lunes, 23 de julio de 2018

27è Capítol (2a part): Els budells de l'Extravagància




Sortí disparat Manuel encara més endins de la seva Extravagància, per unes zones inexplorades que s'estenien fins als límits de l'humà, uns límits que es bifurcaven i s'entrecreuaven en un fotimer de voltes, d’afluents i d’espirals que configuraven una malla que s'estirava al llarg del temps i que en el seu conjunt constitueix el teixit ocult d’allò que fem i som.

S'adonà llavors que allò que Volcà li havia implantat a les mans eren dues forces distintes i oposades, les que corresponien a aquells dos rostres de Kalim i de Kilam, que sempre havien sigut un misteri per a ell, i que ara actuaven com un parell de motors que revolucionaven la seva ànima, tirant amb força salvatge cadascun pel seu costat. Unes forces que l'empenyien cap endins i que remenaven tot allò que podien remenar. Creaven un caos conegut, ja que en el vertigen de la caiguda van aparèixer tots els personatges que havia creat el titellaire, amb els seus riures, crits i veus que procedien totes de sí mateix, així com les històries on havien actuat, amb els decorats de paisatges que es creuaven i es succeïen com si un foll maquinista s'entretingués a pujar i baixar telons, mentre accionava tots els trucs i els mecanismes escènics, amb un xivarri de mil dimonis i un rerefons sonor que sumava les mil músiques utilitzades per a les mil escenes composades.

I de sobte va comprendre que aquells dos rostres d'en Kalim i d'en Kilam no eren més que exterioritzacions de forces interiors seves, que es distingien pel seu gènere i per l'actitud que tenien de seny i rauxa, intercanviables però diferenciades, una mena de polarització dinàmica del seu fer, entre el riure i la paròdia, l'alegria i la tristesa, la joia i la desgràcia, el viure i el morir. Havien estat al darrere de les seves creacions escèniques i plàstiques, part de la dinàmica que l'havia alçat vers les altures de la seva professió. Però ara actuaven com motors de destrucció, en enderrocar els edificis aixecats. I llavors va sentir les seves veus:

- Manuel, s'ha acabat el bròquil! El que funcionava abans, ara ja no rutlla!

- Jugar a les oposicions t'ha donat un bon resultat, però ja en tenim prou!

- Tot aquest fer per no anar enlloc, és de rucs!

- Au, a pencar, gandul! És que tot ho hem de fer nosaltres?

- Però què voleu que faci? Enlloc està escrit que hagi de fer més del que faig! –va contestar.

- Necessita ordres per escrit!

- I se les dóna de titellaire independent!

- La teva obra està morta, Manuel! Els teus personatges són difunts que parlen com cotorres!

- Avall va, a les masmorres de la teva ànima seca!

- Al forat de les teves misèries!

- Ets un viu a la sala d'espera dels que ja no volen estar vius!

- Esperar, sempre esperar, per a què? Per morir! Quanta estupidesa!

-Tot ell que fas neix mort! Ets un cadàver vivent!

- És un titellaire dels d'abans, avorrit, dels que sempre fan el mateix!

- Com us agrada tancar-nos a les gàbies que dieu castellets!

- Fas pudor de resclosit!

- Avall va! Als soterranis, a veure si ens el traiem de sobre!

- Sí, sí, a les clavegueres de l'ànima!

I en efecte, es sentia Manuel arrossegat a un fons que no tenia fi, a uns soterranis mai visitats al seu interior. Pels costats, veia les cares conegudes d'algunes de les figures que havien representat els vells déus dels humans, utilitzats en algunes de les seves obres: el gos Anubis, Thot el de cap d'ibis, Apis el déu bou, l'escarabat solar Khepra, Posidó amb el seu trident, i altres de noms rebuscats i d'aspectes horribles. Què feien allà? Se'n reien també? Les seves cares apareixien i desapareixien superposades en la foscor de la baixada. I al seu darrere, treien el nas divinitats encara més antigues i malèvoles, d'aquelles que procedeixen de les regions caòtiques, amb caps deformes i noms terribles, que li feien ganyotes.

Va pensar aterrat que la seva Extravagància li havia posat una trampa, aquell vell Sac de Trons li havia obert una d'aquestes trapes que hi ha als escenaris però que donava a un forat sense fons, lluny de qualsevol teatre i de la ciutat, mentre els dos éssers primigenis que Volcà li havia clavat a la carn l'arrossegaven cap avall sense pietat.

De sobte, s'aturà en sec. Havia tocat fons. Al seu entorn, un atroç silenci i una foscor total. Potser havia arribat al cul de sac de si mateix, on ja no hi havia res més a descobrir  ni a tocar, una zona zero de la seva persona, buida de tot. Una angoixa profunda, com mai havia sentit, el posseí. Potser allò era el forat negre de la mort, no la dels que se'n van a passejar per la Lluna i pels Sistema Solar sinó la mort dels que estan fins als nassos de viure i simplement volen acabar i desaparèixer en un zero total i absolut. Un zero, però, que més aviat era un sota zero, de tan negre i angoixant que el sentia. I empès per la sensació d'haver arribat a alguna mena de final de la seva existència, va decidir aturar-se, indiferent a les dues forces que l'havien conduït fins a les profunditats. Succeí llavors quelcom d'estrany: l'angoixa, després d'arribar al seu pic, s’estabilitzà. A poc a poc, el silenci absolut es convertí en un repòs que només podria definir de 'cul de sac'. El zero s'havia imposat i se'l cruspia. I per un forat de la foscor, va veure la cara de la Mort que se li acostava, aquell rostre que coneixia tan bé perquè l'havia tallat amb les seves pròpies mans. S'acostava i semblava somriure. Però a en Manuel no li feia cap gràcia. Sabia que no hi hauria cap possibilitat d’escapat aquesta vegada, com tampoc hi hauria cap dels seus titelles amb ganes d’estomacar-la amb el garrot, i que la pàl·lida se l'emportaria al podrimener o allà on van a parar els que morien com ell, atrapats pel zero.
I mentre veia la seva fi perfectament dibuixada, com si l'hagués planificat en algun dels seus espectacles, va notar que l'angoixa, estabilitzada feia una estona, iniciava aquella curiosa transformació que li era coneguda, especialment des de que havia començat a fumar-se en pipa, de passar a poc a poc a una alegria absurda, la qual no trigaria gaire a enfilar-se vers l'eufòria. I en efecte, se sentia millor, malgrat veure que la Mort se li acostava implacable, però ell ja no sols estava content sinó que començà a riure, cada vegada més fort i en veu alta, cosa que va sorprendre a la Senyora, que s'aturà un moment confosa, per reiniciar de nou la seva marxa. L'eufòria anà pujant i pujant, amb la remor que sempre l'acompanyava, un ressò de mil timbales i trompetes que creixien en línia recta vers l'exaltació sonora, quan de sobte esclatà dins seu una mena d'explosió, una bomba que tanmateix no era res més que aquell forat negre on s'havia ficat que saltava pels aires, una explosió que engegà la Mort a la quinta forca i que el va fer sortir disparat cap a dalt, buscant la llum de dia mentre s'encenien milions de quilowatts i s'omplia l'ambient dels decibels de les orquestres que l'inundaven i ho incendiaven tot per dins.

Hores trigà, però a la fi va sortir, cada vegada més carregat de forces, del forat directament a allò que semblava la torreta del pati del Castell de Montjuic, amb un crit que li sortí de la gola com mai havia cridat, dut per aquella explosió d'eufòria que el tenia dempeus amb els braços estirats i els dos titelles de ferro roent calçats als seus extrems, que ara tenien el color i la textura de l'or! S'havien convertit en dos titelles d'or, que es bellugaven tous com la carn! Eren sense cap mena de dubte en Kalim i Kilam, els quals no paraven de fer ganyotes amb uns xiscles que es confonien amb el seu crit! I de sobte va veure que els dos titelles s'esfumaven per deixar pas a les seves mans que també s'havien tornat d'or!

Les veia brillar a la llum dels focus del sol, amb l'estranya sensació de sentir-les vives i trèmules. Les va tenir alçades mentre sonava al seu entorn la música festiva i exultant de milers d'instruments, amb apoteosis de cordes, metalls i timbales. Li va semblar oir aplaudiments. Va baixar les mans llavors per mirar-les d'a prop, i va veure que l'or ja no hi era i que tornaven a tenir el color i la textura de la carn. Respirà alleugit. Aixecà el cap pensant que es trobava a la torreta del Castell de Montjuic quan de sobte va veure que en realitat era en un escenari, cegat pels focus, que va reconèixer d'immediat com els del teatret del Poble Espanyol on els seus titelles hi feien funció! Aquests omplien la platea i aplaudien amb les seves mans de fusta. Atònit va veure que en Quinqué ocupava la primera fila junt amb l'Aede. Aquest pujà a saludar-lo.

- Fantàstic, Manuel, fantàstic,  el Secret del Gran Viu, una gran funció!

En un racó hi havia el vell Sac de Trons que desaparegué en la foscor dels laterals. En Quinqué va pujar també per felicitar al titellaire.

- Felicitats, senyor Manuel, ha estat un plaer veure'l en un escenari! Mai m'hagués perdut aquesta funció! Impressionant l'escena amb Volcà i els dos titelles soldats a les seves mans, d'antologia, Manuel, d'antologia!

Buscava per la sala a Kilam i Kalim, els quals però no apareixien per enlloc. Els Pericos i els demés titelles començaven a buidar la platea.

- Crec que ens mereixem un àpat, ni que sigui per poder-nos fumar després uns bons puros!

El vell Poeta s'acostà a qui l'havia fet i li allargà la mà. Encaixaren i el titella desaparegué per la platea.

No hay comentarios:

Publicar un comentario