domingo, 22 de julio de 2018

26 Capítol (2a part): Sota terra






Havia quedat amb els seus titelles al Castell de Montjuic, un lloc en el qual semblaven sentir-se a gust. Hi havia molt d'espai buit i a més estava a prop del Poble Espanyol, on tenien el seu Teatre dels Móns, com l'havia anomenat el Poeta, lloc on Manuel sospitava que hi residien els seus titelles. Per la seva banda, a la torreta superior del pati del castell estava el seu punt d'observació, on hi havia anat diverses vegades per contemplar el cel i fer alguna excursió a la Lluna.

Hi seia ara amb les imatges encara fresques de les Rambles obertes en canal per l'atemptat, del qual els diaris n'havien explicat tots els detalls. L'havia trastocat més del que es pensava, una baixada de morros a la realitat de Barcelona i del món. Havia vist davant seu com determinades línies de connexió fins llavors invisibles, es feien de sobte patents en relacionar geografies i conflictes allunyats entre sí.

S'havia excusat el senyor Quinqué aquell dia, per la feina que tenia a l'agència, a causa dels retorns inesperats de molts turistes i de les atencions que alguns dels afectats necessitaven. Segons li explicà, tota l'agència s'havia entregat a la feina d'assistir i ajudar els visitants, en considerar que es tractava d'una situació d'urgència i que la prioritat era satisfer les necessitats dels seus clients.

Se sentia Manuel un 'viu que encara està viu' en comprendre que en efecte havia escapat d'un pèl de la mort, o potser d'un maluc trencat, o de ser un coix de per vida. I això li donà una sensació d'urgència pel que feia a l'Extravagància. Allò que es comença s'ha d'acabar i molt dins seu sabia que li quedava encara un pas important per rematar la seva feina de construcció. La clau la tenien els seus titelles, per descomptat, i per això era a la torreta, amb el Poeta assegut a la gandula del costat.

- És hora d'anar al gra, no trobes Aede?

Aquest romania callat i quiet com el ninot que era, amb la seva pipa a la boca que treia fum sense cremar tabac. En Manuel havia encès un puro, entregat de ple al nou hàbit que li havia ensenyat en Quinqué.

- Tens més de puros? -li preguntà de sobte l'Aede.

- És que en vols un?

- No, només volia saber si en portes més.

- Sí, tinc la petaca plena.

- Llavors podem baixar.

S'aixecà de la gandula el Poeta i ell el seguí. En Roc i Guinardó els esperava i tots plegats van baixar les escales. En arribar a la porta, el fantasma l'obrí i es feu a un costat per deixar passar als altres dos. La tancà de nou.

Va viure llavors aquella mateixa baixada ràpida, com si alguna força el xuclés cap avall fins arribar a la cova on feia dies s'havia trobat amb la paròdia d'aquell consell d'ancians fet dels titelles més foscos i recargolats de la seva autoria. Pertanyien a un espectacle fallit tot i que els hi havia dedicat molt de temps. Assegut en una de les poltrones de pedra els esperava el més vell dels vells, de rostre tosc i desencaixat amb uns ulls de vidre que brillaven en la profunditat de les seves arrugues. Ni se'n recordava del nom que li havia posat.

- I tu qui ets? - li va preguntar.

- Sóc el Sense Nom, però em pots dir Sac de Trons.

I mirant-lo fixament, li etzibà:

- Estàs preparat?

- Sí, enllestim quan abans millor.

No tenia cap idea de què volia dir això d'enllestir, però era realment el que sentia en Manuel. Va veure que el Poeta feia un signe amb el cap. El vell Sac de Trons, constituït simplement pel seu cap de fusta, dues rústiques mans que semblaven branques mal tallades, i un vestit mig estripat de color cendra, amb dos peus encara més mal tallats que les mans, es dirigí a una concavitat que donava a un túnel fosc com la nit. S'emparà de la torxa que penjava a la paret i s'endinsà pel forat.

No sabria dir quan caminaren, no gaire, calculà en Manuel, perquè aviat sortiren a la llum del dia. Eren a les afores del cementiri de Montjuic, a la cara sud de la muntanya, a poca distància del castell. La vista del mar era espectacular, amb el port de càrrega de la ciutat a baix. Van creuar una porta i es trobaren de sobte dins de la necròpolis, en una de les seves parts més altes i nobles. No la coneixia tan bé el titellaire com la del Poble Nou, però sí que hi havia vingut diverses vegades a enterrar algun parent, i sempre l'havia admirat l'excel·lent posició d'aquell cementiri amb vistes al mar. Llàstima que els seus habitants no ho poguessin gaudir, però potser s'equivocava. Tanmateix, no va veure cap silueta com les que havia vist a l'altre cementiri, i s'oblidà de la idea.

Arribaren a una tomba sense cap làpida, una mena de nínxol més alt que els demés. El Poeta va moure la pedra i s'adonà que girava com si fos una porta.

- Et deixo amb en Sac de Trons, Manuel.

I sorprès, va veure que el Poeta l'abraçava, en realitat abraçava les seves cames, ja que no li arribava a la cintura. Amb la mà li tocà el cap. L'Aede el mirà fixament els ulls i sense dir res més, girà cua. Li havia semblat veure una llàgrima als ulls de vidre de la seva marioneta, cosa impossible, però també era impossible que parlés i que tragués fum d'una pipa d'atrezzo.

Sac de Trons, amb la torxa a la mà sempre encesa, l'esperava, la pedra de la tomba oberta.

- Estàs preparat? -li tornà a preguntar amb la seva veu greu i ronca.

- Sí, som-hi!

Sentí el cloc de la pedra que tornava al seu lloc i la foscor els cruspí. Avançava a poc a poc el titella de fusta, mentre creuaven diverses galeries que examinava de front i de reüll, com si temés algun perill. S'adonà Manuel que el passadís subterrani s'inclinava cada vegada més. Arribaren a un punt que semblava un laberint de corredors que es trenaven sense cap ordre, amb algunes calaveres i ossos incrustats a les parets.

- Això és un mareig, Sac de Trons!

- Xisssst... -va fer l'interpel·lat, amb un dit als llavis.

I de sobte la va veure creuar per un dels passadissos.

- L'has vista? -preguntà el titella

- Sí.

- Malament!

- No pateixis, Sac de Trons.

Tornà a treure el nas esfumant-se darrere d'una volta. S'aturà en Manuel.

- L'esperarem aquí!

El titella no contestà, però no deixava de mirar per tot arreu. Era una mena de placeta amb nínxols plens d'ossos i calaveres.

I llavors va aparèixer. Era la Mort, la marioneta que ell havia construït i vestit amb tanta elegància, amb la seva falç de mànec de fusta i fulla d'acer. Recordava tots els detalls que li havia posat, una de les seves marionetes més impactants. S'havia tret els fils com les demés i complia amb la seva feina als voltants dels cementiri.

- Hola, Mort. M'alegro de veure't.

Va veure que Sac de Trons tenia la torxa agafada com si fos un garrot, però també veia la Mort molt atenta als moviments del vell, del qual coneixia tots els trucs.

- Avui no hi haurà batalles, amiga meva. Tu i jo ens coneixem des de fa temps. Els dos sabem que tot té un començament i un final. Però encara no ha arribat la meva hora. Deixa'ns passar, per la vella amistat que ens uneix.

Oïren el xiulet ronc de la Mort, el so amb el que en Manuel l'havia fet parlar anys enrere quan sortia als seus espectacles, una mena de veu amb sordina que quasi bé no se l'entenia plena de recança.

- Passeu.

Sabia que no hi hauria més opcions. El tracte distingit i respectuós que li havia dedicat rebia ara la seva recompensa.

- Gràcies Mort. Espero no veure't aviat.

No s'immutà l'esquelet, mancat com estava de sentiments per imperatius professionals, com hauria dit en Quinqué, i a l'acte desaparegué entre els passadissos d'aquella cova del cementiri.

Sac de Trons, que havia contemplat l'escena sempre amb el garrot de la torxa a punt, va enfilar pel túnel que baixava amb més pendent.

- Ens espera un llarg camí, Manuel!

Baixaren i baixaren pendent avall fins que van arribar a unes grutes de sostres alts amb focs encesos pels cantons. I de sobte sentí unes veus estranyes, o més aviat uns gemecs llastimosos, i forçant la vista en la penombra, va veure una mena de cossos prims i estirats entremig de les flames. Obrien les boques i els ulls amb signes de terror.

- Què és això, Sac de Trons?

- Som a l'infern, Manuel!

- No em diguis que això és l'infern, som a dos passos del cementiri!

- És una avantsala dels inferns, un servei de la necròpolis, pels que es resisteixen a morir i necessiten estar a prop dels vius. Els que haurien d'anar de cap a l'infern, per rucs i per malandrins, es poden entretenir en aquests focs on purguen les seves penes, abans de deixar aquest món d'una manera definitiva. No els hem de fer massa cas, Manuel.

Va comprendre llavors que el món dels difunts era més complex del que es pensava i que un s'ho podia esperar tot en aquests àmbits, subjectes com estaven els finats a les creences de cadascú. S'adonà que el desinterès que mostrava Sac de Trons per aquelles realitats denotava el menyspreu que sentien els titelles per la truculència de la imaginació humana, poc creativa segons ells i massa concentrada en mirar-se el melic. En això hi estava força d'acord, pensà.

Aquell infern de transició, per dir-ho d'alguna manera, tenia unes extensions força grans i van trigar hores en creuar-lo, amb un repertori impressionant de tortures i de laments dels condemnats, el qual impactà profundament al titellaire. En saber però que responien més a condemnes volgudes tot i que inconscients dels afectats, i no a cap decisió aliena, va permetre a en Manuel continuar el seu camí.

Arribaren a una zona que un hauria dit ser a l'aire lliure, per la claror que hi regnava i per l'altura de les parets, però en mirar enlaire, descobriren un sostre llunyà fet d'espectaculars estalactites. Li recordà a Manuel els dibuixos de velles novel·les que llegia de petit, com Viatge al Centre de la Terra, de Julio Verne, tal era l'esplendor d'aquells espais interiors del planeta. De sobte es va trobar caminant per entre muntanyes amb profunds barrancs dels que sortia fums sulfurosos. El camí era tortuós i van haver de descansar un parell de vegades, potser més per contemplar el paisatge que per necessitat. Albirà a les altures unes aus que semblaven de la família dels rats penats però de dimensions descomunals. Per sort, cap d'ells s'interessà pels dos viatgers. Al cap de moltes hores, tornaren a endinsar-se per una cova estreta que se'ls empassà terra endins.

Sentiren llavors un soroll créixer, un ritme de cops de metall contra metall envoltat d'una remor de fons que recordava el crepitar del foc, interpretat però pel que només podia qualificar de dotzenes d'orquestres infernals, tal era la dissonància i la intensitat de les timbales i dels metalls. I sense solució de continuïtat, entraren en una immensa cova interior de la muntanya, de sostre altíssim i que estava ocupada pel que semblava una forja i el ferrer que hi treballava, cobert només  amb un davantal i armat d'un immens mall de ferro. Marcava amb el mall el ritme de la caòtica música, i el foc que eixia de les profunditats semblava adaptar-se als cops i als seus crits salvatges. S'aturà en adonar-se que algú entrava als seus dominis i la música cessà en sec, llevat del rum-rum del foc fet de milers de violoncels i contrabaixos rascant els seus arcs amb insòlita fúria.

- T'he portat el titellaire, Volcà!

S'esparverà Manuel en veure el rostre d'aquell personatge que responia al nom de Volcà i que s'ajustava a les funcions que li eren pròpies: selles que semblaven bigotis, dos ulls grans i llagrimosos en estat de fúria a punt d'explotar, cap rapat al zero, un nas digne del més ferotge putxinel·li i una barba negra com el carbó, un aspecte tan salvatge que al seu costat tots els pirates de la història semblaven nens d'escolania. Suant com si sortís de la dutxa, deixà les eines i s'eixugà les mans en el davantal ronyós que portava. Va veure Manuel que era baix i que coixejava una mica.

Es preguntà per uns instants si no es trobava dins d'alguna obra de titelles d'aquestes que els personatges representen les velles històries de la mitologia, amb fisonomies arquetípiques i referències clàssiques. Pensà que el decorat s'assemblava als que havia utilitzat per escenes luciferines de coves infernals en les seves obres. Potser tota l'Extravagància no era més que un muntatge que s'havia entestat a fer, en el que les coses i les persones eren i no eren allò que deien ser, com aquell Volcà d'aspecte estrafolari, el qual però no havia sortit del seu taller del Poble Nou ni tampoc semblava estar fet de fusta. 

L'al·ludit Volcà mirà fixament al titellaire, el qual es va sentir foradat com si algú hagués entrat pels seus ulls i l'hagués furgat per tots quatre cantons. I amb una veu ronca que semblava sortir del foc, exclamà:

- Tens puros?

Sorprès però alhora content de poder satisfer la seva petició, en Manuel va treure la petaca que duia, ben carregada de cinc Breves de Quintero, i n'oferí una al ferrer. Aquest n'agafà dues:

- Una per ara i una per després.

També n'oferí a Sac de Trons, que acceptà per sorpresa del titellaire. Pescà una brasa  Volcà amb unes pinces i s'encengué el cigar. Manuel utilitzà el seu encenedor, amb el que també donà foc al titella. Aviat tots tres treien fum com unes xemeneies.

- Ah, quina meravella! -va exclamar tancant els ulls i traient fum pel nas i per les orelles, una habilitat que mai havia vist.- Res com un puro havà! La pròxima vegada m'has de portar una caixa, Sac de Trons! Sens dubte és Mercuri qui t'ha dut a Volcà, el meu planeta.

- Sí, hi he anat amb el senyor Quinqué.

- Quinqué, un bon element! Mortal, veig que ets del gremi del fer, i arribar fins aquí no és fàcil. No em negaré a allò que em demana Sac de Trons. Seu a la cadira de pedra!

El titella va indicar a Manuel que el seguís fins a un tro rústic de pedra, amb moltes senyals fosques, com si s'hi hagués encès foc al damunt. No li va agradar gens aquell detall, però posseït pel convenciment irracional de la seva Extravagància, s'assegué amb el puro a la mà.

Van romandre una estona sense fer res, simplement assaborint els cigars. Va comprendre Manuel la importància que tenien els puros havans en l'òrbita de la seva Extravagància, influència sens dubte del senyor Quinqué, segons el qual un cigar reuneix tots els gustos de la Terra en un grau superlatiu. Potser això explica que Volcà, que al seu planeta no pot fumar puros perquè es consumeixen en un tres i no res, hagi escollit instal·lar-se a la Terra per exercir de ferrer a les seves profunditats. El cigar li permet assaborir els potents aromes del sol que s'acumulen a la fulla de tabac, i alhora s'hi sumen els sabors de la terra, que en realitat conté tots els dels demés planetes, ja que és el nostre l'únic que reuneix la infinita varietat de formes i sabors que dóna la vida i de la que és capaç de generar el Sistema Solar, motiu pel qual els senyors dels diferents planetes l'han triat per residir-hi o passar-hi les vacances.

Entrà Manuel en un estat que no sabria com definir, ja que de sobte tota l'escena de la cova es convertí en un espai inconcret, lluny de la Terra, potser al mateix Volcà, el planeta aquell inexistent del qual era oriünd el senyor de la barba i el mall, sobretot en veure la bola del Sol com l'havia vist aquella vegada en què hi va acudir amb el senyor Quinqué. Però alhora, se sentia també a les profunditats del seu planeta, assegut en aquell tro de pedra davant d'un foc que procedia del seu fons tel·lúric. Foc  que s'ajuntava al del Sol que tenia al davant assegut a Volcà, el quasi planeta imaginari. Com que la física i la química no eren el seu fort, no es va entretenir a analitzar els focs sinó que simplement en va veure les similituds, i comprengué que aquell foc era el mateix, en el seu estat de subtilesa humana, que empenyia a les persones quan s'obstinen a emprendre alguna cosa. Però també s'adonà que malgrat empenyia amb més o menys força, aquell foc de la voluntat era per a la majoria dels mortals com el vent que bufa quan li dóna la gana. I de sobte va comprendre que potser molt a l'interior de les persones hi havia alguna mena de dipòsit d'aquest foc primordial que encenia el Sol i escalfava la Terra.

I en aquest moment va veure, des de la distància d'aquell mirar-se a si mateix instal·lat a dos llocs diferents, com Volcà calçava a les seves mans dos titelles de ferro colat, encara incandescents, els quals s'ajustaven i es fonien a la carn així com a les mans i als seus dits, amb un dolor d'una intensitat inusual que tanmateix el sentia llunyà i aliè, ja que si l'hagués sentit de veritat no hauria durat ni un minut, tal era la mossegada d'aquell foc de ferro colat que s'incrustava al seu cos. Va notar que Sac de Trons el subjectava per darrere amb una força que mai li hauria suposat, clavant-lo com qui diu al tro de pedra, mentre Volcà executava la seva feina. S'hi va fixar i va veure els dos titelles de ferro, que es movien com si els acabessin de fondre feia poc i el metall encara estigués viu i tou, i de sobte li semblà reconèixer les seves cares: eren en Kalim i en Kilam o una rèplica seva, no hi havia error possible! Aquells dos titelles trapelles que havien salvat a Sam de la mort per engegar-lo més tard a l'altre barri, eren els mateixos que li estaven implantant a la seva carn!

I llavors va veure esgarrifat que Volcà s'armava d'un mall i donava cops a les ànimes dels titelles per soldar-los-hi fermament als seus dos braços i mans. I mentre llançava un crit de dolor com mai havia fet, i fugint potser d'aquella escena d'horror visual, ja que en realitat s'ho mirava tot de lluny i el dolor físic l'havia circumscrit a una part del seu cos que gemegava sense gemegar, afectat profundament tot i la independència del dolor que sentia als seus dos braços i mans, en Manuel sortí escopetejat per uns espais que pertanyien i no pertanyien a la seva persona, amplificats per l'Extravagància en la que es trobava immers.

No hay comentarios:

Publicar un comentario