aquesta mestria dels resultats. Recordà també la funció que van veure al teatret del Poble Espanyol, amb els xocs orquestrals d'unes magnituds absolutament fora de sèrie.

- Sàpiga Quinqué, que no hi trobo cap explicació. Ara, també li haig de dir que des de l'aparició de l'ou, la música ha estat present d'una manera del tot insòlita.

- Ni qu'ho digui, Manuel, ni qu'ho digui, només cal recordar la nostra darrera estada a Volcà, amb un sol que semblava un batalló infinit de bandes de música valencianes. I cal aquí tenir present que potser la seva Extravagància tingui un fort component musical, cosa per altra part que no deixa de ser comuna quan es viatja amb el vistiplau de la casa Mercuri, ja que no hi ha res com la música per explicar determinades qüestions que no es deixen fixar per les paraules, fugint així de la nostra tendència a clavar els continguts amb les banderilles d'uns bons significants. No, no sempre és possible i per això el Sol, en el seu desig de fer-se entendre, emet aquestes sonoritats bàrbars i grandiloqüents que ho diu tot sense dir res. Crec que la música constitueix, ara per ara, el llenguatge conegut més elevat per expressar realitats que s'escapen a la comprensió humana, que és la terràqüia per naturalesa. I fixi's que si una crítica podríem fer a l'extravagància del senyor Gaudí amb la seva Sagrada Família, és la manca de música real que produeix, per molt que ell la considerés un orgue de pedra, el qual potser soni per a determinades oïdes molt evolucionades, però que pel comú dels mortals calla com un musclo. Clar que també ens podria dir ell que la pedra vibra quan es manifesta espiritualment, que era el seu objectiu principal, i que en ser l'esperit una substància tan subtil i desconeguda, li podem suposar tota mena de qualitats, per molt dura que sigui la pedra que el conté.

- Potser sí, Quinqué. Haurem de tornar a la Sagrada Família per veure si emet alguna nota. Quan hi vam anar, era el vent el que la feia xiular. Ara, ni a la Lluna ni a Mercuri vam sentir res.

- Té raó. Aquests planetes, que podríem qualificar de psíquic i mental respectivament, no són gens musicals, llevat de la música que cadascú porta a dins. Venus, en canvi, ja deixava sentir els seus trons descomunals i l'esclat de les erupcions volcàniques, de ritmes barrocs i aleatoris, tot i que amb una sonoritat sensual i esmorteïda per aquella atmosfera tan pesada que la cobreix com una sordina. Respecte al Sol, jo francament m'atreviria a definir-lo com un gegantesc instrument de música capaç de produir tots els sons que li ve de gust, siguin de vent, de corda o de fusta. Per això anar a Volcà és tan interessant, no sols per les visions espectaculars que ens ofereix sinó perquè és com seure a la sala de concerts més gran del Sistema Solar, per escoltar la música del Sol, d'un virtuosisme sense parió, amb una forta predisposició al caos creatiu i a les turbulències de l'esperit, això sí.

Es quedaren callats un instant, buscant explicacions plausibles a aquella música tan subtil i intel·ligent que havien sentit durant la representació.

- Sap què li dic, Manuel? Que potser la forma de la seva Extravagància sigui la de l’òpera, cosa que explica no sols la qualitat sonora de la que parlàvem sinó també les immenses panoràmiques que l’acompanyen, amb uns esplendors tan espectaculars que recorden els dels moderns teatres de l’òpera d’avui en dia, no li sembla?

- Potser sí, Quinqué, encara que de moment no he sentit a ningú cantar...

El silenci del cementiri s’imposà sobre els mausoleus que els envoltaven, asseguts els dos a les gandules. Era un silenci somort, propi del lloc on es trobaven.

Va dir el titellaire en veu baixa:

- Escolti, Quinqué, creu vostè que aquelles aparicions eren morts de veritat?

- Jo diria que sí, Manuel, tot i que els he vist una mica borrosos. Potser eren les seves ombres, que en pau descansin, cosa però que té una certa lògica, ja que dels cossos a la majoria no els en deu quedar gaires parts que siguin presentables. És de caixó que si tenien ganes de parlar i ser tangibles, s'hagin presentat de la manera més discreta i agradable possible.

Va mirar de reüll al seu entorn per veure si algú l'escoltava, i va constatar que s'havien quedat sols, sense cap dels titelles esfumats feia una estona. I parlant baixet i acostant-se-li com a vegades feia en Quinqué, digué al titellaire:

- Sobre aquesta qüestió els entesos han elaborat diverses teories. Jo no les conec totes, per descomptat, però sembla que una de les més reconegudes ens diu que els finats poden, en ocasions excepcionals, fer-se de cos present i interactuar amb els humans vius de la nostra ciutat. Un sense sentit com una catedral, tot s'ha de dir, però que s'explica pel simple fet que així ho volen aquests finats, els quals ho veuen com una excepció que confirma la regla general, i amb això es queden tan tranquils. Diuen que en esdevenir difunts amb ganes encara de seguir funcionant, ni que sigui des de la ultratomba, té sentit que vulguin deixar de ser difunts i es converteixin en uns morts funcionals amb ganes de fer i dir la seva, sense trencar més lleis de les considerades fonamentals, per descomptat. És a dir, viuen sense viure, ja que estan morts, i si són visibles, ho fan amb normalitat, per no espantar els vius, els quals els veuen i no els veuen, com és habitual en aquests casos. No ho troba admirable al cent per cent?

- No sé què dir-li, la veritat...

- No digui res, Manuel,  perquè sobre aquests assumptes el millor és emmirallar-se en el silenci dels difunts i callar com una tomba, per molt que ells xerrin pels descosits. D'entrada perquè suposant que no estigui d'acord en el que diuen, seria absurd i de molt mala educació discutir amb ells i portar-los la contrària. Noblesse oblige, com diuen els francesos amb molt de seny, i els morts sempre ens mereixen un respecte, per molt errats que estiguin. Per altra banda, la dita xerrameca de cementiri constitueix un dels fenòmens més interessants de les necròpolis, siguin antigues o modernes, i al llarg del temps sempre hi ha hagut persones sensibles que s'han especialitzat a escoltar-la i a transcriure les seves paraules, generalment confoses i difícils de comprendre. Segons expressen els mateixos difunts, com abans hem pogut constatar en directe, els és molt important ser escoltats i encara més ens ho és a nosaltres de saber què ens diuen, no per conrear els vells records i els històrics rancors, cosa absolutament negligible, sinó pels avisos de futur. Fixi's quina paradoxa aquesta: als difunts, Manuel, el passat els importa un rave i en canvi, la seva major preocupació és el futur, a diferència d'allò que pensen la majoria dels vius, que associen els morts amb el passat. No ho troba extraordinari?

Tenia raó en Quinqué, i per això aquesta presència dels morts que sortien a cada pas que feia, encaixava en la construcció de la seva Extravagància, la qual era una manera d'articular el present amb el futur, ja que el passat a en Manuel no li interessava gens, tot i que reconeixia la seva importància. Disposar d'un present obert era potser un dels objectius de l'ou i del seu pla, per molt pla sense pla que fos,  per poder viure amb uns certs aires de llibertat.

- Pensi, Manuel, que el futur és un dels camps de batalla actuals dels més disputats, amb moltes faccions potentíssimes que lluiten per colonitzar-lo cadascun a la seva manera i segons els seus interessos. Per això és oportú escoltar l'opinió dels finats que gaudeixen de perspectives del tot insòlites i sense interessos materials de cap mena. Així mateix, jo diria que avui en dia no sols és oportú sinó necessari que les persones vives disposin de la seva pròpia extravagància, si un no vol que t'obliguin a marcar el pas per camins que no s'han triat.

- Molt em temo, Quinqué, que és ben difícil no marcar el pas avui en dia segons la música que sona.

- Ni qu'ho digui, Manuel, ni qu'ho digui, però com a mínim s'ha d'intentar. Per això és tan important tractar bé el turista i mostrar-li rutes i maneres de veure les coses que s'escapen de les guies oficials. Una simple gota de frescor en un mar de llocs comuns, em dirà vostè, i té tota la raó del món, però aquestes gotes de diferència pesen mil vegades més que els corrents de les aigües ordinàries! I dic això, Manuel, sense menysprear els llocs d'obligada visita, que tot i ser comuns, tenen el fulgor de la singularitat que els fa extravagants, com és de caixó reconèixer!

S'aixecaren finalment de les dues gandules, que els Pericos, sorgits de no se sap on, van fer desaparèixer en un instant. S'admirà el titellaire de la logística desplegada pels seus personatges. Es digué que havien tingut un bon mestre: sempre havia destacat per la seva obsessió en tenir-ho tot a punt. Clar que ara tot això li queia lluny.

Va creuar el cementiri amb la sensació nova de trobar-se en un lloc familiar, de ressonàncies entranyables, com si fos una part de la ciutat que resumia moltes de les característiques de les que ja s'havien perdut, detalls nimis i ridículs que tanmateix parlaven d'èpoques i maneres de viure diferents: el vestuari bigarrat d'aquelles presències fantasmals, els jardinets entre les tombes, els arrebossats vells, tronats i sense pintar de les parets i dels nínxols, alguns epitafis passats de rosca o d'una banalitat aclaparant, els desmenjats ornaments egipcis de pòrtics i tombes, el caminar pausat i filosòfic dels enterradors, el fulgor abrillantat de les tombes dels gitanos amb els seus detalls d'un Kitsch exaltat, i una atmosfera general de tristesa institucionalitzada que es convertia d'immediat en factor d'alegria i lluminositat. Potser perquè associava la familiaritat de tots aquests detalls al futur desimbolt que buscava, no sotmès a les modes del dia, sinó obert a les excentricitats del futur.

- Vegi, Quinqué, com podem arribar a canviar en les nostres formes de pensar i veure les coses, que ara miro aquest cementiri i m'hi sento com a casa, després d'haver presenciat la funció del meus amics titelles i escoltat les paraules dels difunts. I malgrat saber que un dia acabaré instal·lat en el nínxol que em correspon i que pago cada any a l'Ajuntament, també li haig de dir que no tinc cap pressa d'ocupar-lo, sobretot ara que l'Extravagància s'aixeca i m'obre l'òptica del futur!

No hay comentarios:

Publicar un comentario