lunes, 25 de junio de 2018

22è Capítol (2a part): El Cafè de la Pau




- Senyor Manuel, ja que estem al Poble Nou, m'agradaria presentar-li a un vell amic que té la seva seu, com qui diu, no gaire lluny d'aquí. Penso que pels seus propòsits d'aixecar l'Extravagància, li pot ser útil aquesta coneixença, singular com poques.

Es dirigiren al centre del barri i després de deixar la seva Rambla, carregada de concurrència a aquella hora de la tarda, giraren per diversos carrerons fins arribar a un bar que deia Cafè de la Pau.
Va veure que era un local d'una d'aquestes societats antigues que hi havia abans a Barcelona, de quan els sindicats obrers tenien amplis ateneus socials, on s'ensenyaven els grans ideals i també a llegir, a escriure, a ballar i a fer teatre. Van creuar un cafè vestíbul quasi bé buit i penetraren a un espai molt més ample, potser una antiga sala de ball, que ara tenia un ring al mig. Hi havia taules i una barra a un cantó, i s'adonà que es tractava d'alguna mena de club dedicat a la boxa. Hi havia força gent, com si esperessin alguna actuació. En Quinqué saludà a un senyor gros i suat que servia a les taules i que semblava conèixer bé.

- Bon dia Pepito, voleu prendre alguna cosa?

- Dos cafès, Manolo. Teniu combat avui?

- Sí, simple entrenament, gent de la casa.

- Seurem una estona.

Estava força sorprès en Manuel de veure on l'havia portat el guia turístic, que allà responia al nom de Pepito.

- No em dirà que li agrada la boxa, Quinqué?

- Un esport magnífic, a vegades vinc a practicar, només a pegar quatre cops amb els guants, per mantenir-me en forma. Pensi que amb el meu pes, no duraria ni un minut si pugés al ring. Reflexos i velocitat, molt important per a la vida moderna, senyor Manuel.

Es fixà en les persones del públic, tipus més aviat foscos, amb tatuatges als braços. També hi havia alguns grups de joves amb noies.

- Esbatussar-se, Manuel, és una bona cosa, quan es fa per esport. Aquí regna més noblesa que al carrer, cregui'm. El combat cara a cara té l'avantatge de deixar les coses clares, sense subterfugis. Hi ha regles i igualtat de condicions. Tant de bo totes les guerres es fessin així!

- Però combatre, Quinqué, és retrocedir en la història, hauríem de superar aquestes fases de barallar-nos per solucionar els problemes.

- En això té tota la raó, sí senyor, ara, aquí no es pretén solucionar res però la boxa ajuda a comprendre les raons de tot plegat. És com els toros, Manuel, la millor pedagogia per entendre segons quins aspectes de la vida i de la mort.

Llavors va veure que dos joves amb casc i amb els guants calçats pujaven al ring, junt a un senyor que semblava ser l'entrenador o potser l'àrbitre. Els dos començaren a escalfar motors cada un al seu costat.

- Mai he practicat les arts marcials. Bé, de molt jove vaig fer judo, però no em recordaria de res.

- No es pensi, aquestes coses queden fixades al cos, el sorprendria veure com li ve a la memòria! Abans aquí deixaven fumar per veure els combats, però ara en Manolo s'ha posat tossut i s'ajusta a la normativa. De manera que no podrem encendre cap puro. Per la bona salut dels combatents.

- Es pegaran de veritat?

- És boxa, Manuel. Però no pateixi, aquí no s'hi juguen res i no passa de ser un entrenament.

S'inicià de seguida el combat i s'adonà Manuel com havia canviat l'atmosfera de la sala, amb una excitació que anava creixent amb els cops. La major part del temps els dos púgils, xavals joves de cossos prims, es fintaven però sempre que podien llançaven els seus punys, que moltes vegades acabaven a la cara del contrincant. Realment s'estaven tustant amb ganes, amb una atenció i una serietat extraordinàries.

Quinqué no podia evitar fer alguns moviments, com si es posés en la pell dels dos joves, esquivant, girant el cap, allargant un braç. La campana sonà i van descansar una estona. L'àrbitre, que era també l'entrenador, els encoratjà amb paraules que volien corregir alguns defectes. I el combat es reinicià.

Cops i més cops i més fintes. Es sentia la respiració dels combatents i els ànims dels amics, amb algunes exhortacions en veu alta. De tant en tant els arribava algun esquitx de suor i aviat van veure un parell de ferides en els pòmuls dels púgils. Però les ganes d'esbatussar-se es mantenien intactes.
Es fixà en un vell que seia a la taula del costat, carregat de tatuatges, pelat al zero i amb un bigoti frondós i antic, d'aspecte feréstec, encara musculós i amb la camisa despitada. Es mirava el combat amb una quietud quasi bé cadavèrica, amb dos ulls però que semblaven encesos per alguna poderosa passió interior. Sobre la taula, una copa de licor blanc.

En Quinqué, en veure que s'havia interessat pel vell, s'acostà al seu client i li digué en veu baixa:

- El senyor Mart, ex-legionari, antic combatent en mil guerres, sol venir a prendre's les seves copes aquí.

No podia deixar de mirar-lo. Semblava una efígie centrada en el combat, com si begués cada finta i cada cop amb la mirada, alimentant-se d'una energia que flotava per l'espai com un núvol dels que s'aixequen sempre quan hi ha una batalla. Tot i que en Manuel no havia estat en cap guerra, sí que n'havia vist les conseqüències, en visitar molts països que havien patit el foc i la destrucció. Ara bé, als escenaris n'havia viscut moltes de guerres, ja que els titelles solen guerrejar entre si, especialment en algunes tradicions, com les sicilianes dels pupi, centrades en les batalles entre cavallers amb armadures que xoquen sota el ritme vertiginós d'un manubri i dels crits i els cops de tacó dels manipuladors, amb un xivarri de mil diables, capaç d'excitar i encendre la sang al més pusil·lànime dels espectadors.

Aquell vell, si era cert el que li havia dit en Quinqué, havia estat en les guerres de veritat del món d'ara, lluitant amb les mortíferes armes modernes, i sobreviscut a les sanguinàries batalles. L'esgarrifava la calma que mostrava, sense moure un múscul.

- El senyor Mart està de tornada de moltes batalles, Manuel. A ell li encantaven les guerres antigues, quan es lluitava cara a cara i es moria amb els esquitxos de la sang i de les vísceres, entre els crits i els xocs de la ferralla. Les batalles modernes ja no l'exciten tant. Només a la Legió ha trobat l'esperit bèl·lic que li agrada, amb la noblesa i l'estètica adequades sobre el morir i el vestir, més el menyspreu a la vida fàcil i regalada. Clar que ja l'han despatxat, per vell i per purista, i s'acontenta amb les desfilades i les germandats d'ex-legionaris que sobreviuen com poden, petits cenacles on es conrea el vell gust per la batalla. Ara se'ls treuen de sobre amb desdeny, com relíquies impresentables d'una època antiga. Però la seva existència, Manuel, és més important del que ens pensem!

Escoltava atònit Manuel les paraules d'en Quinqué. Però què s'empatollava aquell guia turístic escanyolit i amb cara d'ocell, exalçant ni més ni menys que l'estètica de la guerra? I tanmateix, potser transportat per les imatges que li havien vingut de les batalles dels pupi sicilians, va sentir-se de sobte arrossegat per l'atmosfera d'aquell antre carregat de suor i de testosterona, amb els crits dels joves que animaven els púgils, els moviments incansables dels seus cossos i dels cops que es donaven, amb el record encara viu dels morts del cementiri, i va sentir com se li encenia la pipa interior i com aquell vapor que era el fum de l'ou que havia trencar amb un martell es barrejava amb l'aire feixuc del cafè, mentre el tercer que era ell multiplicat per tres contemplava l'escena  des de fora i des de dins, amb el senyor Quinqué que li parlava a l'oïda.

- Manuel, potser sigui el moment de fer una visita a Mart, un planeta que tot i ser dels més propers, és el primer exterior en relació a la Terra, en la direcció contrària al Sol.

No hay comentarios:

Publicar un comentario