jueves, 28 de junio de 2018

23è Capítol (2a part): Mart





Romanien asseguts dalt d'una roca que semblava dominar una extensió gran de terreny polsós de tons rogencs, propi d'aquest planeta que vist des de la Terra apareix sempre de color vermell. No es va sorprendre Manuel d'aquell trànsit tan fulminant, potser perquè l'havia esperat feia dies. Per ampliar els límits de la ciutat necessitava grans espais oberts, més certes coordenades que multiplicaven les ressonàncies. I ara que havia après la lògica il·lògica d'aquestes relacions, sabia que l'ou que duia amb funcions de pipa, era el mateix que el de la Heliosfera que conformava el Sistema Solar.

Mentre així pensava el seu client, va considerar Quinqué que el promontori de Mart era un lloc excel·lent per encendre un puro i va convidar a Manuel a fer el mateix, armant-se ambdós de dues magnífiques Breves de Quintero, que en aquella atmosfera freda i seca del planeta roig van cremar amb enorme satisfacció dels fumadors.

- Ja veu, Manuel, com les coses d'aquest món ens porten a les que estan una mica més lluny, bellugant-nos amunt i avall pel cel del Sistema Solar que vostè, amb la seva imaginació tan ben documentada, ha batejat amb el nom d'ou heliosfèric. Un ou, per cert, que els científics actuals han vist que té cua o més aviat dues cues, tal és la forma de mitja lluna que li dóna la seva velocitat de translació bellugant-se per l'espai com un coet monumental vers no se sap on. I què puc dir-li de Mart, aquest planeta tan imaginat pels humans, i que ara els astrònoms i astrofísics de la Terra tenen en el seu punt de mira, ansiosos de trobar algunes mínimes condicions d'habitabilitat, sent l'aigua l'element més buscat per la seva escassesa quasi total? Aquí la veritat és que jo no m'hi quedaria a viure, ni que sigui amb les condicions de l'agència Mercuri. I tanmateix, malgrat les seves dimensions, una mica superiors a les de Mercuri però bastant per sota de Venus i de la mateixa Terra, no deixa de ser Mart un planeta dels més importants, per la proximitat que té envers nosaltres, en una mena de simetria d'oposició amb Venus, com si fossin dos membres d'un matrimoni d'aquests professionals i mal avinguts, dels que es busquen en secret i es rebutgen a l'acte, farts de discutir sempre pel mateix, cadascun obsessionat amb les seves coses.

Contemplava Manuel el cel, amb un sol una mica més petit que el que veiem a la Terra, el rebot de llum del qual donava aquella atmosfera d'un pàl·lid rogenc que permetia veure bé els detalls topogràfics de l'entorn, amb una mirada però que s’entossudia a obrir capes, finestres i portes amagades.

- Té raó, Manuel, de pensar el que pensa, ho deia l'altre dia el senyor Mercuri mentre preníem un cafè amb un bon havà a les mans -el senyor Mercuri, sap, fuma Cohibes especials que li porten de Cuba-, deia que el problema de Mart era un dels més punyeters, amb perdó, que tenim els humans, ara que les guerres estan en alça i es disparen com si res, amb unes forces destructores de moltes càrregues de potència, de manera que fins que no es resolgui aquest tema, estarem tots a la corda fluixa.

Va fer una llarga pipada del seu puro i continuà parlant de la següent manera:

- Pensi que abans, Manuel, amb una ordre jupiteriana ben donada, per moltes raons que es presentessin, Mart es quadrava i es passava a un altre capítol, per tornar a començar a la primera de canvi, per descomptat. Però ara ja ha vist per on para el pobre Mart, perdut pels racons més abandonats d'aquest món, menjat per la nostàlgia, els records o per les rancúnies. La fragmentació que regne avui al món fa que de Marts com el que hem vist al Cafè de la Pau, n'hi hagi a milers, a totes les ciutats del món, arrossegant-se pels antres més truculents, vençuts i deprimits, tot i que dignes i orgullosos la majoria, o enrolats alguns en grupuscles díscols i sanguinaris. Ara bé, s'han acabat les guerres per això? Només cal obrir la pàgina de qualsevol diari del món per saber que no. Són els humans els qui han agafat la paella pel mànec i els qui governen avui la pau i la guerra. I així anem, perquè som com nens que juguen amb foc.

Escoltava Manuel al guia turístic amb atenció, atent a unes significacions que anaven més enllà de les paraules i del món on es trobaven.

- Per altra part, Manuel, vegi com les turbulències dels planetes, per molt latents i silencioses que siguin, són de les que es projecten cap enfora, com si els manqués aquella força indispensable per retenir-les al seu cercle d'influència, com fa la Terra, que no deixa escapar ni un núvol, per molt que bufi el vent. Això explica no poques coses, com és evident. També diuen que Mart està vivint uns processos interiors d'allò més misteriosos, ja que de la mateixa manera que hem vist com els finats del món passen per la Lluna, Mercuri, Venus i el Sol, també passen per Mart, on han de resoldre aquest tema de la guerra entre les ànimes, un tour de force dels més rebuscats, ja que aquí no se les veuen amb debilitats emocionals més o menys superables segons els esforços volitius, sinó que s'enfronten a moviments que tenen vida pròpia i una potència de molts quilowatts d'ànima. És a dir, es mouen en aquest regne indesxifrable que és el del l'Esperit. I per això es diu que els més esforçats dels mortals en estat d'òbit treballen en la solució del problema, a la manera de mecànics de la ultratomba en missió especial, per al bé de tothom, entregats a una feina d'altes responsabilitats cosmològiques. Ara, en què consisteix aquesta feina?, ni el senyor Mercuri ho sap, en tractar-se d'uns afers que s'escapen de les nostres atribucions, malgrat se'n pugui ensumar el quid.

Va pensar en Manuel que la solució d'aquest trencaclosques irresoluble de les parts entossudides en llurs conviccions irrenunciables, només podia venir d'aquell pas del dos al tres del que ja havien parlat amb en Quinqué quan tractaren la qüestió de la Independència de Catalunya. Però va comprendre que establir aquest nou patró en les esferes més elevades dels grans arquetips, els que governen l'ou del Sistema Solar i que influeixen tant en la pràctica diària dels humans com en les forces dels móns físics que s'oposen entre si, era una feina de titans, per dir-ho en termes poètics.

- Ha donat al clau, Manuel, no ho podia haver expressat millor, ja que sobre aquestes qüestions hem parlat profusament amb el senyor Mercuri, el qual com és lògic té les seves idees al respecte, i veig que coincideixen bastant en pensar que no n'hi ha prou en establir la nova fórmula del 1+2=3, que fins els nens es saben de memòria, sinó que cal aplicar-la en totes les esferes de la vida que són moltes. Per això és tan important la feina que fan a Mart aquests difunts que es proposen alçar una extravagància d'infinites pretensions, ja que en definitiva aquesta és la seva funció principal, obrint unes portes noves per on a partir d'ara els finats, en llur trànsit per l'ou del Sistema Solar, puguin sortir disparats vers Júpiter, Saturn i encara més enllà, vers les estrelles més properes i fins i tot llunyanes, sense quedar atrapats per les inacabables batalles de Mart. Uns destins els seus que s'escapen a la nostra comprensió, en llur viatge d'anada i tornada en el cas de que vulguin retornar a l'ou solar i a la Terra, és clar.

Es quedà Manuel en un estat indefinible de suspensió temporal, transportat per les paraules de Quinqué, que se sumaren al fum dels nobles cigars encesos i a la visió del cel que començava a enfosquir-se a mesura que el Sol s'acostava a l'horitzó marcià. I quasi bé sense solució de continuïtat, el cel estrellat de la nit s'imposà. Regnà de sobte la lluminositat intensa dels astres de la nostra galàxia i de les de més enllà, que es deixaven veure com les integrants d'un gegantesc ou còsmic que integrava tot l'Univers. La seva lògica, si és que en tenia alguna, potser s'hauria de buscar en el més petit dels ous terraqüis, sent el de dimensions humanes potser l'ou mitjà que, com deien les velles escoles, reunia el micro i el macrocosmos.

- Tot això és una veritat com un temple, senyor Manuel. L'he estat escoltant en el seu discórrer i penso com vostè que som aquest punt mig de l'Univers, com si fóssim un ull capaç de mirar vers totes les direccions. En ser-ne conscients, totes les entitats d'aquest i dels altres móns se senten qüestionades per la nostra mirada i la volen manipular i fer-la seva, cosa que explica els terrabastalls que vivim avui els humans, assaltats per tots quatre costats en mil batalles cosmològiques. I per això és tan important que arribem a conèixer bé aquest ou mitjà que és la nostra extravagància, la qual només es veu i es coneix quan es fa, és a dir, des de la pràctica del seu alçat.

Va tenir llavors Manuel una estranya visió en contemplar la gran esplanada que s'estenia en la foscor de Mart. Descobrí de sobte unes siluetes que s'agitaven com espectres en la penombra de la nit marciana. Distingí, borroses primer i després nítides,  les figures de poderosos guerrers fornits d'armadures emfàtiques i capritxoses, que semblaven venir d’altres galàxies, amb llances, espases i escuts que recordaven les mil èpoques inimaginables de la història humana. S'enfrontaven entre si amb gran desplegament de forces, en una lluita frenètica però en silenci, cosa que la feia encara més impressionant i patètica. I s'adonà Manuel que aquells guerrers no eren altres que els vells arquetips de la Terra i de l'Univers, les idees principals que governen i han governat els móns, irrenunciables per llurs combatents, que les encarnen i les fan seves fins a la mort. Aquells guerrers, malgrat caure en la lluita, eren substituïts de seguida per d'altres que se'ls assemblaven, de manera que era un combat sense fi. També va veure en unes altures d'aquelles esplanades polsoses uns llums que romanien més o menys tranquils sense deixar-se portar per l'agitació dels camps de batalla, els quals dibuixaven formes volubles i curioses de veure, i es preguntà si no serien aquelles les ànimes de les que havia parlat Quinqué, que treballaven per aixecar a Mart l'extravagància d'un món on els conflictes es resolien d'una altra manera. Va pensar que potser seria impossible impedir que hi hagués guerrers i tossuts emprenedors amb ganes de gresca, havent-hi tanta violència a l'Univers, però que potser hi havia estratagemes de creació que permetien reconduir les seves energies, a través de noves arquitectures d'una exuberància monumental.

- Sobre aquestes qüestions discuteixen les ànimes que aixequen aquí la seva extravagància, tot i que no hi ha gaire a discutir, ja que també a Mart es compleix el principi universal de les faves comptades. I és que les matemàtiques, per molt que se les vulgui torejar amb hiperbòliques deformacions de la realitat, acaba imposant els seus números peti qui peti.

La visió fantasmagòrica dels combatents i de les ànimes que romanien quietes en llurs arquitectures lumíniques, s'esfumà a poc a poc, i tornà a imposar-se la grandesa del cel nocturn de Mart. Es fixà llavors en un estel més lluminós que d'altres d'una tonalitat blavosa.

- La Terra, Manuel! Aquell puntet de llum blava és el nostre planeta que ens mira com nosaltres el mirem a ell. Si tinguéssim un telescopi veuríem la lluna que dóna voltes al seu entorn i potser amb una mica de sort els llums de les ciutats més importants, amb els seus humanets a dins de cos tangible, en trobar-se encara en l'àmbit de la vida, proclius per tant a l’ús i al gaudi dels sentits.

Pensà Manuel fins a quin punt li estava sent útil l'Extravagància que construïa, en deixar-li gaudir d'aquests canvis de perspectiva, essencials per tenir una idea del conjunt on som. Vist des d'aquesta òptica, la vida al planeta i la nostra pròpia existència no serien més que l'extravagància creada per l'ou heliosfèric del Sistema Solar, el qual s'expressava així en el girar el sol com una baldufa mentre es desplaça a grans velocitats amb tot el seu equip pels espais de la Galàxia. Quins misteris hi hauria en aquests altres planetes més allunyats del sol i de la Terra? Júpiter, Urà, Saturn, Neptú, Plutó...

I mentre la seva imaginació s'estirava per  aquelles visions llunyanes del Sistema Solar, el fum del cigar que fumava començà a convertir-se a poc a poc en l'atmosfera carregada de la sala del Cafè de la Pau on els dos boxejadors seguien donant-se cops. El vell dels tatuatges i del cap rapat havia desaparegut de la taula veïna.

No hay comentarios:

Publicar un comentario