martes, 10 de julio de 2018

24è Capítol (2a part): El Born




Va insistir Quinqué a visitar el vell mercat del Born, restaurat feia uns anys i convertit en un memorial patriòtic de la guerra del 1714. Ja l'havia vist el titellaire, admirat de la transformació que s'havia fet de l'antic mercat central de Barcelona, d'una arquitectura imponent, malgrat la instrumentalització propagandística de la que era objecte. Per això no comprenia l'interès del guia turístic.

- Sàpiga que aquest és un dels monuments que més m'agrada visitar amb els meus clients, en tractar-se d'un lloc ambigu que és i no és allò que aparenta ser. Fixi's, Manuel, com aquells que van ordir la seva restauració van donar en el clau, no sé si amb consciència o per carambola, de crear un lloc únic a la ciutat dedicat al Temps en majúscula. Si tenim en compte la dificultat que existeix de parlar i de representar aquest misteri que és el temps, haurà de reconèixer el mèrit d'aquest monument que ens parla del temps a través de l'espai, que és l'única manera de pescar-lo, perquè els dos són socis des del bressol, que se sàpiga. Jo espero que els seus conciutadans, un cop passada la febre independentista i hagin aconseguit resoldre aquest problema irresoluble, amb els anys i una canya, això sí, reconeguin i exalcin el Born com el monument que Barcelona ha consagrat al Temps, sent potser la primera de les ciutats del món que hagi aixecat un monument d'aquestes característiques, capaç de mostrar en un únic espai les dinàmiques meravelloses del temps a través d'aquesta fabulosa caixa de ressonància on les dimensions es creuen entre si segons lleis harmòniques i inharmòniques, amb els jocs de les simetries que tanmateix es distorsionen quan toquen la realitat de la terra i de les criatures que la poblen.

Potser tenia raó en Quinqué i hi havia aquí una extravagància que s'havia colat dissimulada darrere l'excusa patriòtica, com si el Temps, que se les sap totes, s'hagués esmunyit en el pensament dels autors del projecte per encendre una llum en el seu profit.

- No ho dubti, Manuel, perquè llevat dels discursos, les banderes i els continguts d'algunes exposicions guerreres amb les que van obrir l'obra, pel demés no hi ha res que ens privi de pensar el que pensem, en crear aquest joc de miralls dels diferents passats amb el present i amb el futur que s'obra quan mires enlaire i veus aquest espai tancat i obert a la vegada, amb les estructures del pensament racionalista que tanmateix no acaben de tancar el conjunt, sinó que es limiten a donar-li una cobertura destapada per tots quatre cantons, per deixar entrar allò que ens arriba de les llunyanies còsmiques. Pensi que junt amb les esglésies, els mercats són els llocs on la col·lectivitat s'ajunta per realitzar una de les coses bàsiques que fem els humans, em refereixo al mercadeig i a l'intercanvi dels productes entre si o per diners. Dos espais complementaris, els mercats i les esglésies: els uns per excitar la dinàmica del contacte i del intercanvi, els altres per aturar-se, pensar i resar. Per això és tan interessant que se n'hagi preservat un dels bonics, com és el cas del Born, traient-li els continguts i deixant-lo buit, perquè l'habitin les ressonàncies d'allò que és i no és, que és tant com dir d'allò que es compra i es ven, és a dir, allò que es té i no es té, i perquè permeti pensar com el temps, en els humans, s'ajunta a la voluntat.

Contemplaven la imponent caixa buida de l'interior del vell mercat del Born, que s'aixecava sobre els dos nivells diferenciats de la ciutat antiga i de l'actual, creant una extravagància de línies, plans i corrents de força que comunicaven èpoques distintes entre si i les entrellaçaven, en una dinàmica reflexiva impactant, com si cada racó, cada pedra o cada columna, fos un mirall polièdric que donava perspectives diferents de les realitats creuades. La monumentalitat buida de l'edifici permetia que el detall ens adrecés al conjunt i a l'inrevés, el conjunt als detalls successius i polièdrics de les realitats reflectides.

- Es diu en segons quins àmbits de la reflexió mundial, senyor Manuel, que les religions del futur tindran a veure amb el temps i amb la voluntat, de manera que si es compleix aquest designi, ja cal que anem imaginant on carall seran els llocs de culte o de pensament d'aquestes realitats tan complexes i intangibles, i és en aquest sentit que el monument del Born es configura com una clara anticipació d'aquest tipus d'espais dedicats  a la devoció o potser millor dir a la discussió i al interès col·lectiu envers aquests dos conceptes fonamentals. Perquè aquí temps i voluntat es conjuguen a la perfecció, primer per la força volitiva que representa no sols aixecar una ciutat, sinó també destruir-la, per construir-hi a sobre un mercat d'aquestes característiques espacials que s'enlaira en la majestuositat de les simetries arquitectòniques que busquen la bellesa de l'art. I per altra part, la força volitiva que significa el fet d'haver convertit un espai tan preuat al centre de la ciutat en un monument buit dedicat a pensar el temps. Crec que ens trobem davant d'una d'aquestes extravagàncies de primer ordre i d'altíssima qualitat i categoria que la ciutat de Barcelona és capaç d'oferir avui als seus nadius i als seus visitants. I mentre la Sagrada Família es postula per esdevenir la futura Catedral Universal del món dedicada a totes les impostacions exaltades i a totes les creences existents, siguin o no siguin deistes, el Born apunta a convertir-se en un sonat temple universal, a més de local, dedicat a aquestes dues antigues divinitats, avui laïcitzades, que són el Temps i la Voluntat. De caixó, Manuel!

Estava admirat i xocat el titellaire de la vehemència del guia turístic, que li despertava ressonàncies interiors que tenien a veure amb aquelles sensacions viscudes a la Cambreta, quan en Kalim i Kilam van representar l'extraordinària funció de titelles davant seu i de les seves marionetes, amb aquella facilitat amb la que aixecaven decorats i paisatges només per la simple voluntat de voler-los tenir i disposar-ne a l'acte, una sensació que li formiguejava pels braços i per les mans. S'adonà també fins a quin punt tenia raó en Quinqué de relacionar temps i voluntat, ja que tota la seva obra de titellaire només s'explicava per l'ús que havia fet del temps dedicat a aquesta feina, amb aquelles impressions ambigües sobre la velocitat de l'esdevenir, com si el fer tingués capacitat de contraure o estirar les duracions dels dies i dels anys, un dels motius principals que l'havia portat a tancar-se a la Cambreta i, en definitiva, a posar l'ou de la seva extravagància.

- Vegi Manuel que aquí se'ns obren les portes per contemplar aquests dos planetes carregats de misteris, que són Júpiter i Saturn, els dos colossos del Sistema Solar, tradicionalment relacionats amb el poder expansiu i amb el temps. Però fixi's que l'avantatge d'un lloc com aquest és que ens permet veure'ls sense veure'ls, vull dir que no cal desplaçar-s'hi sinó que amb pensar-los a la nostra manera n'hi ha prou, aprofitant el regal d'aquesta amplitud d'espai, perquè salvant totes les distàncies i les proporcions, a aquests dos planetes gasosos ara per ara és millor veure'ls des de la distància de la imaginació visual que des dels seus satèl·lits, meravellosos tots ells, com per altra part ja han començat a explorar els de la NASA.

Va fer una pausa en Quinqué i es tocà la butxaca on guardava els puros però la retirà a l'acte, com si s'hagués oblidat d'una cosa.

- Llàstima que aquí no deixin fumar, Manuel, un contrasentit en ser un espai obert, però no serem nosaltres els qui discutim aquests arbitris de les autoritats locals, que ho fan diuen pel nostre bé, quan ben sabut és que ho fan per fer la punyeta i perquè els dóna la gana.

Van seure a un dels bancs interiors del Born i va sentir en Manuel que ja feia estona tenia el foc de la seva pipa interior encès. Era obvi que aquell mecanisme de fumar-se a si mateix constituïa una manera de disposar d'uns motors que el permetien enlairar-se allà on li venia de gust, ni que fos amb la ment.

- Es diu, Manuel, que als difunts en llur viatge més enllà del sol, un cop creuat Mart i conegut els arquetips de la vida material, la seva consciència s'amplia en les esferes de Júpiter i de Saturn. Llur funció és desposseir-los d'allò que els quedava de les velles creences i pressupòsits, i oferir-los nous plantejaments i maneres de veure el món, que hauran de trobar quan vagin encara més lluny, per les estrelles que ens envolten i els confins de l'Univers, el qual, en ser un ou, tot i que de mides descomunals, es deixa apamar i conèixer per l'intrèpid esperit viatger. Clar que d'aquests dominis és millor no parlar-ne per no desbarrar més del compte, una precaució que des de l'agència Mercuri tenim molt present.

Veia Manuel l'espai buit del Born ocupat per astres i per esferes que es creuaven i es superposaven, configurant una rèplica petita de l'univers que ara s'eixamplava i ara es reduïa, com a vegades fan algunes pel·lícules de ciència ficció que recreen aquestes magnituds del cosmos. S'adonà llavors que les esferes lluminoses de Júpiter i de Saturn s'havien instal·lat al centre de la visió, els quals encarnaven les dues divinitats de les que havia parlat en Quinqué, la Voluntat expansiva i el Temps, en ser aquestes les significacions que la mitologia els hi ha donat. La voluntat que té el rei dels déus, és a dir, de qui ostenta el poder perquè així ho ha decidit, malgrat el foc essencial del fer sigui cosa del Sol. Al seu costat, el Temps que sempre ha representat Saturn, seria el complement adequat al fer, dues cares de la mateixa moneda. Conèixer els secrets de la voluntat i del temps deu ser allò que permet a les ànimes dels difunts sortir disparades vers el més enllà de l'Univers, aptes per alimentar-se d'aquelles forces cosmològiques que són essencials per fer el viatge de tornada i reiniciar nous cicles de vida.

- Ho ha entès a la perfecció, Manuel, això és el que li volia explicar. I vegi com l'antic mercat del Born s'ajusta fil per randa a la seva funció futura d'esdevenir un temple dedicat a aquestes dues idees, en una clara anticipació que s'inscriu en l'extravagància de Barcelona, a la qual dóna un complement d'exquisida singularitat que li faltava.

- Vol dir Quinqué que els actuals administradors de la ciutat ho veuen d'aquesta manera?

- Ho dubto, però vegi com els polítics i els responsables de les ciutats actuen finalment sense saber massa per no dir gens, allò que fan, moguts per intuïcions que no venen d'ells sinó que procedeixen de visions mitjanes de futur relacionades amb imponderables del tot inaudits, com ho són d'una banda els difunts de la ciutat, que actuen d'amagat com és lògic que facin, i de l'altra banda, els milions de turistes que ens visiten, els quals no s'amaguen però incideixen, afecten i dicten coordenades de retruc, és a dir, sense que ningú se n’adoni. No li sembla extraordinari? En ser tan impensables les causes que empenyen llurs decisions, queda garantida la direcció dels fets, els polítics fan la seva feina i s'obren les portes a l'allau dels canvis. De caixó, Manuel!

Va pensar el titellaire que associar el temps a la voluntat era donar una altra dimensió a l'espai, el qual ja sabem que canvia i es belluga per l'acció del seu company de ball, que bé podríem denominar el cul inquiet de l'Univers. El problema és que, a causa de la seva naturalesa bellugadissa  i atzarosa, com és propi de qualsevol ballarí amb vocació i ganes de ser-ho, el temps tira per on li dóna la gana, fent ballar l'ou de la seva creació, que és l'espai, al seu aire, cosa que explica que aquells que habitem al seu si ens veiem sotmesos al caprici d'aquesta dansa, de la que no entenem ni un borrall. Per això té sentit associar el temps a la voluntat, vista com una facultat a l'abast humà, és a dir, com un primer intent d'aprendre els passos de ball i de poder-los dirigir, com fan els ballarins de tango que coneixen els secrets d'aquesta música.

- És una manera d'explicar-ho, sí senyor, però jo li afegiria el següent: aquesta pretensió, d'un agosarament majúscul, té només viabilitat si es planteja des de la persona singular, vull dir individualment, mentre que la pretensió de fer ballar el temps des d'interessos i finalitats col·lectives, acaba tard o d'hora en desastre. Aquesta llei terrible es compleix inexorablement, ja que el temps és molt gelós de la seva competència. Les decisions individuals de fer el que un vulgui, les veu el temps com graciosos passos de ball que exciten la creativitat, la seva i la dels móns que governa, però les impostacions col·lectives de qui vol controlar les llibertats individuals, el temps les rebutja com allò que són, simples impostacions  que ataquen l'essència bàsica del seu fer, bàsicament llibertari. Això, senyor Manuel, és molt important ja que garanteix un futur amable als qui es basen en els principis humans per excel·lència, que són els de la llibertat, però eixut i poc agradable per als qui cerquen solucions col·lectivistes i totalitàries.

- Veig que vostè és un optimista impenitent, Quinqué.

- Ho sóc, sí senyor. Ser pessimista pot ser útil en determinades ocasions, però per regla general no porta enlloc. I malgrat que el pessimisme s'adapti més a la realitat del món, qui li negarà aquesta evidència, l'optimisme és un dels motors naturals que empeny la voluntat, de manera que podríem dir que mentre l'observació requereix d'un certs graus de pessimisme, la resolució i l'acció demanen, pel contrari, un certs graus d'optimisme. Per això els generals, quan exciten els seus homes als camps de batalla, els prometen l'oro i el moro, i quan les coses es posen magres, una via directa al paradís, sigui celestial o sigui en un lloc preeminent al Panteó de la Pàtria, perquè lluitar per no tenir res a guanyar, motiva poc.

Tenia raó en Quinqué que la voluntat necessita els seus estímuls, de la mateixa manera que l'extravagància necessita la combustió interior de la pipa, i pensà en Manuel que malgrat ell no havia sigut un optimista incorregible com ho era en Quinqué, tampoc havia pecat de pessimista, en requerir la feina de titellaire uns esforços d'espontània sustentació, la qual té molt a veure amb la irracionalitat pròpia de l'optimisme. I potser era aquesta mateix sustentació la que havia covat l'ou així com propiciat l'extravagància que en resultava, el manteniment de la qual tenia a veure amb aquell principi de la voluntat individual associada al temps, en ser un espai modelat per unes necessitats particulars d'apamar la ciutat i de conèixer la seva relació amb els móns que ens envolten.

- Més clar, l'aigua, Manuel.

I s'adonà llavors el titellaire que a la seva Extravagància li mancava encara un punt que tenia que veure precisament amb aquest tema de la voluntat associat als titelles, que en definitiva era l'eina que fins ara havia emprat per viure en aquest món. Una mancança que s'ensumava hauria d'enfrontar ben aviat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario