domingo, 15 de julio de 2018

25 Capítol (2a part): Les Rambles



Les Rambles, l'any 1915

Trobar-se a la Font de Canaletes era un tòpic barceloní que el senyor Quinqué considerava dels més entranyables de la ciutat, motiu pel qual no dubtà a citar a aquest lloc al seu client titellaire. Arribà puntual Manuel i de seguida va veure al guia turístic assegut a una de les cadires que hi ha prop de la font. Hi havia la del costat buida de manera que l'ocupà, sorprès de veure's on es veia, ja que feia mesos que no trepitjava les Rambles i menys encara ocupant un dels escassos seients que tenia.

- Manuel, el primer que vaig fer en arribar a Barcelona va ser beure aigua de la Font de Canaletes, i fixi's fins a quin punt s'ha complert la llei que diu que qui en beu, torna sempre a la ciutat, que des de llavor no m'hi he mogut. Una font del tot excepcional, que al llarg de la història les ha vist de verdes i de madures, sent potser l'únic dels mobiliaris urbans del passeig que ha romàs més o menys idèntic, ja que pel demés, el temps, la història i el disseny li han passat la pinta, a les Rambles, dia sí i dia també. Un carrer que es caracteritza per quelcom de ben singular: malgrat els profunds canvis que viu i ha viscut, segueix sent el mateix, cosa que no hi ha qui ho entengui. Potser el seu secret sigui la gent, o els arbres, o l'arquitectura que la configura, o el fet de contenir un mercat encara en actiu, el teatre de l'òpera i el Barri Xino, separats els tres per escassa distància, donant cabuda tant a la població canalla com a la culta i a la mitjana, amb els milions de turistes que hi acudeixen per resoldre el misteri i entendre'l sense entendre'l, que és la millor manera de resoldre els misteris.
Escoltava Manuel el panegíric de les Rambles de qui era el seu convençut guia turístic vocacional, cosa que li feia molta gràcia, en una època en la que els diaris i les intel·ligències de la ciutat no paraven de criticar aquell carrer llegendari, que segons ells havia perdut les seves essències.

- No ho cregui, això, Manuel, perquè tot i les raons que sustenten aquests detractors, que són moltes i jo comparteixo plenament, no veuen l'altra cara de la moneda, que segueix sent la mateixa de tota la vida i que coincideix amb la seva cara fosca, aquella que apareix als intersticis del dia i l'ocupa sencera de nit, no sempre agradable, però d'una vitalitat i d'un dramatisme com es troba a pocs llocs. I malgrat no tot ser flors i violes, i que les mancances i els desencerts són majúsculs per no dir descomunals, les Rambles segueixen sent les Rambles peti qui peti i passi el que passi.

- Senyor Quinqué, mai havia vist una defensa de les Rambles tant convençuda i vehement, cregui'm.

- No fer-ho seria una injustícia per la meva part, Manuel. Pensi que jo he viscut a milers de ciutats del món, i enlloc he trobat aquesta barreja de familiaritat casolana, de benestar burgès, de canallisme de barri i de delinqüència rutinària com la que he vist en aquest carrer. Uns complements que avui en dia s'enfilen a una elevada potència cosmopolita, en ser tantes les nacionalitats diferents que l'usufructuen, en totes les seves distintes especialitats. Potser sigui aquest cosmopolitisme pujat de to i d'una composició tan bigarrada, més la banalització que sempre comporta el turisme massiu, allò que l'ha distanciada dels barcelonins cultes i sentimentals, als quals els costa adaptar-se al seu èxit internacional, que veuen com una confiscació. I potser manqui una sacsejada d'aquestes que fa a vegades la història, perquè les distàncies es fonin i els de dins i els de fora s'abracin en el reconeixement mutu de les dissemblances, perquè si alguna cosa té les Rambles de bàsica és aquesta capacitat d'ajuntar en un sol caudal aigües procedents de mil llocs distants i distints, excitant l'exaltació de les diferències, com si fos un escenari teatral on les excentricitats s'exhibeixen, s'admiren i s'aplaudeixen.

Pensà el titellaire que vist des d'aquesta perspectiva, les Rambles de Barcelona  constituïen una altra extravagància de la ciutat, per la seva capacitat d'atraure públics de procedències tan dispars i de saber-los conjugar tan bé, cosa que no és gens fàcil i que mai s'aconsegueix des de cap voluntat política o urbanística expressa. L'ou d'aquesta extravagància s'hauria de buscar en el temps i en una voluntat inconscient dels barcelonins, que al llarg de la Història l'han anat modelant potser amb un únic objectiu: disposar d'un carrer major i dinàmic de la ciutat, és a dir, ple de bars, restaurants, hotels, teatres, òpera, cabarets, sindicats, mercats, botigues, centres d'art i clubs esportius, els quals estiguin tots a mà i es succeeixin un al costat dels altres, sense ordre ni concert, amb un final que li ve com anell al dit: l'estàtua de Colon que assenyala Amèrica envers la llunyania, invitant els comerciants catalans i les seves línies de navegació a sortir i a fer negocis. En aquest sentit, les Rambles és un fil que cus tots aquests espais, una mena de teatre de teatres, on el públic es converteix en el verdader actor.

- Estic totalment d'acord amb vostè, Manuel, crec que ho ha explicat molt bé. Amb un afegit: les seves mides humanes, més aviat reduïdes, ja que moltes vegades aquest cúmul de llocs les ciutats el posen a les grans avingudes, cosa que els hi va molt bé però que pateixen d'una gran mancança: la proximitat que donen les dimensions humanes. I ja que ha parlat de les Rambles com d'una extravagància i de l'ou que l'ha creat, també li diré que aquest passeig és potser un dels pocs al món que sap passar del dos al tres sense dir-ho ni fer-ne cap publicitat, un carrer per tant paradoxal, capaç de conjugar les oposicions del dos tot creant per generació espontània el tres que sap com encaixar la pluralitat. Un tres que els turistes encarnen de manera natural, fruit d'aquesta extravagància que sap com transcendir les conviccions oposades de les persones.

Escoltava el titellaire amb el puro a la mà que encara no havia encès i que per a ell representava el tercer que es fumava i se sabia fumat, cosa que l'agermanà amb aquells turistes anònims que caminaven al seu costat, uns tercers que gaudien de la mateixa distància que els donava aquell 'tres' invisible de les Rambles.

- I és per això, Manuel, que aquest carrer es fa tan difícil de ser ensenyat per nosaltres, els guies, no sols per l'obstacle de trobar-nos amb tanta gent, sinó perquè la gràcia és conèixer-lo i passejar-hi per si mateix, per veure si un és capaç de pescar la distància dels seus encants, sempre i quan es vigili, això sí, amb els pispes i els carteristes, d'una professionalitat única al món. Però què li sembla si anem baixant? Una de les meravelles de les Rambles és que un hi pot baixar fumant-se un puro, més o menys a totes hores i especialment de nit, cosa que el convido a fer.

Es posà a la boca la seva Breva de Quintero, i un cop encesos els puros, s'aixecaren per posar-se a caminar Rambles avall. Deurien ser les cinc de la tarda i el nivell de gent era força alt però suportable, potser per la calor que feia i perquè els de visita d'un sol dia ja havien marxat.

- Tenen raó, Manuel, els detractors de les Rambles en destacar com ha baixat el nivell de bars i restaurants, que busquen el rendiment fàcil i ràpid, sense pensar en l'important, que és el benestar de la gent i en servir bé el client. Però m'estranya que no hagin trobat encara la solució, quan és ben fàcil: posin restaurants i bars d'una certa categoria, amb un mim pel que fa a la qualitat dels productes i del disseny, i es veuria d'immediat com les coses canviarien. Les Rambles haurien d'oferir qualitat, no cal que sigui de la gama més alta, sinó que amb una mitjana n'hi hauria prou. Pel que fa a les opcions més barates, jo les posaria als carrers circumdants, fomentant així la seva deriva popular. Essencial que els quioscos de diaris obrin tota la nit, una pèrdua terrible dels últims temps, això és de capital importància. I el gran error: haver eliminat les paradetes d'ocells. Aquí s'han equivocat de ple els responsables municipals. L'excentricitat d'aquelles botiguetes plenes de periquitos, canaris, lloros, tortuguetes i altres bestioles de galliner era majúscula, i simplement n'hi hagués hagut prou de buscar unes condicions més adients a la vida dels animals. Fixi's en què han degenerat: venda de gelats, de samarretes del Barça, de souvenirs tronats, de llaminadures ensucrades i gens sanes, unes parades que han crescut en gruix i  que obstaculitzen als vianants i que no són més que una pura redundància del mal gust i del que ja trobem al costat. Incomprensible! Ja veu, Manuel, que també sóc crític en les coses que no funcionen, les quals són la fullaraca que no ens ha de tapar el conjunt del paisatge.

- Caram, Quinqué, vostè es podria presentar per alcalde!

- No sé què dir-li, crec que abans em faria bomber. Una cosa són les solucions, i una altra les execucions. Per això jo sempre he respectat als càrrecs públics, per la poca enveja que em fan. Per a mi, res de més admirable que voler ocupar-se dels afers públics amb l'ull del contribuent clavat a sobre. Més difícil del que ens pensem. I haig de reconèixer que si busquem la mitjana, el balanç de les actuacions municipals de Barcelona és sens dubte positiu. Això no vol dir que no podria ser-ho més encara, ja que molt sovint per arribar a les mitjanes, s'afaiten no poques singularitats absolutament imprescindibles però que la raó urbana ignora i menysprea, sempre amb l'excusa del bé comú, quan molt sovint es tracta del simple afany de justificar un sou i una feina. Però no vull ser primmirat, avui toca gaudir de les Rambles, Manuel, per això som aquí.

En passar davant de l'edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, s'aturà en Quinqué:

- Miri, Manuel, l'hora oficial. Jo sempre em paro i la miro, i així em poso al dia, perquè convé de tant en tant estar a l'hora oficial, que és la comuna dels mortals, ni que sigui per un minut, ja que una per una les persones disposem de temps molt diferents i difícils d'encaixar. En això ens assemblem als planetes i als astres, que tenen temps particulars cadascú, tot i que ells solen mantenir pautes regulars i fixes, a diferència dels humans, que semblem anar tots per on ens dóna la gana. I tanmateix, si ho miréssim des de dalt, ens sorprendria veure les regularitats que també hi ha en la nostra anarquia aparent, una mica com fan les formigues, que compleixen amb els seus designis d'espècie mitjançant una computació estadística inconscient, de manera que els objectius s'acompleixen facin el que facin. En aquest sentit, les Rambles són un laboratori perfecte per estudiar aquests misteris del comportament, on s'arriba quasi sempre a la mitjana per la combinació equilibrada entre les conductes regulars i les irregulars. Però fixi's com alguns individus amb ganes d'elevar la computació a les altures de la singularitat s'esforcen per cridar l'atenció i fer de les seves, una constant en la història de les Rambles, que sempre ha tingut aquests esforçats actors de la originalitat, esdevinguts llegendaris alguns, com la famosa Monyos, un patró que s'ha mantingut ferm fins avui, sent potser una de les característiques pròpies i particulars d'aquest carrer.

S'ha de dir que el personal que poblava la densa munió de gent del passeig central resumia molt bé aquesta barreja de normalitat i d'excentricitat, amb passejants d'allò més normals i ben alimentats al costat d'altres que més aviat semblaven el contrari, alguns amb ofertes estrambòtiques d'objectes a un euro, d'artefactes lluminosos que es llencen a l'aire, de cerveses amagades a les papereres, entre altres especialitats.

- Una cosa que potser no sàpiga, Manuel, és que l'actual Teatre Poloriama, que acabem de deixar en el mateix edifici de l'hora oficial, va ser el primer cinema de la ciutat obert el 1899, amb el nom de Cinema Martí. Jo sempre ho explico als meus clients, que solen apreciar molt aquestes dades.

Havia de reconèixer en Manuel la seva ignorància en la història antiga de Barcelona, cosa que s'explica pel fet de no ser-ne oriünd, en haver nascut a Múrcia, tot i que de molt jovenet s'instal·là aquí amb la seva família. Això no volia dir que no s'hi havia esforçat, a causa sobretot de la seva professió, ja que força sovint li havien encarregat obres de temàtica local.

- Allò que m'impressiona d'aquest carrer és la varietat tan extraordinària dels seus usufructuaris, pensi que en aquest moment, si haguéssim de fer una llista dels països que estan aquí representats, passaríem de la cinquantena, i potser em quedi curt! No li sembla admirable? I encara que no tothom ho vegi així, per a mi no deixa de ser un verdader luxe per a la ciutat. D'entrada, veure com cultures tan distintes participen d'aquest esperit mediterrani del carrer riu que bull a l'entorn del comerç, del teatre, de les flors, abans dels ocellets, del mercat, de l'òpera, del cabaret, de les ofertes culturals i de les canalles... I per altra banda, disposar de tants punts de vista diferents, que malgrat no tots s'expressin i no ens arribin directament, sabem que hi són i es manifesten ni que sigui subliminalment, com diuen els entesos. I això, Manuel, és com disposar d'un calçador que obre i amplia el significat de les coses, per al bé de tots, de les Rambles i de Barcelona.

- Llàstima que els beneficis vagin a parar sempre a les mateixes mans, Quinqué.

- En això té tota la raó, sí senyor, ja ho vam comentar una vegada. Però una cosa no priva l'altra. Reivindicar la redistribució dels guanys està a l'ordre del dia i crec que tard o d'hora, per la simple supervivència del negoci, s'hi haurà d'arribar

Passaven en aquell moment davant del Mercat de la Boqueria, ple a aquella hora de turistes que entraven i sortien.

- Passem de llarg, Manuel, aquest mercat me l'estimo molt però a aquestes hores s'ha tornat inviable per a nosaltres, massa gent i masses parades de venda de llaminadures pels turistes. Jo hi vinc a comprar sovint, però sempre abans de les deu del matí. I li asseguro que segueix sent dels més barats de Barcelona.

En arribar a la cruïlla amb el carrer Hospital, s'aturà en Quinqué.

- Aquest punt, considerat pels entesos com el rovell de l'ou de les Rambles i de Barcelona, és una meravella que la Història ajuda a valorar encara més, una clariana que s'obre de sobte sense els plàtans, amb aquest dibuix del senyor Miró que surt a totes les fotografies dels turistes i les dues entrades del metro. És el pinyol i alhora la frontissa de les Rambles, partit per l'eix dels carrers Hospital i Boqueria, la cruïlla on s'acaba la zona del Mercat i de les botigues, i comença la més nocturna i canalla, la dels bars, teatres, cabarets i restaurants. I fixi's la intel·ligència espontània d'aquest carrer, que de seguida i potser per neutralitzar els costats foscos d'aquesta part baixa, s'ensopega amb el Liceu, l'Òpera de la ciutat, una meravellosa incongruència que dóna caràcter i ajuda a equilibrar les coses. Jo li suggeriria d'asseure'ns en una taula del Cafè de l'Òpera, l'únic bar que queda amb una mica de caràcter antic. I com que a mi m'agrada servir bé al client, el convido a un cafè a la terrassa de fora.

Hi havia una taula miraculosament lliure i la van ocupar d'immediat. Els puros estaven en el seu apogeu de gust i fum, i un cop servits els dos cafès, es van relaxar mirant la riuada de gent que baixava i pujava xino-xano per les Rambles. A aquella hora de la tarda, s'imposava una presència tranquil·la de famílies amb els seus nens i una gran varietat de colors i vestits.

- No hi ha res que més m'emocioni que veure aquestes famílies de turistes passejar per les Rambles. Quan penso l'esforç que significa viatjar avui en dia amb criatures, agafant avions amb totes les cues dels aeroports, els controls de passatgers, les hores d'espera i de retard, un es meravella de veure que hi hagi tantes famílies al món que volen venir a Barcelona. Inexplicable al cent per cent! I tanmateix, aquesta és la realitat del cas, que jo quasi bé la qualifico de miracle, i que em fa pensar que potser hi hagi uns atractius de la ciutat mundialment coneguts i que nosaltres encara no hem descobert, per això m'esforço cada dia a descobrir-los, atractius que potser ho són per a mentalitats diferents a les locals, i així, un cop descoberts, els podem afegir als encants del nostre patrimoni, que jo incorporo de seguida als programes de visita.

Feia una estona que Manuel havia deixat d'escoltar a Quinqué, saturat com estava de tants elogis de la ciutat, cosa que s'explicava pel seu origen estranger, el qual havia trobat en Barcelona un paradís per a la seva vocació de guia. Mirava ell també la gent i es fixava en els detalls dels vestits, dels pentinats i dels colors de les cares. Veia que tots eren diferents i alhora iguals, i va pensar si no seria aquella una de les sensacions típiques de les Rambles, de poder passar del general al singular i del singular al general sense moure's de la cadira. Va veure entre la gentada a alguns dels seus titelles, passejant tan tranquils com uns turistes més, o com uns barcelonins de tota la vida, i s'adonà que aquelles personetes de fusta que només ell podia veure s'havien incorporat al paisatge de la seva vida, com un complement exterior, amb una independència total.

De sobte van sentir un soroll estrany i gent corrent por totes bandes. S'imaginà per un moment Manuel si no seria alguna jugada de la seva pipa interior, que feia estona cremava a tot gas, però no, la gent cridava i corria. Va veure al Perico Perico que se'ls acostava i amb un crit a l'orella els deia:

- Correu, algú està atropellant la gent!

I llavors van veure una furgoneta que després d'emportar-se part del quiosc de diaris que hi ha al final de la Rambla de les Flors, s'aturava davant del dibuix de Miró, a poques passes d'ells. Algú obrí la porta i saltà, per desaparèixer entre el tumult.

- Un atac terrorista! - cridà un cambrer.

- Manuel, s'imposa moure'ns, sortim d'aquí!

Creuaren el carrer i es van veure arrossegats per la gent  davant l'entrada d'un dels hotels, l'Internacional que fa cantonada amb el carrer Boqueria. Pujaren i uns cambrers els indicaren que havien d'anar al saló. Allà s'adreçaren al balcó i van poder veure la Rambla mig buida i espantada, i de seguida feta un caos, amb les sirenes de la policia que començaven a sonar. La gent corria sense saber on anar i més amunt van veure diverses persones tirades pel terra, víctimes d'aquella furgoneta i del seu conductor terrorista, segons havien comprès.

- Manuel, veig que tothom està en estat de xoc. No sé vostè, però jo també ho estic, ja que mai m'hauria imaginat que algú volgués atemptar contra la pobre gent que passeja per les Rambles. Però ja veu com ens equivoquem a vegades. També és cert que el senyor Mercuri ens ho advertia des de fa temps, que l'èxit de Barcelona és com la mel que atrau les mosques del terror i que tard o d'hora pot passar-hi alguna cosa. Però ja sap que un mai s'imagina les desgràcies, sobretot quan s'és de mena optimista, com jo sóc.

Havia de reconèixer en Manuel que aquesta preocupació mai li havia passat pel cap. Sabia que hi havia guerres al món, i que l'Orient Mitjà estava encès per tots quatre cantons, però com la majoria de les persones, mai havia sospitat que algú escollís Barcelona per atemptar.

- Sembla que hi ha molts morts i ferits. Demanen metges tot i que les ajudes ja estan arribant -així s'expressà un cambrer que semblava filipí en un espanyol molt correcte.

Havien llançat els puros en pujar les escales i seien a l'entorn d'una de les tauletes que l'hotel té al costat dels balcons. La policia ocupava ja tot el carrer i prohibia a la gent sortir dels bars i dels hotels. Buscaven el conductor de la furgoneta i no sabien si s'havia refugiat en algun local i si hi havia encara més perill d'atemptats.

- Manuel, ens hem escapat ben bé d'un pèl, ja que no fa ni cinc minuts que vostè i jo baixàvem tan tranquils per les Rambles amb els puros encesos i de ben segur no ens haguéssim adonat de que algú ens envestia pel darrere. I la furgoneta aquesta s'ha parat a uns escassos deu metres del lloc on sèiem. Me n'alegro especialment per vostè, ja que jo pel meu ofici n'he vist de totes i tinc com els gats sis i set vides de recanvi, però li haig de dir que m'hauria sentit molt consternat i culpable si alguna desgràcia li hagués succeït. Ara, em pregunto quanta gent ha quedat ferida per aquesta salvatjada, i potser morta...

Un cambrer que mirava la Rambla al seu costat va dir:

- Segons diuen, hi ha uns quants morts i molts ferits. Mai havia vist una cosa així!

Girà cua per atendre a la multitud de persones que s'havia protegit a l'hotel.

L'atemptat havia disparat els efectes de la pipa d'en Manuel, que veia com el seu tercer s'enlairava i contemplava l'horror de la Rambla amb molta gent estirada per terra, sagnant mentre els primers auxilis arribaven i algunes ambulàncies començaven a treure els seus estris d'assistència. Sí, més que un atemptat era una salvatjada, com havia dit en Quinqué. Recordava les paraules del seu guia mentre baixaven per les Rambles i pensà que aquella singularitat de la furgoneta assassina havia trencat tot l'encanteri del carrer, aquell joc d'equilibris entre la normalitat i l'excentricitat que mans secretes combinaven com si es tractés d'un còctel dels més refinats. El fanatisme de la pulsió criminal l'havia esberlat, tirant per terra la balança que permetia la màgica composició.

En Quinqué, que s'havia acostumat a escoltar els pensaments del seu client, va dir:

- Estic totalment d'acord amb vostè, Manuel. I també li diré que avui acabem de veure com la Rambla, que és un carrer que sap passar del dos al tres, com abans hem comentat, acaba de baixar del dos a l'u, que és quan aquell que s'enfronta als demés pretén imposar la seva raó a foc i a sang, amb la finalitat de que el món esdevingui un u com una casa, en el que no hi tingui cabuda qui pensi d'una manera diferent. És a dir, la rica dinàmica de l'oposició del dos quan s'infecta de fanatisme, degenera en l'u dogmàtic de les veritats úniques, que per imposar-se necessita matar i terroritzar als demés. Per a aquests terroristes, no hi ha més que la seva raó, ja que així funcionen els posseïts pel fanatisme de les grans veritats.

- Potser per això han actuat a les Rambles, que són conegudes com un passeig on tot hi encaixa malgrat les seves diferències.

- De caixó, Manuel, però fixi's en la impotència del seu acte, que per a mi és la cosa més patètica de tot aquest trist espectacle, ja que passat el terror, les Rambles han saltat directament de l'u al tres de cop i volta sense ni tan sols passar pel dos, amb una intensitat inusual, esborrant la pretesa acció del conductor terrorista, ja que no altra cosa és la sensació que sentim al nostre entorn, aquesta mena de germanor que impregna als vius que se saben vius després d'escapar de la mort i que uneix a tothom, cambrers, venedors de llaunes, turistes, locals passavolants, rics, pobres, botiguers i pispes, malgrat aquests últims, per llur professionalitat visceral, no puguin evitar seguir complint amb els seus deures d'escurar les butxaques, com acabo de veure ara mateix. Per això és important advertir als visitants que mai deixin de vigilar les seves pertinences, per molts atemptats i festes majors que es facin.

I va poder veure Manuel que les paraules d'en Quinqué es complien al peu de la lletra, amb una reacció de la gent absolutament exemplar, entregats tothom a ajudar el veí, a  consolar-lo, els  cambrers a servir cafès i aigües sense cobrar res, alguns dels pispes mostrant llurs virtuts més franciscanes, o els policies ordenant el tràfic i ajudant les persones que no sabien on anar.
-
 Vegi aquí de nou els efectes de les dimensions humanes que dèiem de les Rambles, que fan que tot allò que hi passa sigui cosa de tots, en sentir-se tothom més o menys protagonista de la seva història, la petita Història en majúscula que avui ha deixat la seva empremta de foc als seus anals. Admirable al cent per cent, Manuel!

Va pensar el titellaire que aquell ensurt inesperat havia estat com una baixada dràstica a la realitat, una caiguda a la tangibilitat del món, el qual de sobte adquiria una presència que fins llavors s'havia mantingut allunyada. I va comprendre que l'Extravagància que procedia de l'ou posat a la Cambreta tenia per funció connectar-lo no sols amb els planetes, amb els morts que feien turisme d'ultratomba pel Sistema Solar o amb els animals del Zoo que parlaven com filòsofs, sinó també amb les coses d'aquest món, les quals seguien la mateixa lògica de l'u que passa al dos, i del tercer que surt i es fuma un puro, malgrat la realitat no se'n fumi cap de puro. La lògica del dos que passa al tres era la lògica per la que pugnava el món en el seu conjunt, siguin vius o difunts, i una profunda emoció l'embargà en comprendre que havien estat els titelles els responsables d'aquesta transformació de l'ou en la retorta interior que l'enfilava cap el tres.

Van passar més de tres hores arraulits al balcó de l'hotel, sense que la policia deixés sortir a ningú, amb la sensació d'estar vivint uns moments especials que tenien a veure amb ells, amb la ciutat, amb les dinàmiques del món i amb les Rambles. Finalment, la tensió es relaxà i van poder baixar al carrer, on van ser obligats a desfilar pel carrer Boqueria, ja que el passeig central es mantenia tancat al públic.

No hay comentarios:

Publicar un comentario